50 anys de "Dylan"

I seguim parlant de Bob Dylan, perquè justament avui es commemora el 50è aniversari de "Dylan" (1973). El 13è àlbum d'estudi del de Minnesota, i molt probablement la peça més estranya de tota la seva discografia –reconec que jo mateix no l'havia escoltat fins que vaig localitzar-ne aquesta edició original en vinil, fa relativament poc-. Un disc fet de pistes descartades durant les sessions de "Self Portrait" i "New Morning" –tots dos publicats el 1970-. També el primer treball de Dylan compost únicament de versions de cançons alienes. Un treball, de fet, que es va editar sense la supervisió ni l'aprovació del propi autor.

"Dylan" va ser la resposta de Columbia a la marxa del cantautor a Asylum –on publicaria "Planet Waves" el gener de 1974, abans de tornar al seu segell de tota la vida-, també l'intent de la disquera d'aprofitar-se de l'anunci d'una imminent gira amb The Band, la primera que feia el de Duluth en sis anys –va començar igualment el gener de 1974-. De seleccionar les peces que entrarien al disc i posar-les a punt se'n va encarregar Bob Johnston, productor de la casa i home de confiança de Dylan durant els seus dies al segell.

El repertori alterna cançons tradicionals com una emocionant "Lilly of the West" o una vitalista "Sarah Jane", amb cites a contemporanis i referents com Elvis Presley –"Can't Help Falling in Love"-, Peter La Farge –"The Ballad of Ira Hayes"-, Jerry Jeff Walker –"Mr. Bojangles"-, Joni Mitchell –"Big Yellow Taxi"- o Hank Snow –"A Fool Such as I", una peça que també havia gravat Elvis Presley i que en dècades posteriors serviria com a títol d'algunes reedicions del plàstic que ens ocupa-, sempre passades pel filtre dylanià. La crítica va destrossar el disc al seu dia i ho seguit fent des d'aleshores, però els asseguro que no n'hi ha per tant. Àlbum menor, sens dubte, però en tot cas reivindicable.

L'emotiu retorn de Joni Mitchell

Mitchell i Carlile, mestra i alumna, a l'escenari de Newport.

I quan ja gairebé ningú s'ho esperava, va Joni Mitchell i ofereix per sorpresa el seu primer concert en més de dues dècades –tot i haver dut a terme algunes breus actuacions en directe durant els darrers temps, com la del gener passat en un esdeveniment de MusiCares, no havia ofert cap concert sencer des de l'any 2000-. Ho va fer abans d'ahir al Newport Folk Festival –on no havia actuat des de 1969-, com a convidada durant el set d'una Brandi Carlile que sempre havia declarat la seva admiració per la canadenca. I fins i tot es va marcar un solo de guitarra en un moment determinat.

Emocionants i emotius, els vídeos que circulen per la xarxa mostrant com mestra i alumna interpreten –amb una banda d'acompanyament on figuren Blake Mills, Marcus Mumford i Wynonna Judd, entre d'altres- tot un seguit de peces de l'autora de "Big Yellow Taxi", però també clàssics com "Love Potion No. 9" dels Clovers o "Why Do Fools Fall in Love" de Frankie Lymon & the Teenagers. A Carlile se la veu emocionada, i de motius no n'hi falten. A Mitchell se la veu encara fràgil de salut, però també serena i contenta de tornar a cantar en públic. Què passarà a partir d'ara és una incògnita, però el que va passar a Newport aquest diumenge, 24 de juliol, va ser històric sense cap mena de dubte.

Neil Young - "The Mojo Collection" (2021)

Sobre la decisió de Neil Young i Joni Mitchell de retirar la seva música d'Spotify, no seré jo qui la discuteixi. Al contrari, només faltaria que un artista no pogués decidir com i on fa accessible la seva obra. El que em sap greu, és que la decisió l'hagin pres arran d'un podcast i no en suport de tots aquells músics que porten anys denunciant un repartiment injust dels beneficis que genera la seva pròpia música en aquesta plataforma, i que mai disposaran del ressò mediàtic d'un Young o una Mitchell a l'hora de defensar els seus drets.

En tot cas, la desaparició de dos catàlegs tan essencials d'una de les plataformes d'streaming més populars, torna a refermar els formats físics com els més fiables a l'hora no tan sols d'escoltar música, sinó també de garantir-nos que podrem disposar d'una obra en concret sigui quan sigui que requerim fer-la sonar. Tot plegat fa bona l'ocasió per reivindicar el recopilatori de Neil Young que distribueix la revista Mojo amb la seva edició de febrer, que també li dedica la portada i una sucosa entrevista amb motiu de la recent publicació de "Barn" (2021), el darrer àlbum del canadenc amb Crazy Horse.

"The Mojo Collection", es titula. Denominació poc original per a una sucosa selecció de pistes que van de clàssics com "Only Love Can Break Your Heart" o "Powderfinger" a encerts recents com "Milky Way" o "Tumblin' Thru the Years" –aquesta última forma part de "Barn"-. El més interessant, és clar, és la possibilitat d'escoltar versions fins ara poc predicades de perles com "Tell Me Why" o "Out on the Weekend" –de les quals s'inclouen preses en directe originalment publicades a "Young Shakespeare" (2021) i "Tuscaloosa" (2019), respectivament-, també perles obscures com la preciosa "Separate Ways". Hem dit ja que els redactors de Mojo solen triar amb molt més gust i molt més encert que cap algoritme?

El missatge de Joni Mitchell

Joni Mitchell agraint la commemoració del 50è aniversari de "Blue".

Tot i que el seu estat de salut sembla haver millorat notablement durant els darrers anys, encara és poc habitual que Joni Mitchell protagonitzi aparicions públiques. I això fa encara més emotiu el vídeo que la canadenca compartia ahir a les xarxes socials amb motiu del 50è aniversari de "Blue" (1971). Bàsicament venia a dir que l'havia sorprès molt positivament tot el rebombori generat per la commemoració de torn, i que estava contenta de veure que per fi s'està entenent una obra que alguns havien malinterpretat al seu dia. Personalment crec que ja fa molts anys (dècades) que el consens al voltant de "Blue" és inequívoc, però no per això deixa de ser un plaer poder escoltar a Mitchell parlant tan entusiasmada i fins i tot somrient a càmera. Poden veure (i escoltar) el seu missatge a Twitter.

50 anys de "Blue"

El debat el vaig presenciar anys enrere entre cerveses en una taula de bar. Al meu costat, un devot d'allò que encara es mal anomena indie. Al seu davant, una partidària de les sonoritats del també mal anomenat mestissatge que des de fa (massa) anys sol petar-ho al circuit de les festes majors. Ja se sap, en qüestió de gustos no hi ha res escrit i vivim en un món on tothom és respectuós i tolerant amb el veí fins que arriba el moment de contrastar aquesta variant tan subjectiva i gens absoluta que és el gust. El cas és que la figura que va posar pau en aquella taula, el punt de consens entre dues sensibilitats diametralment oposades sobre el paper i aparentment irreconciliables sobre el terreny, va ser aquella veu canadenca de sofisticada dolçor que en dècades pretèrites havia redefinit etiquetes i gèneres sencers amb les seves cançons com a argument incontestable.

Parlem de Joni Mitchell, és clar. Aquella noia de posat tímid que va seduir –en diversos sentits- gegants del folk rock californià com David Crosby o Graham Nash, que va regnar a l'escena de Laurel Canyon i més enllà, i que al llarg d'una trajectòria immaculada va explorar –fins que les complicacions de salut la van retirar de la vida pública- les múltiples connexions entre llenguatges com el folk, el jazz i el pop, sempre a partir de cançons majúscules que es defensaven al marge d'etiquetes i amb aquella inconfusible veu d'extrema fragilitat però presència inqüestionable en primer terme. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Blue" (1971) va ser el seu quart àlbum i a data d'avui no tan sols es considera com un dels punts àlgids –potser el més àlgid- del seu catàleg, sinó com una de les obres essencials a l'hora d'explicar el seu context i moltes de les coses que han vingut després, començant per les diferents manifestacions del folk i el rock d'arrel que han reivindicat la perspectiva femenina al llarg de les passades cinc dècades.

"Blue" era el fruit d'un any sabàtic durant el qual Mitchell va fugir de tot i de tothom, va posar punt i final a la seva erràtica relació sentimental amb el citat Graham Nash i se'n va anar a Europa a la recerca d'aire fresc. Les cançons que formen l'àlbum les va compondre a cavall de França, Creta i Formentera, però totes destil·len essències pròpies de la Costa Oest dels Estats Units. Del folk àcid d'"All I Want" i "Carey" a les nocturnes pinzellades d'una peça titular on ja s'anticipava el vessant jazzístic que l'autora revelaria en llançaments posteriors, passant pel misticisme de "Little Green" o l'assolellada malenconia de "California", una carta d'amor –i d'enyorança- a la seva terra d'acollida. Gravat gairebé en solitari per la pròpia Mitchell, amb col·laboracions puntuals on destaca la guitarra de James Taylor, una d'aquelles obres que no hauria de faltar en cap col·lecció de discos que es vulgui considerar més o menys completa.

50 anys de "Tapestry"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Tapestry" (1971), el segon àlbum de Carole King i una de les obres essencials del seu temps. El vinil de la fotografia que encapçala aquestes línies és una edició original nord-americana. La caràtula es troba visiblement afectada pel pas del temps, però el disc segueix sonant sense problemes. És una de les coses que em fascinen dels formats físics. Aquest disc té més anys que jo, però segueix servint a data d'avui i seguirà servint quan jo ja no hi sigui. No puc dir el mateix de cap dels terminals mòbils que han arribat a passar per les meves mans.

"Tapestry" és l'obra mestra de King, també un dels grans exponents d'aquell so que es va desenvolupar entre finals dels 60 i principis dels 70 a l'entorn de Laurel Canyon –on la novaiorquesa s'havia traslladat després de la seva ruptura sentimental i artística amb Gerry Goffin-. Una col·lecció de cançons amables i positives, que convidaven a l'esperança en plena desfeta del somni hippie en uns Estats Units enfangats fins al coll a la Guerra del Vietnam, i que venien a oferir una alternativa a la naturalesa estrident que solia definir el rock de l'època. Un monumental exercici de pop plusquamperfet a càrrec d'una veterana del Brill Building, amb tot un Lou Adler als controls i amb convidats com James Taylor o Joni Mitchell.

Més enllà de les xifres astronòmiques i del consens entusiasta de crítica i públic, "Tapestry" destaca per ser un àlbum on no hi sobra ni hi falta res, on cada cançó fa diana de bon principi i on cada pista ha suportat sense problemes el test del temps. Un plàstic que arrenca amb el piano corpulent i l'embranzida soul d'"I Feel the Earth Move" i on figuren perles del pop d'autor com "So far Away", "It's too Late" o aquell himne que va esdevenir "You've Got a Friend" –una peça des d'aleshores versionada per incomptables artistes, començant pel propi Taylor, que en va oferir la seva pròpia lectura aquell mateix any-.

"Tapestry" també és el plàstic on King es va reivindicar com a autora d'estàndards com un estripat "(You Make Me Feel) Like a Natural Woman" que pocs anys abans havia esdevingut un dels grans reclams del repertori d'Aretha Franklin, o aquell "Will You Love Me Tomorrow?" que havien gravat originalment les Shirelles i que es reinventava per l'ocasió en clau de balada crepuscular. Completen el conjunt apostes igualment guanyadores com el revitalitzador rhythm & blues d'"Smackwater Jack" o els paisatges tardorencs de la peça titular. "Tapestry" no va inventar-se el so de Laurel Canyon, però en va esdevenir una de les grans mostres, va consolidar King com a intèrpret més enllà del vessant compositiu, i va establir un model per a diverses generacions de cantautors que arriben fins avui.

Mojo: You Turn Me On... I'm a Radio

L'edició de març de Mojo s'acompanya amb un d'aquells sucosos recopilatoris temàtics que la publicació britànica acostuma a treure's de la màniga de tant en tant. En aquest cas, el nexe entre els 15 talls que conformen "You Turn Me On... I'm a Radio" és la suposada influència de Joni Mitchell sobre els seus respectius autors. I una vegada més es fa difícil dir fins a quin punt l'obra de l'autora de "Blue" (1971) ha determinat les aportacions de gent com Julia Holter, Frazey Ford, The Weather Station, Jessica Pratt o Sun Kil Moon, però com de costum la selecció és de primera i generalment evoca el llegat i l'esperit de la canadenca.

La fama segons Joni Mitchell

"La fama és una sèrie de malentesos que envolten un nom". Tota una declaració, la d'una Joni Mitchell que dècades enrere va haver d'aprendre a conviure amb aquesta sèrie de malentesos que ni tan sols havia demanat. "Em pensava que la fama seria una experiència horrible, i de fet ho és fins que t'hi acostumes", recorda en una entrevista amb Jian Ghomeshi que Uncut reprodueix a la seva edició de desembre. "Has d'aguantar moltíssimes estupideses perquè vivim en un món mentalment malalt de celebritat", afegeix, "per tant has de veure com bona part d'aquesta enfermetat mental ve cap a tu, i t'adones que la nostra cultura està molt malalta". Només cal fixar-se en els sidrals que tenen lloc davant determinats hotels i restaurants cada vegada que s'hi concentren estrelles del rock o equips esportius de primera fila, per a adonar-se de quanta raó té Mitchell. "Si escoltes la meva música i només aconsegueixes veure'm a mi, no has entès res", reflexiona la canadenca, "si en canvi escoltes la música i et veus a tu mateix, probablement et farà plorar i aprendràs quelcom sobre tu mateix". Doncs sí. Però penso en determinats concerts on l'emoció fa saltar llàgrimes, i em pregunto quantes d'aquestes llàgrimes són d'algú que ha après sobre ell mateix, i quantes són conseqüència d'una de les grans pandèmies dels nostres temps.