Quatre inadaptats d'extrarradi

Molt abans de perdre els sentits en orgies de groupies, alcohol i farlopa. Molt abans de creuar l'Atlàntic convertits en estrelles i tocar davant la màxima autoritat de l'Església Satànica. Molt abans de posar les bases del que avui anomenem metal -amb el prefix que més els agradi-. Molt abans d'un corporativista retorn en què cada component del grup té el seu propi representant -que, a la vegada, es troba en guerra amb els representants de la resta de components-. Molt abans, en definitiva, d'esdevenir una entitat intocable, Black Sabbath eren quatre inadaptats de l'extrarradi obrer de Birmingham amb cap més perspectiva de futur que tocar la música que els agradava allà on els ho deixessin fer. I com que al seu país ningú els volia veure ni en pintura, es dedicaven a girar per l'Europa continental en una furgoneta a les últimes, tocant en una Hamburg que encara no s'havia recuperat de la ressaca post-Beatles i dormint en edificis literalment en ruïnes. Uns inicis i una trajectòria fascinants que repassa l'editor en cap de Mojo, Phil Alexander, al llarg de dotze intenses pàgines publicades aquest mes de juny per la revista britànica. Ho fa sense referir-se a cap formació de Sabbath que no sigui l'original i entrevistant en exclusiva a Ozzy Osbourne, Tony Iommi i Geezer Butler quan és a punt d'editar-se "13", el primer disc que signen junts en tres dècades i mitja -i un digne retorn a l'estudi sota la supervisió de Rick Rubin, també present a l'article-. Tots tres parlen sense embuts d'un ascens tan meteòric com la posterior caiguda a l'infern, però també de l'estira-i-arronsa que va suposar treballar amb Rubin i de l'absència en aquesta nova etapa del quart component original, un Bill Ward per a qui Osbourne reserva tot un arsenal de dards enverinats. "13" sortirà oficialment a la venda el proper dia 10.






Audio: "God Is Dead?" - Black Sabbath

La fugida endavant de Robert Plant

El 10 de desembre de 2007, Led Zeppelin van oferir el seu primer concert en dècades a l'O2 Arena de Londres. I també el que probablement va acabar essent el del seu comiat definitiu. Phil Alexander, editor en cap de Mojo, firma a l'edició de desembre de la revista britànica un extens article sobre l'abans i el després del concert que més expectació ha generat en tota la història del rock -vint milions de persones de tot el món van participar al sorteig de les 18.000 entrades que es van posar a la venda, a un preu de 125 lliures esterlines per cap-. I ho fa entrevistant-ne els quatre protagonistes. Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i Jason Bonham. I una vegada més queden en evidència les diferències entre Plant i Page. Diferències que van molt més enllà de l'àmbit musical o personal. Diferències pel que fa a l'actitud vital. Mentre Page accepta amb resignació que probablement el Zeppelin no torni a volar mai més, Plant explica el per què d'una trajectòria que li ha permès explorar facetes que van molt més enllà de la del Golden God -sense anar més lluny, durant els darrers anys ha protagonitzat moments artísticament gloriosos al costat de gent com Alison Krauss o Band Of Joy- i, sobretot, el per què de la seva negativa a viure de la nostàlgia. "Crec que el concert va ser increïble, però aquell no acabava de ser jo", reconeix el cantant -que, sense trampa ni cartró i adaptant les línies vocals als seus actuals registres, va oferir una actuació tan brillant com la dels seus companys-. "Hi hauria d'haver un codi de bones pràctiques per a qualsevol músic: has de fer quelcom que el públic no s'esperi de tu", sentencia per a resumir per què actualment pot oferir molt més fora que dins de Led Zep. Després d'aquell concert , i mentre els seus companys celebraven una nit rodona amb alguna festa exclusiva, Plant va fugir de l'O2 i es va perdre en la nit londinenca, refugiant-se en un punt de venda de kebabs a Chalk Farm. "Simplement volia marxar i prendre'm sis ampolles de Keo, mitja ampolla de vodka i despertar-me en un altre món, evadir-me d'aquell ambient condescendent i especulatiu que començava a respirar-se", confessa. El concert de Led Zeppelin a l'O2 s'ha editat recentment en dvd sota el títol de "Celebration Day" i és altament recomanable per a qualsevol que vulgui veure una banda pletòrica interpretant per última vegada un repertori vertiginós.