Una festa a la memòria d'Elvis

THE ELVIS CONCERT
Luz de Gas, Barcelona

8 d'abril de 2023

No m'interessen ni m'han interessat mai gaire els grups i els espectacles de tribut, però la nit passada vaig entrar a la sala Luz de Gas amb grans expectatives i en vaig sortir tan convençut com satisfet. De la mà de la gent de Club Elvis i sota el títol genèric de The Elvis Concert, feia escala a Barcelona una gira d'homenatge al Rei del rock'n'roll encapçalada pel nord-americà Dwight Icenhower –coronat en cinc ocasions com el millor artista internacional de tribut a Elvis Presley-, amb el suport de músics de primera línia com Eddie Graham –percussionista de Sa Majestat entre 1969 i 1972-, Pete Pritchard –baixista i contrabaixista d'Scotty Moore, Chris Isaak i els Blue Caps, entre d'altres-, el guitarrista tot terreny Carl Bradychok o els locals Velvet Candles fent la funció de coristes.

A tot plegat calia sumar-hi la possibilitat d'escoltar de primera mà les històries i anècdotes personals de Dave Hebler, guardaespatlles del de Tupelo durant els 70. Va ser aquest últim l'encarregat de trencar el gel tot recordant les seves vivències al costat del mite, però sobretot posant sobre la taula el vessant més humà del cantant. Entranyable i reveladora, la narració del dia en què Hebler li va preguntar a Elvis per què li agradava regalar cotxes als seus coneguts. La resposta de Presley va ser lliurar-li un xec bancari per valor de 100.000 dòlars –així, sense més-. Davant la sorpresa del guardaespatlles, el vocalista es va limitar a dir que li agradava fer feliç a la gent. Que en prenguin bona nota totes aquelles estrelles de posar i treure que solen presumir darrerament d'uns egos de la mida de trending topics.

Un cop acabat el parlament de Hebler va ser el torn de la música. Una festa amb totes les lletres per celebrar un dels llegats més monumentals de la cultura dels últims cent anys. Icenhower no tan sols és la viva imatge d'Elvis Presley quan s'enfila a l'escenari. També clava el seu timbre de veu en qualsevol registre i gesticula tal com solia fer-ho el Rei –sí, també s'acosta a petonejar les mans de les incondicionals de les primeres files-. El repertori va ser generós en èxits capitals –d'"All Shook Up" a "Suspicious Minds", de "Way Down" a "Don't Be Cruel", d'"Always on My Mind" a "Can't Help Falling in Love", i d'"It's Now or Never" a "Blue Suede Shoes"-, però també va reservar espai per a perles menys evidents com ara "No More".

Menció a part va valer una intensa revisió de "That's All Right" amb Icenhower improvisant la lletra al tram final de la cançó, en una mena de salt de protocol que no tan sols no va desvirtuar l'homenatge a Presley sinó que va fer encara més present el seu esperit. A l'altre extrem, una crepuscular i emotiva lectura d'"Unchained Melody" va recordar els últims dies del Rei. En moments puntuals, el vocalista va cedir el protagonisme a la resta de músics. D'aquesta manera, per exemple, Bradychok va cantar una frenètica "Hound Dog". I a la meitat de "Jailhouse Rock", Graham es va passejar per l'escenari picant amb les baquetes tot allò que trobava al seu pas –inclòs el contrabaix de Pritchard-. Estratosfèric solo d'un home que va arribar a fer més de 200 concerts amb Elvis Presley i es manté encara tan fresc i vital com el primer dia. Un luxe, haver-ho pogut comprovar de tan a prop.

Dave Hebler, al centre, durant el seu parlament.

Icenhower amb els Velvet Candles.

Eddie Graham, percussionista reial.

Icenhower saludant les primeres files a l'estil de Graceland.

Graham transforma el contrabaix de Pritchard en instrument de percussió.