Jimmy Carter (1924-2024)

Dylan i Carter - Foto Getty Images.

Ha mort Jimmy Carter, l'expresident dels Estats Units que comptava a Bob Dylan i Willie Nelson entre els seus amics. La seva figura representava tots aquells valors que la política (no només la nord-americana) ha perdut durant les últimes dècades. El 2020 es va estrenar "Rock & Roll President", un documental que repassava la seva relació amb Nelson i Dylan però també amb Johnny Cash, Allman Brothers i Paul Simon, entre d'altres. De tant en tant m'agrada recuperar aquest fragment on Dylan parla de Carter tot citant la lletra d'una de les millors cançons de Lynyrd Skynyrd –"Simple Man", ni més ni menys-.

50 anys de "(Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd)"

Encara no fa ni mig any que vam perdre a Gary Rossington, guitarrista de Lynyrd Skynyrd i últim supervivent de la formació original d'una de les nissagues fundacionals del southern rock –amb permís de The Allman Brothers Band-. És per tant agredolça la commemoració del 50è aniversari del primer àlbum dels de Jacksonville. Un "(Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd)" que va veure la llum tal dia com avui de 1973, i que en certa manera va posar les bases d'un nou corrent dins del gènere en qüestió –més rocallós que el dels Allmans, també menys donat a les extenses jams instrumentals que solien caracteritzar el discurs d'aquests últims, si bé aquestes hi eren quan hi havien de ser-.

Quan Lynyrd Skynyrd van entrar a gravar l'àlbum a les ordres d'Al Kooper –qui va produir el disc sota el pseudònim de Roosevelt Gook-, ja portaven una bona temporada tocant en directe les vuit peces que l'acabarien formant. Tot plegat va impressionar el productor de bon principi, però sobretot va donar peu a unes sessions dinàmiques en què el grup sonava sòlid com una roca però també fresc com una rosa, segur d'ell mateix i amb ganes de menjar-se un món que semblava estar-lo esperant. El resultat es deixa escoltar tan bon punt cau l'agulla sobre el riff d'"I Ain't the One", la pista que enceta el plàstic.

Les guitarres de Rossington i Allen Collins dialogant sobre la robusta base rítmica de Bob Burns (bateria) i Ed King –qui s'havia incorporat al combo com a baixista per cobrir la sortida temporal de Leon Wilkeson, i que passaria a tocar la guitarra un cop retornat aquest últim; a la fotografia de la caràtula hi surten tots dos-. El piano de Billy Powell reforçant l'accent blues del repertori, i la veu de l'immens Ronnie Van Zant descobrint un dels frontmen més grans de la història del rock. I és clar, un cançoner absolutament monumental on figuraven títols com "Tuesday's Gone", "Gimme Three Steps", "Things Goin' On" o "Poison Whiskey".

Menció a part mereixien i segueixen mereixent dues peces. La primera, "Simple Man", eterna power ballad amb un arpegi en to menor que va fer escola, un canvi de ritme dels que fan vibrar organismes sencers i la veu afectada de Van Zant cantant els consells d'una mare al seu fill –que passen per viure la vida de forma honesta, senzilla i sense grans pretensions-. L'ètica del vell Sud resumida en una de les cançons més grans de la història del rock –Bob Dylan va arribar a fer-ne servir els versos per referir-se a la figura de Jimmy Carter, i no ho va fer perquè sí-.

L'altra menció a part és per a "Free Bird", els nou gloriosos minuts que tanquen el disc i que també suposen un dels moments capitals de la història del rock. Una balada èpica, que comença amb l'orgue de Kooper i el piano de Powell dibuixant paisatges eclesiàstics i desemboca en una de les orgies instrumentals més estratosfèriques del seu temps –aquella slide de Rossington-. Uns versos on Van Zant es proclama com una anima lliure fins a les últimes conseqüències, i que la banda va dedicar a la memòria de Duane Allman –un ocell lliure, tal com s'hi referiria el mateix Van Zant-. Clàssic de clàssics.

Per si algú encara s'ho pregunta, el títol de l'àlbum juga amb el nom de Leonard Skinner, el professor de l'institut Robert E. Lee de Jacksonville que solia fer la vida impossible als estudiants masculins amb cabells llargs. Va ser per culpa seva que Rossington va decidir deixar les classes. I va ser en part gràcies a la seva intransigència que el guitarrista va acabar d'impulsar la que esdevindria una de les bandes més grans de tots els temps. Avui fa 50 anys feia un primer pas amb la publicació d'un disc de debut simplement indiscutible. Una profitosa gira pels Estats Units com a teloners de The Who acabaria de rematar la feina.

Gary Rossington (1951-2023)

GARY ROSSINGTON
(1951-2023)

Ja feia alguns anys que Lynyrd Skynyrd m'havien deixat d'interessar com a banda de directe perquè em semblaven poc més que un grup de tribut a ells mateixos –tot i això, i tenint en compte que el panorama allà fora no és precisament per tirar coets, no m'hauria importat assistir a un concert seu i no tinc cap dubte que n'hagués sortit ben content-. Però mai he deixat d'escoltar els seus discos –els de la primera etapa amb el malaguanyat Ronnie Van Zant, també la majoria dels que han fet amb Johnny Van Zant-, i en tot cas em sap molt de greu la mort de Gary Rossington a l'edat de 71 anys. Parlem de l'únic component estable del grup, també de l'últim supervivent de la llegendària formació original.

El traspàs del genial guitarrista es produeix quan falten pocs mesos per commemorar-se el cinquantenari de "(Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd)" (1973), el debut del combo i una de les obres més essencials del southern rock. L'àlbum de "Free Bird", "Gimme Three Steps" i "Simple Man", aquesta última coescrita per Rossington i Van Zant –i una debilitat personal a la qual, quines coses, vaig tornar a acudir dies enrere arran d'unes declaracions on Bob Dylan la feia servir per referir-se a Jimmy Carter-. El guitarrista també és coautor de clàssics posteriors com "Sweet Home Alabama", i el 1979 –amb la banda mare fora de circulació- va formar la Rossington Collins Band amb Allen Collins, també guitarrista dels propis Skynyrd. Hem perdut l'últim testimoni d'una nissaga irrepetible.

Sorprenent i etern Dylan

Dylan a la portada de març de Mojo.

Hi ha una escena de "Jimmy Carter: Rock & Roll President" (2020), documental de Mary Wharton sobre la dimensió melòmana de Jimmy Carter, on Bob Dylan fa servir els versos de "Simple Man", la cançó de Lynyrd Skynyrd, per referir-se a l'expresident dels Estats Units. La qual cosa, personalment, em sembla tan grandiosa com tantes altres manifestacions públiques de l'autor de "Like a Rolling Stone". L'univers de Dylan és tan inabastable, que fins i tot aquells que s'han dedicat a estudiar-lo a fons disposen de marge per tornar-se a sorprendre.

Com a nova mostra, diuen els que ja han entrat en matèria, el flamant dissetè volum de les Bootleg Series, dedicat a explorar les sessions de l'incontestable "Time Out of Mind" (1997) i a oferir noves perspectives d'algunes de les cançons més grans que mai ha arribat a compondre el de Duluth –la qual cosa és dir molt-. Jo encara no l'he escoltat. Ho faré, només faltaria, però serà quan disposi del temps i l'estat d'ànim que requereix una degustació d'aquesta envergadura i no pas mentre ho marquin els tempos sempre volàtils de l'actualitat.

Mentrestant, he començat a llegir el sucós article de portada que Mojo dedica a Dylan a la seva edició de març. Una dotzena de pàgines també centrades en un àlbum que va marcar un abans i un després en la trajectòria del seu autor a un nivell que no es tornaria a repetir fins a "Rough and Rowdy Ways" (2020). Es complementa amb un disc compacte exclusiu que recull 14 perles de les Bootleg Series –començant per una presa alternativa de "Dirt Road Blues" provinent del citat volum 17-. El llegat de Dylan és tan inabastable, dèiem, que fins i tot el terreny ja explorat sol amagar sorpreses.