Tocar per passar-s'ho bé

Taj Mahal i Ry Cooder - Foto Abby Ross.

Quan l'afany perquè la roda no pari de girar frega extrems que sobrepassen l'absurd, i mentre la invenció de la sopa d'all sembla cotitzar més a l'alça que mai, és un gustàs poder escoltar un parell de músics que toquen pel simple fet de passar-s'ho bé –i contagien aquest esperit a qui li vingui de gust sumar-se a la festa-. Pensava tot això dies enrere mentre em deixava portar per "The Midnight Special", "Hooray Hooray" o "Pick a Bale of Cotton", tres de les peces que Taj Mahal i Ry Cooder van incloure l'any passat a "Get On Board" (2022), un àlbum inspirat en el treball homònim facturat el 1952 per Sonny Terry i Brownie McGhee.

Un dels cançoners més canònics de la història del blues –subtitulat The Songs Of Sonny Terry & Brownie McGhee, el disc que ens ocupa no reprodueix el repertori de l'obra original sinó que fa un homenatge a la trajectòria dels seus autors-, reinterpretat per dos artistes de llargues, prolífiques i contrastades trajectòries, que es retrobaven a gairebé sis dècades d'haver coincidit per primer cop a les files dels mai prou reivindicats Rising Sons. I que ho feien per recordar els seus referents, però sobretot per passar una bona estona. Al final del dia, aquestes coses són les que compten. Ho sap prou bé qui suma el quilometratge d'aquest parell.

El disc està disponible a Bandcamp.

Tresor nacional

TOTI SOLER

33è Jazz Granollers Festival

Casino de Granollers

10 de febrer de 2023

Només el fet d'haver tocat amb Pau Riba, Ovidi Montllor i Taj Mahal –a veure qui més ho pot dir- hauria d'elevar Toti Soler a la categoria de tresor nacional. Però és que cap d'aquests tres factors eclipsa una carrera solista que ja suma més de cinc dècades i que segueix guanyant amb el pas del anys. Ahir va actuar al Jazz Granollers Festival, on va oferir una lliçó magistral de guitarra, de saber estar en un escenari i sobretot de com viure al marge dels grans dictats.

Des de la intimitat d'un diminut escenari, va enllaçar registres que van anar de la tradició mediterrània als passatges més atmosfèrics del folk d'ascendència anglosaxona i del jazz al flamenc. Ho va fer tot desplegant un repertori, titulat genèricament Els dits de la música, que repassa bona part de la seva obra, sovint en clau instrumental tot i que la nit passada també hi va haver temps per cantar els versos de Joan Vergés ("Petita i blanca") o Leonard Cohen ("Susanna"). Es va acomiadar amb la preciosa "Petita festa".

Howard Johnson (1941-2021)

HOWARD JOHNSON
(1941-2021)

Va destacar per la seva tasca al costat de gegants del jazz com Gil Evans o Archie Shepp, però també va tocar amb referents del blues com Muddy Waters o Taj Mahal –se'l pot escoltar a "Taj Mahal" (1969) i "The Real Thing" (1971)-, i astres del rock com The Band o John Lennon –va participar a les sessions de "Walls and Bridges" (1974) i "Double Fantasy" (1980)-. Howard Johnson era saxofonista de formació, però tant a l'escenari com a l'estudi solia tocar diversos instruments de vent. De fet, l'instrument amb el qual se'l sol associar més sovint és la tuba, essent considerat com un dels seus grans exponents en l'àmbit jazzístic. Ens ha deixat a l'edat de 79 anys.

Un merescut homenatge a Mose Allison

Mose Allison (1927-2016).

El seu catàleg va esdevenir durant dècades un dels grans nexes d'unió entre dos gèneres tan propers i alhora paral·lels com són el blues i el jazz. El seu nom no va ser mai prou reivindicat, però el seu repertori va ser celebrat i venerat per estudiosos d'ambdós estils i militants de moviments com el modernisme britànic de finals dels 50 i principis dels 60. A quatre anys de la seva mort, l'obra de Mose Allison és per fi objecte d'un merescut homenatge amb forma de disc de tribut.

Una quinzena de pistes enregistrades originalment pel nord-americà i reinterpretades ara per tota una galeria de noms il·lustres que van de Taj Mahal a Jackson Browne, de Chrissie Hynde a Peter Case, i de Bonnie Raitt a Frank Black. L'artefacte es titula "If You're Going to the City", i destaca en aquest sentit la versió de la peça titular que es marca Iggy Pop tot donant sortida a la seva vessant més jazzística.

Tampoc tenen desperdici les maneres com tot un Richard Thompson treu la pols a "Parchman Farm" –l'original de Bukka White que Allison pràcticament es va fer seu-, o la càlida lectura de "Monsters of the Id" que Elvis Costello signa a mitges amb Amy Allison, filla del propi homenatjat. En conjunt, un disc que convida a redescobrir un llegat tan monumental com inabastable, i una eclèctica selecció d'artistes que il·lustra l'abast transversal de l'obra d'Allison.

Aquell blues interior

Taj Mahal.

"Quan tenia 16 o 17 anys sortia amb una noia de Mississippi. Era una relació molt innocent, anàvem al cinema i jo l'acompanyava a casa. De cop i volta, una vegada em va dir 'Saps què, no penso casar-me amb tu'. Jo ni tan sols m'ho havia plantejat, i li vaig fer repetir. Ella va dir 'Ja m'has sentit! No em casaré amb tu'. Li vaig preguntar per què, i em va dir 'Perquè seràs un bluesman i mai estaràs a casa'. Se n'havia adonat, el que jo era per dins era aquell blues". Taj Mahal en una entrevista amb el periodista Michael Simmons que publica Mojo a la seva edició de novembre. Un repàs llampec però exhaustiu a la vida i l'obra d'un dels grans renovadors del blues, amb tota una colla d'anècdotes que val la pena llegir.