Encara no fa ni mig any que vam perdre a Gary Rossington, guitarrista de Lynyrd Skynyrd i últim supervivent de la formació original d'una de les nissagues fundacionals del southern rock –amb permís de The Allman Brothers Band-. És per tant agredolça la commemoració del 50è aniversari del primer àlbum dels de Jacksonville. Un "(Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd)" que va veure la llum tal dia com avui de 1973, i que en certa manera va posar les bases d'un nou corrent dins del gènere en qüestió –més rocallós que el dels Allmans, també menys donat a les extenses jams instrumentals que solien caracteritzar el discurs d'aquests últims, si bé aquestes hi eren quan hi havien de ser-.
Quan Lynyrd Skynyrd van entrar a gravar l'àlbum a les ordres d'Al Kooper –qui va produir el disc sota el pseudònim de Roosevelt Gook-, ja portaven una bona temporada tocant en directe les vuit peces que l'acabarien formant. Tot plegat va impressionar el productor de bon principi, però sobretot va donar peu a unes sessions dinàmiques en què el grup sonava sòlid com una roca però també fresc com una rosa, segur d'ell mateix i amb ganes de menjar-se un món que semblava estar-lo esperant. El resultat es deixa escoltar tan bon punt cau l'agulla sobre el riff d'"I Ain't the One", la pista que enceta el plàstic.
Les guitarres de Rossington i Allen Collins dialogant sobre la robusta base rítmica de Bob Burns (bateria) i Ed King –qui s'havia incorporat al combo com a baixista per cobrir la sortida temporal de Leon Wilkeson, i que passaria a tocar la guitarra un cop retornat aquest últim; a la fotografia de la caràtula hi surten tots dos-. El piano de Billy Powell reforçant l'accent blues del repertori, i la veu de l'immens Ronnie Van Zant descobrint un dels frontmen més grans de la història del rock. I és clar, un cançoner absolutament monumental on figuraven títols com "Tuesday's Gone", "Gimme Three Steps", "Things Goin' On" o "Poison Whiskey".
Menció a part mereixien i segueixen mereixent dues peces. La primera, "Simple Man", eterna power ballad amb un arpegi en to menor que va fer escola, un canvi de ritme dels que fan vibrar organismes sencers i la veu afectada de Van Zant cantant els consells d'una mare al seu fill –que passen per viure la vida de forma honesta, senzilla i sense grans pretensions-. L'ètica del vell Sud resumida en una de les cançons més grans de la història del rock –Bob Dylan va arribar a fer-ne servir els versos per referir-se a la figura de Jimmy Carter, i no ho va fer perquè sí-.
L'altra menció a part és per a "Free Bird", els nou gloriosos minuts que tanquen el disc i que també suposen un dels moments capitals de la història del rock. Una balada èpica, que comença amb l'orgue de Kooper i el piano de Powell dibuixant paisatges eclesiàstics i desemboca en una de les orgies instrumentals més estratosfèriques del seu temps –aquella slide de Rossington-. Uns versos on Van Zant es proclama com una anima lliure fins a les últimes conseqüències, i que la banda va dedicar a la memòria de Duane Allman –un ocell lliure, tal com s'hi referiria el mateix Van Zant-. Clàssic de clàssics.
Per si algú encara s'ho pregunta, el títol de l'àlbum juga amb el nom de Leonard Skinner, el professor de l'institut Robert E. Lee de Jacksonville que solia fer la vida impossible als estudiants masculins amb cabells llargs. Va ser per culpa seva que Rossington va decidir deixar les classes. I va ser en part gràcies a la seva intransigència que el guitarrista va acabar d'impulsar la que esdevindria una de les bandes més grans de tots els temps. Avui fa 50 anys feia un primer pas amb la publicació d'un disc de debut simplement indiscutible. Una profitosa gira pels Estats Units com a teloners de The Who acabaria de rematar la feina.
