Sorprenent i etern Dylan

Dylan a la portada de març de Mojo.

Hi ha una escena de "Jimmy Carter: Rock & Roll President" (2020), documental de Mary Wharton sobre la dimensió melòmana de Jimmy Carter, on Bob Dylan fa servir els versos de "Simple Man", la cançó de Lynyrd Skynyrd, per referir-se a l'expresident dels Estats Units. La qual cosa, personalment, em sembla tan grandiosa com tantes altres manifestacions públiques de l'autor de "Like a Rolling Stone". L'univers de Dylan és tan inabastable, que fins i tot aquells que s'han dedicat a estudiar-lo a fons disposen de marge per tornar-se a sorprendre.

Com a nova mostra, diuen els que ja han entrat en matèria, el flamant dissetè volum de les Bootleg Series, dedicat a explorar les sessions de l'incontestable "Time Out of Mind" (1997) i a oferir noves perspectives d'algunes de les cançons més grans que mai ha arribat a compondre el de Duluth –la qual cosa és dir molt-. Jo encara no l'he escoltat. Ho faré, només faltaria, però serà quan disposi del temps i l'estat d'ànim que requereix una degustació d'aquesta envergadura i no pas mentre ho marquin els tempos sempre volàtils de l'actualitat.

Mentrestant, he començat a llegir el sucós article de portada que Mojo dedica a Dylan a la seva edició de març. Una dotzena de pàgines també centrades en un àlbum que va marcar un abans i un després en la trajectòria del seu autor a un nivell que no es tornaria a repetir fins a "Rough and Rowdy Ways" (2020). Es complementa amb un disc compacte exclusiu que recull 14 perles de les Bootleg Series –començant per una presa alternativa de "Dirt Road Blues" provinent del citat volum 17-. El llegat de Dylan és tan inabastable, dèiem, que fins i tot el terreny ja explorat sol amagar sorpreses.