El punk acústic segons Laura Crehuet

LAURA CREHUET

La Clau, Sant Celoni

30 de gener de 2020

Per a Laura Crehuet, el fet de començar a compondre cançons va ser una manera de fer teràpia i plantar cara als dimonis interns. Al principi ho feia tota sola, en la més estricta intimitat i amb l'únic suport d'una guitarra acústica. Després les va posar en comú amb alguns dels actors habituals de la microescena del Baix Montseny. Va ser així com va néixer Les Cruet, un dels combos de punk rock més indòmits que s'han escoltat a casa nostra en molt de temps. Va ser també d'aquesta manera, provant d'escoltar-se ella mateixa enmig d'aquella torrencial tempesta de decibels, com va trobar la seva pròpia veu, una de les més viscerals i a priori reconeixibles del punk català contemporani.

Partint d'aquests precedents, el fet d'enfilar-se a un escenari amb una guitarra acústica pot suposar per a Crehuet una manera diferent de presentar un repertori que sol manifestar-se carregat d'electricitat, però sobretot una via de retrobament amb les essències fundacionals del seu cançoner. De transportar les seves composicions fins a les formes més bàsiques i estripades, sense perdre pel camí un sol gram d'intensitat ni de tensió. I sobretot de refermar en primeríssim primer pla aquell tros de veu tan punyent i desbocat com unes lletres que tant poden canalitzar confessions i conflicte intern com cantar a la natura, als animals i a la necessitat de construir un món més humà.

La nit passada va actuar amb aquest format a La Clau de Sant Celoni, un dels centres neuràlgics de l'escena montsenyenca. Acompanyada pel sempre oportú Xavi Garcia –també component de Les Cruet- al baix i a les percussions, va deconstruir bona part dels dos discos que té publicats a data d'avui –"Pomes agres" (2016) i "Cérvols, astres" (2019), tots dos editats sota el paraigües de Bankrobber-, reduint a la seva expressió més mínima títols com "Folls", "Creure", "Matilde", "Cérvols" o "Núvols daurats" –aquesta última, dedicada a la memòria d'Uri Caballero-. Brillant en les distàncies curtes, i redefinint al seu aire el concepte de punk acústic.

Fusiònica 2019 (2)

FUSIÒNICA 2019: Zeidun + War With The Newts

Dràstik Punkaires, Granollers

19 d'octubre de 2019

El passat mes de setembre Zeidun van commemorar el seu vintè aniversari amb un concert a la festa major de Sant Celoni, el mateix escenari on s'havien presentat per primer cop dues dècades enrere. La nit passada, la veterana formació del Baix Montseny tornava a un festival, el Fusiònica, que en temps passats va arribar a esdevenir una mena de segona llar per a Joan Colomo, Mau Boada -que dos dies abans hi havia actuat amb Esperit!-, Xavi Garcia, Albert Trabal i Càndid Coll.

Van començar amb una expansiva jam carregada d'acidesa que va desembocar en un atac frontal de post-hardcore i emocore marca de la casa, amanit amb aquell himne a cappella a les virtuts i bondats de la cervesa i marxant per la porta gran amb una deconstrucció gairebé terminal d'"El vol de l'Home Ocell", el clàssic de Sangtraït que Zeidun han arribat d'alguna manera a fer-se seu.

La segona i última jornada del Fusiònica -les actuacions del divendres 18 s'havien suspès amb motiu de la vaga general- va culminar amb la brutal descàrrega dels berlinesos War With The Newts en la que va esdevenir la seva primera -i per ara única- actuació a l'Estat espanyol. Hardcore punk robust i amb acabats metàl·lics que recorden a Biohazard o Refused, actitud festiva i alhora combativa i un directe literalment a prova de qualsevol impacte.

Xavi Garcia, Mau Boada i Joan Colomo (Zeidun), a cappella.

War With The Newts: hardcore brutal.

Assajar és de covards

LES CRUET

Centre Cultural Albareda, Barcelona

23 de març de 2019

Explicava Laura Crehuet a l'inici de l'actuació que el d'ahir era el primer concert que oferien Les Cruet en més d'un any, temps que han dedicat entre d'altres coses a posar a punt el seu flamant segon disc, "Cérvols, astres" (2019, Bankrobber). També afirmava que la banda amb prou feina havia arribat a assajar durant tres hores i mitja prèviament al seu retorn als escenaris. En part, el punk rock és exactament això. Assajar poc, o directament no assajar, però a l'hora de la veritat acabar oferint actuacions tan contundents, directes, segures i incontestables com la que el quartet del Baix Montseny va segellar la nit passada al Centre Cultural Albareda, en la que va ser la posada de llarg del citat "Cérvols, astres".

Van arrencar a tota castanya amb "Folls", cita al seu debut discogràfic -"Pomes agres" (2016, Bankrobber)-. Màxima intensitat i volum a l'onze abans d'entrar plenament en matèria amb la collita recent de "Cérvols" i "2 de març". La maquinària rendint a tot gas i la veu estripada i rabiosa de Crehuet obrint-se camí a través d'una muralla de decibels de les que remouen fonaments. Dos sospitosos habituals de l'òrbita montsenyenca, Xavi Garcia i Óscar Montero, a la guitarra i al baix respectivament. I a la bateria, com a incorporació més recent i completant una combinació sempre guanyadora, tot un Pau Albà (Les Sueques, The Unfinished Sympathy).

Van tornar a mirar enrere amb un "Ocells" que va començar a càmera lenta per a desembocar en un atac de fúria descontrolada. Van versionar a la seva manera "Formigues i cigales", original de Joan Colomo traduït al català per Martí Sales. Van dedicar "Núvols daurats" a la memòria de l'enyorat Uri Caballero (Els Surfing Sirles). Crehuet va interpretar en solitari un "Cabana" que va fer saltar espurnes de la guitarra. Van tornar a prémer l'accelerador al ritme de "Matilde". Van signar una recta final memorable tot encadenant "Animal" i un aclaparador "Creure". I van marxar per la porta gran com si efectivament haguessin estat tocant aquestes cançons nit rere nit sense parar durant tot l'últim any (com a mínim). Assajar és de covards, que va dir aquell.

*Les Cruet actuaran diumenge vinent, 31 de març, al Centre Cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera (20h). Presentació oficial de "Cérvols, astres" al Baix Montseny de la mà de l'associació Som del Montseny i compartint escenari amb Ainara LeGardon. No s'ho perdin.

Matagalls

Un projecte coral.

“Matagalls no és un grup de música ni un esplai, no és un col·lectiu ni un grupuscle, no és d’aquí ni forma part de res, no és explicable ni comprensible”, proclama la pròpia banda a la carpeta interior del seu debut homònim (2016, El Bon Tall). Probablement sigui el més encertat afirmar que Matagalls sonen a tot i a la vegada a res. Que les seves cançons s’han construït a partir de múltiples referents, però el resultat final és un registre únic, intransferible i no comparable a res del que s’escolta ara mateix en aquestes latituds nostres.

Matagalls va néixer com un projecte conjunt de Ramon Mas i Xavi Garcia. Al primer l’havíem conegut com a vocalista dels osonencs FP. Al segon, actor imprescindible a la prolífica microescena del Baix Montseny, l’havíem pogut escoltar tocant la bateria, el baix i la guitarra amb Zeidun, Els Surfing Sirles, Liannallull, Joan Colomo o Les Cruet. Quan Mas va mostrar-li a Garcia tot un seguit de lletres que havia estat escrivint, aquest li va respondre amb una col·lecció de melodies de guitarra que no encaixaven en cap de les seves múltiples aventures musicals. I com que de vegades dos més dos fan quatre, ben aviat van disposar d’un repertori propi que calia gravar de forma immediata.

La idea inicial era entrar a l’estudi tots dos sols, amb l’únic suport de Mau Boada (Esperit!, Zeidun, Les Aus) a les tasques de producció. Però Boada es va apuntar també a tocar la bateria en uns temes que a partir d’aquell moment s’anirien redefinint amb la incorporació d’amics i habituals de l’òrbita montsenyenca com són Guille Caballero (teclat), Andreu Renau (acordió i baix), Marçal Calvet (violí i trompeta) i Albert Trabal (guitarra elèctrica). Sense gairebé adonar-se’n, Mas i Garcia havien consolidat una banda al seu voltant. I el que havia començat com un duet de naturalesa acústica desembocava en un projecte coral que defugia tota etiqueta possible. Folk amb acabats punk, so Americana amb accent del Montseny, mestissatge noir? Tot a la vegada i fins i tot molt més

“Matagalls”, el disc, és un àlbum tan sorprenent com ple de contrastos. D’entrada, crida l’atenció la veu de Mas. Cants viscerals, estripats i extrems en tots els sentits, desplegats sobre una base instrumental tan eclèctica com desacomplexada. Com Shane MaGowan al capdavant d’uns Bad Seeds, com Tom Waits encapçalant Black Heart Procession, com els Pogues i Calexico perdent-se plegats a les profunditats boscoses del Montseny en un boirós i humit matí de tardor. “Un lloc sense nom / Una paraula sense cosa / Un passadís secret / que portés a casa nostra”, canta Mas a “Retorn”. Reveladora malenconia.

Originalment publicat a B-Magazine.