Lynyrd Skynyrd, o la preservació d'un llegat

LYNYRD SKYNYRD

Barcelona Rock Fest 2025

Parc de Can Zam, Santa Coloma de Gramenet

27 de juny de 2025

S'ha criticat molt a Lynyrd Skynyrd pel fet de sortir de gira amb aquest nom, quan tots els components originals del grup són morts. Reconec que jo mateix vaig assistir amb un cert grau d'escepticisme al concert que la banda va fer ahir a la nit al Rock Fest. Però un cop vist i escoltat el que va passar a Can Zam, no puc fer altra cosa que donar-los la raó.

Diguin el que diguin les males llengües, això no és cap banda de tribut, sinó la preservació –i la transmissió– de tot un llegat per part de qui millor el pot preservar, que són Johnny Van Zant i Rickey Medlocke. Admetem-ho, si aquests dos senyors sortissin de gira amb qualsevol altre nom però fent el mateix repertori d'ahir, potser no serien caps de cartell de cap festival però en canvi obtindrien l'aprovació dels més escèptics.

Personalment, si hagués de posar una única pega al concert d'ahir, seria el fet d'haver passat per alt la discografia facturada durant la segona etapa del grup –la de Johnny Van Zant, justament–. No crec que sobrés res ni canviaria una sola coma del repertori que va sonar a Can Zam, però penso que àlbums com "1991" o "The Last Rebel" són plenament reivindicables.

Per tota la resta, els primers acords de "What's Your Name" van fer esvair de cop qualsevol dubte que pogués tenir, l'homenatge a Gary Rossington a "Tuesday's Gone" em va semblar preciós, i la imatge de Rickey Medlocke comandant el trio de guitarristes cap a l'apoteosi final de "Free Bird" directament em va fer levitar. Coses com aquesta no es veuen cada dia, paraula.

Capítol a part mereixeria, és clar, aquell "Sweet Home Alabama" que en certs imaginaris ha arribat a transcendir fins i tot més enllà del nom dels seus autors. Parlem d'una d'aquelles cançons que cada nit són interpretades, i en moltes ocasions banalitzades, arreu del món per incomptables bandes de bar de tota mena i condició. Només faltaria, doncs, que Medlocke i Van Zant no poguessin sortir a fer-li justícia com només ells ho poden fer.

Jimmy Carter (1924-2024)

Dylan i Carter - Foto Getty Images.

Ha mort Jimmy Carter, l'expresident dels Estats Units que comptava a Bob Dylan i Willie Nelson entre els seus amics. La seva figura representava tots aquells valors que la política (no només la nord-americana) ha perdut durant les últimes dècades. El 2020 es va estrenar "Rock & Roll President", un documental que repassava la seva relació amb Nelson i Dylan però també amb Johnny Cash, Allman Brothers i Paul Simon, entre d'altres. De tant en tant m'agrada recuperar aquest fragment on Dylan parla de Carter tot citant la lletra d'una de les millors cançons de Lynyrd Skynyrd –"Simple Man", ni més ni menys-.

Alabama, març de 2024

Well I ride to Alabama

With my pistols out about my side

Well I ride to Alabama

With my pistols out about my side

'Cause down in Alabama

You can run, but you sure can't hide

(Lynyrd Skynyrd)

Alabama, març de 2024.

Going down to the swamp

Going down to the swamp

Gonna watch me a hound dog catch a 'coon

Well, I'm going down to the swamp

Gonna watch me a hound dog catch a 'coon

You know the hounddog make-a music

On a summer night under a full moon

Lake Providence, Louisiana, març de 2024.

https://youtu.be/_MyM6JgHWfY?feature=shared

Sweet Home Alabama

Big wheels keep on turnin'... Alabama, març de 2024.

https://youtu.be/-35W_FWCT9Q?feature=shared

50 anys de "(Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd)"

Encara no fa ni mig any que vam perdre a Gary Rossington, guitarrista de Lynyrd Skynyrd i últim supervivent de la formació original d'una de les nissagues fundacionals del southern rock –amb permís de The Allman Brothers Band-. És per tant agredolça la commemoració del 50è aniversari del primer àlbum dels de Jacksonville. Un "(Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd)" que va veure la llum tal dia com avui de 1973, i que en certa manera va posar les bases d'un nou corrent dins del gènere en qüestió –més rocallós que el dels Allmans, també menys donat a les extenses jams instrumentals que solien caracteritzar el discurs d'aquests últims, si bé aquestes hi eren quan hi havien de ser-.

Quan Lynyrd Skynyrd van entrar a gravar l'àlbum a les ordres d'Al Kooper –qui va produir el disc sota el pseudònim de Roosevelt Gook-, ja portaven una bona temporada tocant en directe les vuit peces que l'acabarien formant. Tot plegat va impressionar el productor de bon principi, però sobretot va donar peu a unes sessions dinàmiques en què el grup sonava sòlid com una roca però també fresc com una rosa, segur d'ell mateix i amb ganes de menjar-se un món que semblava estar-lo esperant. El resultat es deixa escoltar tan bon punt cau l'agulla sobre el riff d'"I Ain't the One", la pista que enceta el plàstic.

Les guitarres de Rossington i Allen Collins dialogant sobre la robusta base rítmica de Bob Burns (bateria) i Ed King –qui s'havia incorporat al combo com a baixista per cobrir la sortida temporal de Leon Wilkeson, i que passaria a tocar la guitarra un cop retornat aquest últim; a la fotografia de la caràtula hi surten tots dos-. El piano de Billy Powell reforçant l'accent blues del repertori, i la veu de l'immens Ronnie Van Zant descobrint un dels frontmen més grans de la història del rock. I és clar, un cançoner absolutament monumental on figuraven títols com "Tuesday's Gone", "Gimme Three Steps", "Things Goin' On" o "Poison Whiskey".

Menció a part mereixien i segueixen mereixent dues peces. La primera, "Simple Man", eterna power ballad amb un arpegi en to menor que va fer escola, un canvi de ritme dels que fan vibrar organismes sencers i la veu afectada de Van Zant cantant els consells d'una mare al seu fill –que passen per viure la vida de forma honesta, senzilla i sense grans pretensions-. L'ètica del vell Sud resumida en una de les cançons més grans de la història del rock –Bob Dylan va arribar a fer-ne servir els versos per referir-se a la figura de Jimmy Carter, i no ho va fer perquè sí-.

L'altra menció a part és per a "Free Bird", els nou gloriosos minuts que tanquen el disc i que també suposen un dels moments capitals de la història del rock. Una balada èpica, que comença amb l'orgue de Kooper i el piano de Powell dibuixant paisatges eclesiàstics i desemboca en una de les orgies instrumentals més estratosfèriques del seu temps –aquella slide de Rossington-. Uns versos on Van Zant es proclama com una anima lliure fins a les últimes conseqüències, i que la banda va dedicar a la memòria de Duane Allman –un ocell lliure, tal com s'hi referiria el mateix Van Zant-. Clàssic de clàssics.

Per si algú encara s'ho pregunta, el títol de l'àlbum juga amb el nom de Leonard Skinner, el professor de l'institut Robert E. Lee de Jacksonville que solia fer la vida impossible als estudiants masculins amb cabells llargs. Va ser per culpa seva que Rossington va decidir deixar les classes. I va ser en part gràcies a la seva intransigència que el guitarrista va acabar d'impulsar la que esdevindria una de les bandes més grans de tots els temps. Avui fa 50 anys feia un primer pas amb la publicació d'un disc de debut simplement indiscutible. Una profitosa gira pels Estats Units com a teloners de The Who acabaria de rematar la feina.

50 anys de Popular 1

Mig segle escrivint sobre rock'n'roll, en un país que va deixar de rockejar fa molt de temps i que cada dia llegeix menys –de seguida s'ha dit-. El que celebra aquest mes de maig Popular 1, que commemora el seu 50è aniversari amb una edició especial on redactors, col·laboradors històrics i algun músic convidat repassen la trajectòria de la revista musical degana a l'Estat espanyol –i una de les més veteranes del món, havent-se publicat de forma regular i ininterrompuda des de 1973, el mateix any en què Bruce Springsteen, Aerosmith, Tom Waits, Elliott Murphy, Lynyrd Skynyrd o els New York Dolls van lliurar els seus debuts discogràfics-. Un volum essencial que també repassa cinc dècades de crònica melòmana des de primera fila. Per molts anys i que en siguin molts més!

Gary Rossington (1951-2023)

GARY ROSSINGTON
(1951-2023)

Ja feia alguns anys que Lynyrd Skynyrd m'havien deixat d'interessar com a banda de directe perquè em semblaven poc més que un grup de tribut a ells mateixos –tot i això, i tenint en compte que el panorama allà fora no és precisament per tirar coets, no m'hauria importat assistir a un concert seu i no tinc cap dubte que n'hagués sortit ben content-. Però mai he deixat d'escoltar els seus discos –els de la primera etapa amb el malaguanyat Ronnie Van Zant, també la majoria dels que han fet amb Johnny Van Zant-, i en tot cas em sap molt de greu la mort de Gary Rossington a l'edat de 71 anys. Parlem de l'únic component estable del grup, també de l'últim supervivent de la llegendària formació original.

El traspàs del genial guitarrista es produeix quan falten pocs mesos per commemorar-se el cinquantenari de "(Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd)" (1973), el debut del combo i una de les obres més essencials del southern rock. L'àlbum de "Free Bird", "Gimme Three Steps" i "Simple Man", aquesta última coescrita per Rossington i Van Zant –i una debilitat personal a la qual, quines coses, vaig tornar a acudir dies enrere arran d'unes declaracions on Bob Dylan la feia servir per referir-se a Jimmy Carter-. El guitarrista també és coautor de clàssics posteriors com "Sweet Home Alabama", i el 1979 –amb la banda mare fora de circulació- va formar la Rossington Collins Band amb Allen Collins, també guitarrista dels propis Skynyrd. Hem perdut l'últim testimoni d'una nissaga irrepetible.

Sorprenent i etern Dylan

Dylan a la portada de març de Mojo.

Hi ha una escena de "Jimmy Carter: Rock & Roll President" (2020), documental de Mary Wharton sobre la dimensió melòmana de Jimmy Carter, on Bob Dylan fa servir els versos de "Simple Man", la cançó de Lynyrd Skynyrd, per referir-se a l'expresident dels Estats Units. La qual cosa, personalment, em sembla tan grandiosa com tantes altres manifestacions públiques de l'autor de "Like a Rolling Stone". L'univers de Dylan és tan inabastable, que fins i tot aquells que s'han dedicat a estudiar-lo a fons disposen de marge per tornar-se a sorprendre.

Com a nova mostra, diuen els que ja han entrat en matèria, el flamant dissetè volum de les Bootleg Series, dedicat a explorar les sessions de l'incontestable "Time Out of Mind" (1997) i a oferir noves perspectives d'algunes de les cançons més grans que mai ha arribat a compondre el de Duluth –la qual cosa és dir molt-. Jo encara no l'he escoltat. Ho faré, només faltaria, però serà quan disposi del temps i l'estat d'ànim que requereix una degustació d'aquesta envergadura i no pas mentre ho marquin els tempos sempre volàtils de l'actualitat.

Mentrestant, he començat a llegir el sucós article de portada que Mojo dedica a Dylan a la seva edició de març. Una dotzena de pàgines també centrades en un àlbum que va marcar un abans i un després en la trajectòria del seu autor a un nivell que no es tornaria a repetir fins a "Rough and Rowdy Ways" (2020). Es complementa amb un disc compacte exclusiu que recull 14 perles de les Bootleg Series –començant per una presa alternativa de "Dirt Road Blues" provinent del citat volum 17-. El llegat de Dylan és tan inabastable, dèiem, que fins i tot el terreny ja explorat sol amagar sorpreses.

50 anys de "Greetings from Asbury Park, N.J." i "Aerosmith"

Si parlem de debuts discogràfics d'impacte, és molt probable que 1973 fos un dels anys més productius de tot el segle XX. Durant el decurs d'aquell exercici van sortir del forn les primeres obres de Tom Waits, Elliott Murphy, Lynyrd Skynyrd i New York Dolls, entre d'altres, plàstics que commemoraran els seus cinquantenaris durant els propers 12 mesos. Avui, de moment, celebrem el 50è aniversari de dos discos potser no capitals però sí essencials de dos noms sense els quals no s'entendria la música de la passada meitat de segle. Ni més ni menys que els primers àlbums de Bruce Springsteen i Aerosmith. Tots dos els va publicar Columbia el 5 de gener de 1973.

El Boss va debutar amb "Greetings from Asbury Park, N.J.", una col·lecció de cançons que el públic encara no va acabar d'entendre però a la crítica li van encantar, fins al punt que certes veus van començar a assenyalar-lo com una mena de nou Dylan –una etiqueta de la qual s'acabaria desfent per mèrits propis-. Amb The E Street Band encara en fase de construcció –dels que esdevindrien els seus acompanyants habituals tan sols hi havia Clarence Clemons (saxo) i Garry Tallent (baix)-, el de New Jersey ja es perfilava com un dels grans poetes del rock dels 70 amb perles com "Blinded by the Light", "Growin' Up", "Does this Bus Stop at 82nd Street?", "For You", "Spirit in the Night" o "It's Hard to Be a Saint in the City".

De la mateixa manera que Springsteen, Aerosmith van debutar amb un treball que encara distava de les cotes estratosfèriques que assolirien els seus autors en anys posteriors, però ja marcava diferències i reclamava atenció. "Aerosmith", l'àlbum, contenia vuit dosis ben carregades d'aquell hard rock marca de la casa que bevia del blues elèctric de la dècada anterior –amb una especial fixació pel blues rock britànic- i que acabaria fent escola. Steven Tyler encara no havia trobat el registre vocal que el faria inconfusible, però la resta de la maquinària funcionava a ple rendiment en pistes com "Somebody", "One Way Street", "Write Me a Letter" o les eternes "Mama Kin" i "Dream On" –la mare de totes les power ballads-. Els de Boston també venien per quedar-se.

300 programes de Guitarra, baix i bateria

The Clash - Foto Bob Gruen.

Guitarra, baix i bateria va celebrar la setmana passada els seus 300 programes amb una festa salvatge en antena. Barrence Whitfield, Flamingo Tours, Rufus Thomas, The Clash, els Fleshtones, Los Lobos, Lynyrd Skynyrd i els Rolling Stones, entre d'altres, van ser els convidats de Ricky Gil en aquest programa especial a la sintonia de Ràdio Silenci. Disponible en podcast.

Mig segle de "Harvest"

El disc de vinil, una d'aquelles eines que et permeten seguir gaudint de la música dels teus autors preferits, fins i tot quan aquests han decidit retirar la seva obra d'aquella plataforma d'streaming on et pensaves que hi era tot però resulta que no, tal com ha fet recentment Neil Young. Sigui com sigui, es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Harvest" (1972), una de les obres més essencials del catàleg del canadenc, també de la història del rock i la música pop. Segurament, qualsevol superlatiu que se li pugui aplicar es quedaria curt.

És "Harvest" el disc més definitiu del seu autor? Això és discutible i podria donar per més d'un debat, però del que no hi ha cap dubte és que es tracta d'un dels seus treballs més inspirats i alhora populars, principal porta d'entrada a la seva discografia per a diverses generacions de melòmans, també d'una col·lecció de cançons que d'una manera o d'una altra cobreixen bona part dels registres que Young s'ha fet seus al llarg dels anys, del folk rock orgànic que domina la majoria del plàstic a una electricitat rockera que sol associar-se més aviat amb els seus discos al capdavant de Crazy Horse, passant és clar pels terrenys més fràgils i confessionals.

Enregistrat a Nashville amb el suport instrumental dels Stray Gators –Ben Keith (steel guitar), Tim Drummond (baix), Kenny Buttrey (bateria) i un Jack Nitzsche (piano i arranjaments orquestrals) amb qui Young no va acabar massa bé-, l'àlbum va comptar amb la participació de vells coneguts com David Crosby, Stephen Stills, Graham Nash, James Taylor o Linda Ronstadt als cors –també de l'Orquestra Simfònica de Londres en els passatges orquestrals arranjats per Nitzsche-, entre d'altres.

I el repertori, és clar, és simplement immaculat. Començant per la inicial "Out on the Weekend", la fugida de la gran ciutat com a metàfora d'un canvi de cicle vital, i pel country crepuscular de la peça titular. "A Man Needs a Maid" i "There's a World" presenten el vessant més pop de Young –reforçat per les orquestracions de Nitzsche-. "Heart of Gold" és amb tota probabilitat la peça més coneguda de l'àlbum –i possiblement del catàleg del canadenc-, un dels grans clàssics de tots els temps. I "Are You Ready for the Country?" és un pantanós exercici de country blues que es capbussa de ple en incomptables dècades de tradició musical nord-americana.

La cara b comença amb "Old Man", un cant emotiu a l'experiència vital i al respecte envers aquells que sumen més trajectòria que un mateix. "Alabama", enrabiat exercici rocker que carrega sense miraments contra determinats estereotips del Sud dels Estats Units, va encendre els ànims d'uns aleshores desconeguts Lynyrd Skynyrd a qui el mateix Young acabaria donant la raó amb el pas del temps –la resposta dels de Jacksonville va ser la celebradíssima "Sweet Home Alabama", publicada dos anys després-.

La tèrbola "The Needle and the Damage Done", gravada en directe a la UCLA, s'inspira en l'addicció a l'heroïna de Danny Whitten, guitarrista de Crazy Horse, que moriria a finals d'aquell mateix any d'una desafortunada combinació de medicaments i alcohol. I "Words (Between the Lines of Age)" tanca l'àlbum per la porta gran amb un èpic crescendo instrumental marca de la casa. Un dels punts més àlgids d'una obra inqüestionable, també un d'aquells clàssics que encara avui solen generar moments climàtics als concerts de Neil Young –ho vam poder comprovar ara fa prop de sis anys al Poble Espanyol barceloní-.

Ed King (1949-2018)

ED KING

(1949-2018)

Ens ha deixat als 68 anys Ed King, aquell guitarrista que gairebé es podia considerar com el pont a priori impossible entre la psicodèlia més calidoscòpica de la Califòrnia de finals dels 60 i les arrels més profundes del Southern Rock de la dècada posterior. A la primera hi va destacar com a component dels mai prou reivindicats Strawberry Alarm Clock, amb els quals va enregistrar "Incense and Peppermints", un dels artefactes més àcids de tota la nissaga Nuggets. A l'òrbita surenya hi va arribar de la mà de Lynyrd Skynyrd, amb qui va signar títols tan totèmics com "Sweet Home Alabama".

Dave Hlubek (1951-2017)

DAVE HLUBEK

(1951-2017)

No he arribat a veure mai Molly Hatchet en directe, i a aquestes alçades dubto que hi acabi posant remei. Em va ser impossible assistir al concert que van oferir l'any passat a Barcelona, actuació on segons tinc entès ja no hi era present un dels fundadors i components històrics de la banda de Jacksonville. El guitarrista Dave Hlubek, que malgrat mantenir la seva condició de membre oficial de la formació havia abandonat les gires temps enrere per motius de salut. A ell sí que el vaig arribar a veure una vegada en un escenari. Concretament amb Skinny Molly, una mena de supergrup integrat per excomponents de Lynyrd Skynyrd i els propis Molly Hatchet que encara avui es dedica a interpretar amb moltíssima solvència els clàssics d'amdbós grups. Hlubek en va formar part durant els inicis, abans de tornar a la banda mare, on militaria fins al final dels seus dies. Ens ha deixat a causa d'un atac de cor.

The Allman Brothers Band i el Southern Rock

The Allman Brothers Band.

Si és cert que The Allman Brothers Band van posar les bases del southern rock, també ho és que tan bon punt posades aquestes bases van transcendir una etiqueta que els anava petita. El southern rock dels Allmans tenia poc a veure, per exemple, amb el d'uns Lynyrd Skynyrd. Ambdues formacions compartien referents, arrels i marc geogràfic. Però mentre els Skynyrd van desenvolupar un so més robust, proper en ocasions a les textures del hard rock -gènere amb el qual han flirtejat de forma més que puntual-, la banda de Gregg i Duane Allman va acostar-se a les citades arrels -el blues, el country i el rock en la seva concepció menys urbana- des d'una òptica més exploradora i renovadora, pròxima als terrenys de la psicodèlia, del jazz o fins i tot del rock progressiu (com a mostra, "Whipping Post").

Ambdues formacions representaven musicalment les essències més exquisides del Sud dels Estats Units, però mentre els autors de "Sweet Home Alabama" van transformar aquesta condició en una mena d'orgull de classe, els Allmans van apostar per una iconografia sense banderes confederades i quan cantaven a la seva terra ho feien des d'una perspectiva més àmplia i universal. Si l'herència de Lynyrd Skynyrd es pot traçar sobretot en bars de carretera on el bourbon corre amb tanta potència com els motors de les motocicletes customitzades, la dels Allman Brothers va més enllà i abraça conceptes com les jam bands i elements de naturalesa tan outsider com la d'uns Drive-By Truckers.

L'últim cop que els llançaments discogràfics de Lynyrd Skynyrd i els Allman Brothers van coincidir en el temps va ser durant la primavera de 2003. Els primers, que en aquella època es dedicaven a fotografiar-se al costat de George W. Bush, van lliurar un "Vicious Cycle" de marcat accent patriòtic ("Red White & Blue" era la seva resposta als atemptats de l'11-S), correcte en les formes però incapaç de superar els tòpics. En canvi els Allmans, ja sense Dickey Betts a bord, consolidaven el binomi Warren Haynes-Derek Trucks amb el que esdevindria el seu darrer disc d'estudi.

Un "Hittin' the Note" que celebrava l'essència del grup sense sonar en absolut caduc ni anclat en glòries passades. Escoltades avui, peces com "The High Cost of Low Living" o "Rockin' Horse" es manifesten tan fresques i vigoroses com qualsevol dels clàssics enregistrats per la banda durant la seva primera dècada vital. Si s'animen a recuperar-lo, i personalment els animo a fer-ho, parin atenció a "Desdemona". Un immens blues-rock de tonalitats progressives on Haynes i Trucks es marquen un duel guitarrístic dels que fan saltar espurnes. Una animalada, una senyora animalada, i de les bones.

Bobby Keys (1943-2014)

BOBBY KEYS

(1943-2014)

Ha mort Bobby Keys, saxofonista de saxofonistes. Associat durant bona part de la seva carrera als Rolling Stones, el seu currículum també inclou noms com els de Lynyrd Skynyrd, Joe Cocker, John Lennon, George Harrison o Eric Clapton, entre molts altres.