I seguim parlant de Bob Dylan, perquè justament avui es commemora el 50è aniversari de "Dylan" (1973). El 13è àlbum d'estudi del de Minnesota, i molt probablement la peça més estranya de tota la seva discografia –reconec que jo mateix no l'havia escoltat fins que vaig localitzar-ne aquesta edició original en vinil, fa relativament poc-. Un disc fet de pistes descartades durant les sessions de "Self Portrait" i "New Morning" –tots dos publicats el 1970-. També el primer treball de Dylan compost únicament de versions de cançons alienes. Un treball, de fet, que es va editar sense la supervisió ni l'aprovació del propi autor.
"Dylan" va ser la resposta de Columbia a la marxa del cantautor a Asylum –on publicaria "Planet Waves" el gener de 1974, abans de tornar al seu segell de tota la vida-, també l'intent de la disquera d'aprofitar-se de l'anunci d'una imminent gira amb The Band, la primera que feia el de Duluth en sis anys –va començar igualment el gener de 1974-. De seleccionar les peces que entrarien al disc i posar-les a punt se'n va encarregar Bob Johnston, productor de la casa i home de confiança de Dylan durant els seus dies al segell.
El repertori alterna cançons tradicionals com una emocionant "Lilly of the West" o una vitalista "Sarah Jane", amb cites a contemporanis i referents com Elvis Presley –"Can't Help Falling in Love"-, Peter La Farge –"The Ballad of Ira Hayes"-, Jerry Jeff Walker –"Mr. Bojangles"-, Joni Mitchell –"Big Yellow Taxi"- o Hank Snow –"A Fool Such as I", una peça que també havia gravat Elvis Presley i que en dècades posteriors serviria com a títol d'algunes reedicions del plàstic que ens ocupa-, sempre passades pel filtre dylanià. La crítica va destrossar el disc al seu dia i ho seguit fent des d'aleshores, però els asseguro que no n'hi ha per tant. Àlbum menor, sens dubte, però en tot cas reivindicable.
