Som del Montseny, a peu dret i sense restriccions

Ricky Gil i Biscuit.

SOM DEL MONTSENY 2021
Auditori Ovidi Montllor, Santa Maria de Palautordera

16 d'octubre de 2021

Som del Montseny és un d'aquells festivals on els propis promotors es dediquen a controlar l'entrada, atendre el respectable des de l'altre costat de la barra del bar o fins i tot a donar suport als artistes ballant a primera fila quan les circumstàncies hi conviden. No hi ha grans marques condicionant la línia artística ni s'exigeix a ningú cap certificat sanitari per poder-hi accedir. Els preus són allò que s'anomena populars, i l'ambient sol ser el d'un lloc on efectivament s'hi va a viure la música a través dels cinc sentits i no pas a fer instagrams.

La cita del Baix Montseny va celebrar ahir la seva novena edició, inicialment programada pel mes de juny de 2020 però ajornada en repetides ocasions a causa del coronavirus. Coincidia el retorn del festival amb el final d'aquelles restriccions sanitàries que durant un any i mig havien fet del món de la cultura l'ase de tots els cops. També amb un canvi d'ubicació –no se sap si definitiu-, del Centre Cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera a l'auditori Ovidi Montllor, al cor del parc del Reguissol de la mateixa localitat. Entorn gairebé idíl·lic per a un cartell tan eclèctic i solvent com de costum.

Van trencar el gel els osonencs FP amb una descàrrega de punk rock de les que posen les coses a lloc de bon principi. Elèctriques confessions amb la veu visceral de Ramon Mas en diàleg constant amb una base instrumental que és pura dinamita. Tres quarts del mateix es pot dir de Les Cruet, representants de l'escena del Montseny amb Laura Crehuet al capdavant i una secció instrumental igual de letal que la dels seus predecessors. Van repassar els dos discos que tenen publicats, i Crehuet va interpretar en solitari una de les peces que formaran el proper single del grup.

Ricky Gil i Biscuit van refermar més que mai la seva unió com un dels grans esdeveniments d'aquest 2021 al panorama musical català –i de més enllà-. Mig any de rodatge escènic ha fet encaixar tots els engranatges fins a nivells que van per sobre de l'excel·lència, i han elevat el cançoner d'"Infinites rutes invisibles" (2021) fins a cotes estratosfèriques. "Insubmissió" va sonar tan aclaparadora com els versos escandalosament actuals de Caterina Albert a partir dels quals s'aixeca la pròpia cançó. "En una altra vida" va esdevenir una orgia de decibels a mig camí de Crazy Horse i els Who a Leeds. I així tot un concert que caldria emmarcar, i que convida a reclamar a crits un disc en directe.

Van agafar el relleu uns igualment pletòrics Chaqueta de Chándal a bord d'un repertori on acidesa, ironia i crítica social van de la mà amb les formes més dinàmiques del krautrock i el post-punk amb dosi extra de sensibilitat pop. "Artículo primero", "A moderno resabiado no le mires el dentado", "La insoportable levedad del ser rico" i tot un cançoner que va posar la pista de potes enlaire –músics, organització i respectable van agrair poder tornar a gaudir de concerts a peu dret després d'un any i mig asseguts-, amanit amb "Vademécum", contundent càrrega contra els gegants de la indústria farmacèutica i avançament del segon àlbum del trio.

Tot seguit, Gambardella van viatjar fins als confins del cosmos a ritme de post-rock hipnòtic, deutor del rock psicodèlic més lliure i imprevisible. I Esperit!, alter ego del sempre sorprenent Mau Boada –un altre exponent de pes de l'escena del Baix Montseny-, va tancar el programa tot construint sobre la marxa un repertori on van confluir registres com el punk, la psicodèlia, el dub o el funk. Molt més que un home orquestra, un exemplar únic en la seva espècie.

Ricky Gil, segon per la dreta, amb Biscuit.

Chaqueta de Chándal.

Esperit!.

Matagalls

Un projecte coral.

“Matagalls no és un grup de música ni un esplai, no és un col·lectiu ni un grupuscle, no és d’aquí ni forma part de res, no és explicable ni comprensible”, proclama la pròpia banda a la carpeta interior del seu debut homònim (2016, El Bon Tall). Probablement sigui el més encertat afirmar que Matagalls sonen a tot i a la vegada a res. Que les seves cançons s’han construït a partir de múltiples referents, però el resultat final és un registre únic, intransferible i no comparable a res del que s’escolta ara mateix en aquestes latituds nostres.

Matagalls va néixer com un projecte conjunt de Ramon Mas i Xavi Garcia. Al primer l’havíem conegut com a vocalista dels osonencs FP. Al segon, actor imprescindible a la prolífica microescena del Baix Montseny, l’havíem pogut escoltar tocant la bateria, el baix i la guitarra amb Zeidun, Els Surfing Sirles, Liannallull, Joan Colomo o Les Cruet. Quan Mas va mostrar-li a Garcia tot un seguit de lletres que havia estat escrivint, aquest li va respondre amb una col·lecció de melodies de guitarra que no encaixaven en cap de les seves múltiples aventures musicals. I com que de vegades dos més dos fan quatre, ben aviat van disposar d’un repertori propi que calia gravar de forma immediata.

La idea inicial era entrar a l’estudi tots dos sols, amb l’únic suport de Mau Boada (Esperit!, Zeidun, Les Aus) a les tasques de producció. Però Boada es va apuntar també a tocar la bateria en uns temes que a partir d’aquell moment s’anirien redefinint amb la incorporació d’amics i habituals de l’òrbita montsenyenca com són Guille Caballero (teclat), Andreu Renau (acordió i baix), Marçal Calvet (violí i trompeta) i Albert Trabal (guitarra elèctrica). Sense gairebé adonar-se’n, Mas i Garcia havien consolidat una banda al seu voltant. I el que havia començat com un duet de naturalesa acústica desembocava en un projecte coral que defugia tota etiqueta possible. Folk amb acabats punk, so Americana amb accent del Montseny, mestissatge noir? Tot a la vegada i fins i tot molt més

“Matagalls”, el disc, és un àlbum tan sorprenent com ple de contrastos. D’entrada, crida l’atenció la veu de Mas. Cants viscerals, estripats i extrems en tots els sentits, desplegats sobre una base instrumental tan eclèctica com desacomplexada. Com Shane MaGowan al capdavant d’uns Bad Seeds, com Tom Waits encapçalant Black Heart Procession, com els Pogues i Calexico perdent-se plegats a les profunditats boscoses del Montseny en un boirós i humit matí de tardor. “Un lloc sense nom / Una paraula sense cosa / Un passadís secret / que portés a casa nostra”, canta Mas a “Retorn”. Reveladora malenconia.

Originalment publicat a B-Magazine.