Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Michael Simmons. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Michael Simmons. Mostrar tots els missatges

dimecres, 1 de novembre del 2017

Aquell blues interior

Taj Mahal.
"Quan tenia 16 o 17 anys sortia amb una noia de Mississippi. Era una relació molt innocent, anàvem al cinema i jo l'acompanyava a casa. De cop i volta, una vegada em va dir 'Saps què, no penso casar-me amb tu'. Jo ni tan sols m'ho havia plantejat, i li vaig fer repetir. Ella va dir 'Ja m'has sentit! No em casaré amb tu'. Li vaig preguntar per què, i em va dir 'Perquè seràs un bluesman i mai estaràs a casa'. Se n'havia adonat, el que jo era per dins era aquell blues". Taj Mahal en una entrevista amb el periodista Michael Simmons que publica Mojo a la seva edició de novembre. Un repàs llampec però exhaustiu a la vida i l'obra d'un dels grans renovadors del blues, amb tota una colla d'anècdotes que val la pena llegir.

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Llibertat d'elecció

John Coltrane.
"Malgrat haver mort el 1967, John Coltrane segueix essent la viva prova que els humans tenim llibertat d'elecció entre una consciència expansiva i la cultura escombraria amb ànim de lucre". Amb aquesta frase enceta Michael Simmons la seva crítica d'"Offering: Live at Temple University" (2014), enèssim directe de John Coltrane editat a títol pòstum -i una autèntica meravella, com era d'esperar-. L'article, publicat a l'edició d'octubre de Mojo, té un to marcadament superlatiu, però en absolut em sembla exagerat tenint en compte que parla de Coltrane. En qualsevol cas, la cita en qüestió ens hauria de fer reflexionar. Perquè, en efecte, l'ésser humà disposa de total llibertat a l'hora d'escollir entre la porqueria i la substància. La gran incògnita és per què tantes vegades s'acaba decantant per la primera. Per què els cinemes despatxen quantitats indecents de crispetes quan projecten pel·lícules banals sobre ressaques a Las Vegas, i en canvi es troben buits quan s'hi projecten autèntiques obres mestres. Per què tanta gent escolta manufactures mediocres quan li resultaria molt més enriquidor escoltar a Coltrane, a Jimi Hendrix o a Brian Wilson. Enigmes retòrics.


dijous, 16 de maig del 2013

Els comptes pendents de Clapton

És poc probable que Eric Clapton ens sorprengui mai més amb cap disc comparable a les seves obres pretèrites, però als seus darrers llançaments sembla com a mínim haver recuperat el nord. Que ja és molt, tenint en compte algunes de les barbaritats que li havíem vist (i sobretot escoltat) fer. N'és un bon exemple el recent "Old Sock", on recupera aquell registre que el va establir en solitari durant els 70, conscient que poca cosa podrà inventar-se a aquestes alçades però amb la seguretat que atorga el fet de jugar a casa sense voler demostrar res a ningú. De la mateixa manera es va presentar davant el veterà periodista Michael Simmons, al bar d'un hotel de Los Angeles i amb motiu d'una entrevista que Mojo publica a la seva edició de maig. La conversa gira al voltant d'"Old Sock", sí, però també i sobretot de la trajectòria vital d'un Clapton que parla sense embuts i més obertament que mai del descens a l'infern de les addiccions, els pioners del blues com a substituts d'una figura paterna que mai va tenir o els motius per deixar enrere projectes com els Yardbirds o Cream quan tot semblava anar sobre rodes. Un dels moments definitius, però, és el final. Simmons explica com, tot abandonant la sala per tornar a assajar amb la seva banda, Mà Lenta s'atura, torna enrere i li pregunta si han pagat el compte. Simmons li diu que no es preocupi, que paga Mojo, i acaba preguntant-se si el Clapton dels 70 -el que naufragava en un oceà d'alcohol i heroïna, i s'embolicava amb l'esposa d'un dels seus millors amics- hauria tingut mai un detall com aquest. El dubte està totalment justificat per set pàgines d'entrevista sense desperdici.






Audio: "Every Little Thing" - Eric Clapton