50 anys de "Love Devotion Surrender"

L'obra, la figura i la influència de John Coltrane com a fil conductor, però sobretot la unió de dos dels guitarristes més grans de tots els temps, també de dos universos sonors tan distants sobre el paper com complementaris a la pràctica. D'una banda el de Carlos Santana, el mexicà que havia eixamplat els horitzons del blues, el jazz i el rock psicodèlic tot enriquint-los amb tota la seva herència llatina. De l'altra el de John McLaughlin, el britànic que havia definit registres com el jazz fusió al capdavant de la seva Mahavishnu Orchestra i al costat de gegants com Miles Davis.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Love Devotion Surrender" (1973), l'àlbum que van signar conjuntament, enregistrat amb músics de les seves respectives bandes –la unió a l'estudi de la Mahavishnu i de Santana, el grup, gairebé res-. Dos originals de Coltrane –"A Love Supreme" i "Naima"-, una adaptació de l'estàndard del gòspel "Let Us Go into the House of the Lord", i dues composicions de McLaughlin inspirades en la doctrina del mestre espiritual Sri Chinmoy, del qual eren seguidors tant ell com Santana –"The Life Divine" i "Meditation"-. Una obra que el temps ha mig enterrat, però a la qual val la pena tornar de tant en tant.

Pharoah Sanders (1940-2022)

PHAROAH SANDERS
(1940-2022)

Per si no n'hi hagués prou amb la seva imponent i gairebé inabastable producció solista, Pharoah Sanders serà recordat també com aquell geni la trajectòria del qual enllaça les obres de John Coltrane i Floating Points. Un dels grans arquitectes del jazz i un dels referents contemporanis de l'electrònica al Regne Unit –el primer va morir dues dècades abans del naixement del segon-, connectats per un dels grans revolucionaris de la música del segle XX. Saxofonista de saxofonistes –amb el permís del mateix Coltrane, de qui se'l considera deixeble-, va esdevenir una figura preeminent del free jazz amb un estil únic i una visió metafísica del fet musical que el va situar també a l'avantguarda d'allò que es va anomenar jazz espiritual.

Originari de Little Rock, Arkansas, va arribar a Nova York a principis dels 60 amb la intenció de viure de la música. Els inicis van ser durs. Va dormir al carrer i en estacions de metro –diu la llegenda que va arribar a vendre la seva pròpia sang per poder sobreviure- fins que va conèixer Sun Ra, amb qui va fer els primers passos. Pocs anys després va començar a gravar amb el seu propi nom –el seu debut, "Pharoah's First", data de 1964- i va entrar a la banda de Coltrane, amb qui va gravar obres com "Ascension" (1966) o el directe "Live in Seattle" (1971) –Coltrane va morir el 1967-. També va tocar amb Alice Coltrane, Don Cherry i Ornette Coleman, entre d'altres. Amb Floating Points va gravar "Promises", publicat l'any passat, el seu darrer treball. Ens ha deixat a l'edat de 81 anys.

Fredy Studer (1948-2022)

FREDY STUDER
(1948-2022)

Hi ha hagut com a mínim tres bandes anomenades Om, totes elles amb la vocació exploradora com a raó de ser. Actualment tenim els Om nord-americans, banda de metal acostumada a trencar tota mena d'esquemes. Dècades enrere vam tenir els Om catalans, els de Toti Soler i Jordi Sabatés, pedra angular de la música progressiva a casa nostra. I pocs anys després es van formar a Suïssa els Om que ens ocupen ara mateix, essencial banda de jazz rock –també connectada amb l'òrbita progressiva- batejada a partir del disc homònim de John Coltrane publicat el 1965. Ens ha deixat el seu bateria, Fredy Studer.

Creed Taylor (1929-2022)

CREED TAYLOR
(1929-2022)

Un d'aquells noms que solen figurar a la lletra petita dels grans capítols de la història de la música, però sense els quals no s'haurien pogut escriure un sol punt ni una sola coma. Creed Taylor va ser el fundador d'Impulse! Records, un dels segells capdavanters del món del jazz a partir de la dècada dels 60. El va posar en marxa el mateix 1960 com a subsidiari d'ABC-Paramount, i un dels seus primers encerts va ser el fitxatge de John Coltrane, qui hi va publicar algunes de les seves obres més capitals –el segell és conegut com The House that Trane Built-. La resta del catàleg del segell és tan monumental com inabastable, i provar de resumir-la seria absurd.

Taylor va deixar Impulse! al cap de pocs mesos d'haver posat la discogràfica en marxa, però ho va fer havent-ne establert els trets distintius, començant per aquella estètica aleshores tan trencadora –que va encarregar a l'artista Fran Attaway-. En anys posteriors va treballar per una altra disquera de pes de l'àmbit jazzístic, Verve, a través de la qual va internacionalitzar la bossa nova tot portant alguns dels seus principals exponents a gravar als Estats Units –ell mateix es va encarregar de produir l'imprescindible "Getz/Gilberto" (1948), d'Stan Getz i João Gilberto-. El 1967 va fundar CTI Records, discogràfica amb la qual va publicar obres de George Benson, Astrud Gilberto i Stanley Turrentine, entre molts altres. Ha mort a l'edat de 93 anys.

Finalitza la novena temporada de 'Guitarra, baix i bateria'

John Coltrane.

Guitarra, baix i bateria acomiada la seva novena temporada amb un programa especial que, com de costum en aquestes ocasions, acaba esdevenint una festa. Una eclèctica selecció musical per cortesia de Ricky Gil. The Gun Club, Biscuit, Los Inéditos, Can i John Coltrane, entre d'altres, es donen cita a la sintonia de Ràdio Silenci. Disponible en podcast.

Jimmy Cobb (1929-2020)

JIMMY COBB

(1929-2020)

Sol contemplar-se "Kind of Blue" (1959) no tan sols com l'obra magna de Miles Davis sinó com un dels discos més influents, innovadors i essencials de la història del jazz. Jimmy Cobb era fins a dia d'avui l'únic supervivent de la formació que el va enregistrar, i el toc subtil però segur de la seva bateria un dels ingredients clau d'un plàstic que va marcar un abans i un després.

Però si la seva participació en aquell àlbum sol ser el més destacat de la prolífica trajectòria de Cobb, seria injust obviar el seu paper en sessions com les que van donar lloc a àlbums com "Porgy and Bess" (1958) o "Sketches of Spain" (1960), també acompanyant al mateix Davis, així com la seva tasca al servei d'altres gegants com John Coltrane, Cannonball Adderley, Wes Montgomery, Sarah Vaughan o Dinah Washington.

Personalment, m'agrada tornar de tant en tant a "Standard Collection" (1986), fruit de la seva unió amb Hank Jones i Eddie Gomez sota el paraigües de The Great Jazz Trio. Un d'aquells títols que amb prou feina solen trobar-se referenciats a la xarxa, el vaig localitzar anys enrere en un mercat de segona mà i em va entrar pels ulls –aquelles vistes de Nova York nevada a la caràtula- abans d'alegrar-me la tarda un cop el vaig poder punxar.

McCoy Tyner (1938-2020)

McCOY TYNER

(1938-2020)

Amb McCoy Tyner se n'ha anat l'últim supervivent dels quartets amb els quals va enregistrar John Coltrane obres capitals com "My Favorite Things" (1961) o "A Love Supreme" (1965). També ens ha deixat un dels pianistes més innovadors i influents del jazz de les passades sis dècades. La seva empremta es pot traçar encara a data d'avui tant entre les noves generacions jazzístiques com en qualsevol discurs que tingui en el fet novedós la seva raó de ser.

Keith Richards parla sobre Hendrix i Coltrane

"M'encanta Jimi Hendrix. Era increïble. Però va arruïnar la guitarra fent-la sonar com una serra xiulant. El mateix va passar amb Coltrane. Un saxofonista fantàstic que malauradament va arruïnar el seu instrument, perquè després d'ell tothom es va dedicar a gemegar a través del saxofon". Keith Richards en declaracions recents a Rolling Stone. Qualsevol li porta la contrària.

Llibertat d'elecció

John Coltrane.

"Malgrat haver mort el 1967, John Coltrane segueix essent la viva prova que els humans tenim llibertat d'elecció entre una consciència expansiva i la cultura escombraria amb ànim de lucre". Amb aquesta frase enceta Michael Simmons la seva crítica d'"Offering: Live at Temple University" (2014), enèssim directe de John Coltrane editat a títol pòstum -i una autèntica meravella, com era d'esperar-. L'article, publicat a l'edició d'octubre de Mojo, té un to marcadament superlatiu, però en absolut em sembla exagerat tenint en compte que parla de Coltrane. En qualsevol cas, la cita en qüestió ens hauria de fer reflexionar. Perquè, en efecte, l'ésser humà disposa de total llibertat a l'hora d'escollir entre la porqueria i la substància. La gran incògnita és per què tantes vegades s'acaba decantant per la primera. Per què els cinemes despatxen quantitats indecents de crispetes quan projecten pel·lícules banals sobre ressaques a Las Vegas, i en canvi es troben buits quan s'hi projecten autèntiques obres mestres. Per què tanta gent escolta manufactures mediocres quan li resultaria molt més enriquidor escoltar a Coltrane, a Jimi Hendrix o a Brian Wilson. Enigmes retòrics.