Shadow of the Moon

Shadow of the Moon. El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, agost de 2024.

April Stevens (1929-2023)

APRIL STEVENS
(1929-2023)

Mai abans s'havia arribat a comprimir tal dosi de sensualitat i elegància a parts iguals en poc més de dos minuts. Els que dura "Teach Me Tiger", amb tota probabilitat la peça més reconeguda del cançoner d'April Stevens. Quan va publicar-la com a senzill el 1959, les seves altes temperatures li van valer el boicot del conservadorisme més hiperventilat de l'època. Avui podria figurar perfectament a la llista negra dels guardians de la moral políticament correcta. La cantant va tornar a destacar com a solista el 1967 amb un altre single, "Falling in Love Again" –la cara b del qual, "Wanting You", esdevindria un clàssic de l'òrbita Northern Soul-.

Nascuda Caroline Vincinette LoTempio a Niagara Falls, Nova York, Stevens havia començat la seva carrera professional a principis dels 50 cantant a duet amb el seu germà, Antonino LoTempio, més conegut com a Nino Tempo. Al llarg d'una dècada es van passejar per estils que anaven del jazz vocal al pop, arribant a flirtejar amb el rhythm & blues i el primer rock'n'roll. El seu moment de màxima exposició va ser una lectura de "Deep Purple" –l'estàndard de Peter DeRose que tant solia agradar a l'àvia de Ritchie Blackmore, qui va batejar un dels grups més grans de la història amb el mateix nom- publicada el 1963. Stevens ens ha deixat a l'edat de 93 anys.

50 anys de l'enregistrament de "Made in Japan"

Diuen que estils musicals com el rock dur, el rock progressiu o el heavy metal van néixer quan els músics van decidir que no volien sonar en directe tal com ho feien a l'estudi, sinó a l'inrevés. Quan van decidir, en altres paraules, que volien capturar a l'estudi tota l'essència dels seus concerts. Tot plegat va coincidir lògicament amb l'era daurada dels discos en directe. I és clar, si parlem d'àlbums en directe és inevitable referir-nos a una obra de la mida de "Made in Japan" (1972), el doble vinil que va acabar de refermar Deep Purple com una de les bandes més grans de la seva generació, i un dels enregistraments en viu més essencials de la història del rock.

Es va gravar al Japó durant la gira de l'igualment canònic i aleshores flamant "Machine Head" (1972), i més concretament al Festival Hall d'Osaka i al Budokan de Tòquio durant les nits dels dies 15, 16 i 17 d'agost de 1972. Avui fa 50 anys de la primera d'aquelles tres vetllades, que va tenir lloc a Osaka i durant la qual es va documentar ni més ni menys que la lectura en directe d'"Smoke on the Water", amb la guitarra de Ritchie Blackmore deconstruint momentàniament el riff inicial –hi ha qui diu que es va equivocar, hi ha qui diu que simplement jugava, sigui com sigui va fer història-.

Durant els dos concerts posteriors es van enregistrar peces com la inicial "Highway Star", una expansiva –i definitiva- "Child in Time" o els 20 còsmics minuts d'un "Space Truckin'" que acabaria ocupant tota la cara b del segon vinil. Repertori de luxe i els Purple capturats en viu durant el que molt probablement fos el seu millor moment. L'àlbum va sortir a la venda el 8 de desembre d'aquell mateix 1972. En dècades posteriors se'n van fer diverses reedicions –a destacar la que commemorava el 25è aniversari del llançament- incorporant gravacions inèdites dels mateixos concerts. Material sempre de primera, no cal dir-ho, però sense arribar mai a posar en qüestió el caràcter definitiu de l'edició original.

50 anys de "Machine Head"

De com un desafortunat incident que podria haver acabat en tragèdia, va acabar inspirant una de les cançons més grans de tots els temps. El 4 de desembre de 1971 Deep Purple van arribar al Casino de Montreux per començar-hi a gravar el seu sisè àlbum d'estudi. Aquella nit hi actuaven Frank Zappa i els seus Mothers Of Invention –l'inici de les sessions de gravació del disc es preveia per l'endemà-. Durant el concert, algú va disparar una bengala que va encendre el sostre i va causar un gran incendi. No va haver-hi ferits, però els equips tècnics i les instal·lacions van quedar inservibles.

Al cap de pocs dies, el quintent britànic havia donat forma a una cançó que narrava els esdeveniments sense embuts i sobre una dinàmica base de hard rock que contenia tots els elements que defineixen tant el so Purple com el heavy metal en el seu conjunt. La poderosa veu d'Ian Gillan fent saltar espurnes en primer terme. L'aclaparadora base rítmica d'Ian Paice (bateria) i Roger Glover (baix). El teclat de Jon Lord elevant el conjunt. I per damunt de tot un riff que va marcar un abans i un després a la història de la guitarra elèctrica, cortesia d'un Ritchie Blackmore en estat de gràcia. "Smoke on the Water", amb tot allò que evoca el seu títol, la peça més icònica del repertori dels britànics i un dels clàssics més absoluts del rock.

"Machine Head", es va titular l'àlbum, gravat finalment al Grand Hotel de la mateixa ciutat suïssa amb l'equip mòbil dels Rolling Stones i publicat el 25 de març de 1972, avui fa 50 anys. El treball més aclamat de la banda –en dura competència amb l'igualment immaculat "In Rock" (1970)-, amb peces com l'expansiva "Lazy" –que no hauria desentonat al catàleg d'uns Allman Brothers-, la monolítica "Maybe I'm a Leo", l'àcida "Space Truckin'" –pur stoner rock abans de l'stoner rock-, la citada "Smoke on the Water" o la inicial "Highway Star" –himne de carretera amb arranjaments barrocs a priori impossibles, un altre pilar del repertori dels Purple que encara avui val per discografies i subgèneres sencers de la família metàl·lica-. Cinc dècades d'un clàssic de clàssics.

50 anys de "Deep Purple in Rock"

Es commemoren avui cinc dècades de la publicació d'"In Rock" (1970), el quart disc d'estudi de Deep Purple i el plàstic amb què es va estrenar la formació més clàssica de la banda –l'anomenat Mark II que conformaven Ian Gillan (veu), Ritchie Blackmore (guitarra), Roger Glover (baix), Jon Lord (orgue) i Ian Paice (bateria), tots ells immortalitzats en una de les caràtules més icòniques del seu temps-. També l'àlbum on els britànics van deixar definitivament enrere les coordenades psicodèliques i progressives dels seus inicis per abraçar de ple les formes robustes del hard rock i el heavy metal, gèneres dels quals esdevindrien des d'aleshores referents de ple dret –arribant a conformar un il·lustre triumvirat amb Led Zeppelin i Black Sabbath-.

"In Rock" contenia dos dels pilars del so de Deep Purple tal i com encara l'entenem a dia d'avui, l'inicial "Speed King" i aquell majestuós "Child in Time". El primer era un rock'n'roll tan robust com urgent que posava les coses al seu lloc ja d'entrada a l'hora que homenatjava líricament a pioners com Little Richard. El segon carregava contra la guerra del Vietnam tot conjugant misteri i aparell elèctric. Un diàleg entre el teclat de Lord i els aguts vocals de Gillan que desembocava en tota una orgia sònica amb la guitarra de Blackmore als comandaments i la base rítmica navegant a velocitat de creuer. Menció a part mereixen també la monolítica "Bloodsucker" o un "Hard Lovin' Man" que ja haurien volgut moltes bandes d'stoner rock.

Dos dies després de sortir l'àlbum, va veure la llum el single "Black Night". Un boogie rock d'alta volada que amb el temps ha esdevingut uns dels títols més celebrats del catàleg de Deep Purple, i que malgrat no haver-se inclòs a l'edició original d'"In Rock" sí que figura en posteriors reedicions. En aquest cas, i com esdevindria costum en moltes composicions d'èxit, la polèmica va arribar de la mà del riff de la peça en qüestió i la seva pronunciada semblança amb el de "(We Ain't Got) Nothin' Yet", el clàssic nugget dels Blues Magoos, publicat quatre anys abans. Però, com sol dir-se en aquests casos, això és una altra història.