The Rolling Stones - "In the Stars"

Es podrien dir moltes coses d'"In The Stars", el nou single dels Rolling Stones –avançament d'un "Foreign Tongues" previst pel 10 de juliol–. D'entrada, es podria parlar del diàleg entre l'estrofa i la tornada. Entre el rock macarra, arrelat en el blues, i una melodia pop simplement inesborrable. Entre un dinàmic riff marca de la casa i un esclat d'eufòria que assenyala multituds. Entre allò que representen, respectivament, Keith Richards i Mick Jagger, al si d'una banda que sempre ha estat la suma de les seves parts.

L'essència de Ses Majestats, ben present en una pista que efectivament no igualarà gestes passades, ni falta que li fa. Dit això, si em quedo amb una cosa d'aquest single, és el miracle d'escoltar els Stones parint una cançó com aquesta en ple 2026. Ningú (insisteixo, ningú!) hauria pogut fer una aposta similar quan els més espavilats de cada casa assenyalaven Urban Junge i Bridges to Babylon com a hipotètiques gires de comiat. Jagger i Richards encara es deuen petar de riure.

80 anys amb Keith Richards

Vuit dècades amb el Riff Humà - Foto Carolyn Cole / Getty Images.

Diuen que mentre ell segueixi entre nosaltres, seguirà havent-hi esperança. També diuen que serà ell qui ens enterrarà a tota la resta. Ja saben, parlem de l'home que segons la llegenda ha assistit als funerals de tots els metges que l'havien alertat que la seva vida corria perill si no abaixava determinats ritmes i frenava certs hàbits. Doncs sí, tenint en compte el seu historial és gairebé un miracle que Keith Richards segueixi entre nosaltres i que ho faci tan actiu com de costum. 80 espelmes, bufa avui el Riff Humà. Ho fa a tan sols un parell de mesos d'haver facturat els Rolling Stones el notable "Hackney Diamonds" (2023), i amb la vista posada en una gira de presentació que s'ha anunciat de cara a l'any vinent –de moment, només pels Estats Units-. Per molts anys!

The Rolling Stones - "Hackney Diamonds" (2023)

Comencem pel final. Un dels moments més emocionants de "Hackney Diamonds" (2023) és la pista que tanca el disc. Mick Jagger i Keith Richards tocant sols i sense artificis la cançó de Muddy Waters que va donar nom al seu grup ara fa més de 60 anys. "Rollin' Stone", rebatejada com a "Rolling Stone Blues" però fidel a tota la seva essència. La pantanosa guitarra de Richards dialogant amb un Jagger que segueix desafiant el pas del temps, invocant el misteri més ancestral del blues com qui no ha vingut a pagar cap deute sinó a celebrar tot un llegat centenari. Tancant el cercle, que diria el tòpic, si no fos perquè la resta de l'àlbum dona a entendre que això no s'acaba aquí.

"Hackney Diamonds" –el títol es refereix a l'argot londinenc pels vidres que queden escampats a terra després d'un robatori trencant l'aparador d'una botiga- és el primer elapé dels Rolling Stones amb material nou des del llunyà "A Bigger Bang" (2005), i confirma que el retorn a les arrels del disc de versions "Blue & Lonesome" (2016) era més aviat un nou punt de partida que no pas un comiat per la porta gran. També és el seu primer treball des de la mort de Charlie Watts –qui encara va tenir temps de gravar les pistes de bateria de dues de les peces que l'han acabat formant, de la resta se n'ha encarregat el ja titular Steve Jordan-. I sí, també és una obra notable per molts motius.

D'entrada, perquè amb una mitjana d'edat –la de Jagger, Richards i Ronnie Wood- que frega les vuit dècades viscudes, els autors de "Brown Sugar" i "(I Can't Get No) Satisfaction" encara són capaços de facturar una obra que no serà un clàssic –s'ha publicat res susceptible de ser-ho, últimament?- però es deixa escoltar molt millor que el citat "A Bigger Bang" –per exemple-. Un disc que comença amb el blues rock greixós –i addictiu- d'aquest "Angry" que recorda que abans de Black Crowes, Primal Scream i companyia hi van ser ells, i que tot seguit augmenta l'aposta amb els aires soul de la rocallosa "Get Close" –amb un solo de saxo on James King sembla voler saludar a Bobby Keys-.

Produït per un encertat Andrew Watt –qui també es fa càrrec de les pistes de baix; Darryl Jones va participar a les sessions de gravació però no apareix a l'àlbum-, el repertori fa diana amb dards de rock'n'roll tan ben afinats com "Bite My Head Off" –amb Paul McCartney al baix, qui ho hauria dit dècades enrere- o "Live by the Sword", una de les dues pistes gravades per Watts, amb Bill Wyman al baix –sí, la tecnologia ha permès reunir quatre cinquenes parts de la formació original dels Stones- i un inspirat Elton John al piano –que sembla haver vingut a fer d'Ian Stuart-. Però també sap brillar en passatges reposats com els de la balada tardorenca "Depending on You", l'hedonisme rural de "Dreamy Skies" –amb cita a Hank Williams- o la preciosa "Tell Me Straight" que canta Richards.

Completen el conjunt el country rock malencònic de "Driving Me Too Hard", la injecció elèctrica de "Whole Wide World" i un "Mess It Up" que podria petar-ho en qualsevol estadi que se li posi al davant si finalment es decideixen a sortir de gira. Menció a part segueix mereixent aquell "Sweet Sounds of Heaven" –segon senzill de l'àlbum- que es confirma ara com una de les joies de la corona del disc. El gòspel, el soul i el rock'n'roll caminant de la mà, majestuosos com la banda més poderosa del planeta, amb Stevie Wonder als teclats i Lady Gaga marcant-se un duet vocal d'impacte amb Jagger –i refermant que els prejudicis que encara puguin tenir alguns no deixen de ser això, prejudicis-. L'última gran cançó dels Stones? El temps ho dirà.

Mig segle sense Gram Parsons

Gram Parsons (1946-1973).

Avui fa 50 anys que va morir Gram Parsons. El pioner d'allò que es va anomenar country rock –tot i que a ell no li agradava aquesta etiqueta-, i un dels grans artesans de la cançó més genuïnament nord-americana com a membre de la International Submarine Band, dels Byrds, dels Flying Burrito Brothers i finalment en solitari –assistit a l'estudi per la TCB Band d'Elvis Presley-. El pare de la Cosmic American Music, i un geni la influència del qual arriba fins als nostres dies malgrat no haver assolit les cotes de popularitat de certs contemporanis.

Va traspassar amb 26 anys, víctima d'una combinació fatal d'alcohol i medicaments, en una habitació de motel a tocar del desert de Joshua Tree, on solia anar a fer avistaments d'OVNIS amb el seu bon amic Keith Richards –sí, va ser ell qui en gran mesura va descobrir als Rolling Stones les bondats i les possibilitats de la música country-. Era a punt de publicar el seu segon àlbum en solitari, el magnífic "Grievous Angel" (1974), que ja veuria la llum de forma pòstuma –crec que és un dels discos que més vegades dec haver escoltat al llarg de la meva vida-.

Seguint els desitjos expressats pel mateix Parsons, Phil Kaufman (el seu road manager, i l'home a qui devem el primer disc de Charles Manson) i Michael Martin (el seu assistent) van robar el cadàver del músic i van provar de cremar-lo per escampar-ne les cendres al mateix desert de Joshua Tree. La història, que David Caffrey va portar al cinema a "Grand Theft Parsons" (2003), em sembla una de les més fascinants de tota la crònica pop del segle XX. De quan les mentalitats eren unes altres i les coses simplement es feien.

L'anunci dels Stones

Els Stones, entrevistats per Jimmy Fallon al Hackney Empire londinenc.

El que van fer els Rolling Stones aquest dimecres, 6 de setembre, convertir l'anunci d'un nou disc en un esdeveniment amb tot el que aquest concepte implica –i amb públic seguint-lo de forma presencial-, no ho havia fet ningú en molt de temps –hi va haver una època en què era gairebé la norma: recordo per exemple a Kiss anunciant la reunió de la formació clàssica a bord d'un portaavions o als mateixos Stones presentant una gira mundial sota el pont de Brooklyn-.

En plena era dels teasers i dels avançaments pensats per fer soroll a les xarxes socials, és un gustàs poder-se asseure a escoltar –i contemplar- com Mick Jagger, Keith Richards i Ronnie Wood parlen amb Jimmy Fallon del seu proper àlbum, "Hackney Diamonds", amb el Hackney Empire com a marc de fons. I sí, també n'han fet l'avançament de rigor. Un "Angry" que remet a les essències més genuïnes de Ses Majestats. No s'inventen res de nou –qui ho fa a aquestes alçades?-, però sonen prou inspirats –que no és poc-.

50 anys de "Goats Head Soup"

Ara fa tres anys, els Rolling Stones van reeditar "Goats Head Soup" (1973) amb un d'aquells formats escurabutxaques que solen tenir com a reclam el disc de rareses de rigor. Hi destacaven dues pistes inèdites, "Criss Cross" i "Scarlet" –aquesta última, gravada amb Jimmy Page a la guitarra-, que sens dubte eren llamineres però en cap cas aportaven res al conjunt d'un àlbum que encara avui es defensa sense necessitat de cap campanya d'aquesta mena.

Perquè, tot i l'opinió poc favorable d'una part de la crítica de l'època, tot i ser encara percebut per alguns com una obra menor, "Goats Head Soup" és un plàstic rodó de cap a peus. Un treball que pot fer-se petit si se'l compara amb els seus predecessors –els Stones venien de fer "Beggars Banquet" (1968), "Let It Bleed" (1969), "Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972), a veure qui ho supera-, però que al seu moment seguia mostrant als seus autors en plena forma tant a nivell creatiu com executiu.

Gravat a mig camí de Londres, Kingston i Los Angeles amb Jimmy Miller novament a les tasques de producció –va ser l'últim àlbum de Ses Majestats on va treballar-, i publicat avui fa 50 anys, ens trobem davant d'un disc que segueix la línia dels anteriors, si bé assolint textures més crues i una factura més fosca i corrosiva que de costum –eren els dies en què Mick Jagger gaudia plenament del seu rol com a divinitat rockera mentre Keith Richards entrava de ple en la seva etapa més salvatge i autodestructiva, també eren els dies del glam rock-.

Com a primera mostra la peça que l'obre, "Dancing with Mr. D", un exercici de blues rock robust i decadent que podria ser perfectament el fill il·legítim de "Sympathy for the Devil" i "Gimme Shelter" –el seu videoclip promocional és pur glam-. "100 Years Ago" és un exercici de protosouthern rock que hauria encaixat perfectament en qualsevol cara d'"Exile...", i el crescendo soul de la robusta "Doo Doo Doo Doo Doo (Heartbreaker)" contrasta amb la fragilitat d'"Angie", una de les balades més eternes de la història del rock i una de les peces més reconegudes del catàleg del Stones –amb aquell piano de Nicky Hopkins-.

Després de la majestuositat d'"Angie", el dinàmic i pantanós blues rock de "Silver Train" entra tan bé com un Jim Beam amb Cola en una nit d'agost –com la d'avui, posem per cas-. Altres reclams del disc són el boogie ressacós de "Hide Your Love", el regust country rock de la crepuscular balada "Winter", i el rock'n'roll desvergonyit –sobretot a nivell líric- d'"Star Star" –originalment titulada "Starfucker", per deixar les coses clares-. Mig segle d'un àlbum que no serà el millor dels Stones, però és tan essencial com la pròpia banda.

60 anys de "Come On"

Si l'any passat celebraven els Rolling Stones el 60è aniversari dels seus inicis com a grup, avui es commemoren sis dècades de la publicació del seu debut discogràfic. El senzill "Come On", vitamínica lectura d'un original de Chuck Berry que el de Saint Louis havia facturat dos anys abans. La guitarra amb accent beat de Keith Richards com a motor i espina dorsal, l'harmònica de Brian Jones aportant una dosi extra de rhythm & blues i la veu d'un jove Mick Jagger que ja apuntava molt més que maneres –qui li hauria dit aleshores que 60 anys més tard es passejaria pel món omplint estadis al seu pas-.

A la cara b hi havia "I Want to Be Loved", el clàssic de Willie Dixon originalment enregistrat per Muddy Waters –sí, a totes dues cares hi van col·locar peces del catàleg de Chess, deixant les coses clares de bon principi-. El single va veure la llum el 7 de juny de 1963, a través de Decca i amb producció d'Andrew Loog Oldham. En anys i dècades posteriors vindrien incomptables cops de timó estilístics, obres mestres de les que fan escola i defineixen el seu temps, clàssics tan eterns com atemporals, gires mastodòntiques i tota una mitologia amb altes dosis de sexe, drogues, rock'n'roll i molt de perill. Però la llegenda dels Stones comença aquí.

50 anys d'"Exile on Main St."

Hora de parar màquines, servir-se el millor bourbon que tinguin vostès a mà i celebrar amb tots els honors l'aniversari rodó d'un disc encara més rodó. 50 anys es commemoren avui de la publicació d'"Exile on Main St.", considerat per molts com l'obra magna dels Rolling Stones o, directament, com el millor àlbum de la història. Consideracions sempre discutibles –personalment, sóc més de "Let It Bleed" i "Sticky Fingers"- però també la certesa de trobar-nos davant d'un treball amb caràcter definitiu, també d'un dels plàstics més influents de tots els temps.

Publicat el 12 de maig de 1972, "Exile on Main St." és la culminació de tot allò que els Stones havien estat construint des que havien fet el gran cop de timó de la seva carrera amb "Beggars Banquet" (1968) –al qual havien seguit els citats "Let It Bleed" (1969) i "Sticky Fingers" (1971)-. Capbussar-se de ple en les arrels més essencials del blues i el rock'n'roll, i redefinir per sempre més els fonaments del rock i la música pop. No només tot el que han fet Ses Majestats des d'aleshores es deriva d'aquí, tampoc carreres com les d'uns Black Crowes o uns Primal Scream s'entendrien sense la línia evolutiva que va de "Beggars Banquet" a "Exile on Main St.".

Gravat majoritàriament a la mansió de Nellcôte, a la costa francesa –on s'havia instal·lat la banda per esquivar la pressió fiscal del Regne Unit-, amb Jimmy Miller a la producció, en un ambient de festa constant en tots els sentits i amb Gram Parsons rondant a Keith Richards per desesperació de Mick Jagger –la relació entre els Glimmer Twins començava a esquerdar-se a mida que les seves personalitats esdevenien cada cop més distants però igualment complementàries-, ens trobem davant d'un àlbum doble on no hi falta ni sobra res. L'inici a tota pastilla amb "Rocks Off" i "Rip This Joint", els aires bucòlics de "Sweet Virginia", l'atac frontal d'"All Down the Line", l'esclat gòspel de "Shine a Light", Richards cantant aquell "Happy" que val un imperi, i les versions tan ben triades d'Slim Harpo ("Shake Your Hips") i Robert Johnson ("Stop Breaking Down"). I la cosa no s'acaba aquí, òbviament.

I després hi ha aquella caràtula icònica com poques. Un collage de fotografies de freaks, artistes de circ i altres criatures de la nit, realitzades per Robert Frank a l'Amèrica més profunda i deixada de la mà de Déu –les imatges eren outtakes del seu llibre "The Americans" (1958)-. L'embolcall ideal per a un àlbum que efectivament reivindicava i es feia seva l'essència més perillosa, singular i subterrània de la cultura i la societat nord-americanes. La mateixa que incomptables melòmans celebren cada cop que deixen caure l'agulla del tocadiscos sobre aquesta obra essencial que avui fa mig segle. Ja tenen vostès el bourbon a punt?

Ronnie Spector (1943-2022)

RONNIE SPECTOR
(1943-2022)

Agost de 2005. Coney Island, Brooklyn, Nova York. Entro en una botiga on venen literatura pulp i articles de sexe guarríssim, entre d'altres coses. La típica botiga que avui no podria existir a Coney però aleshores n'era la puta essència. M'atén una pin-up. Li pregunto què sona de fons i em diu que és l'últim de The Raveonettes –"Pretty in Black" (2005)-. Torno a Manhattan. Em compro el disc en una botiga del Village que obre fins tard. Gairebé al final de tot hi ha una cançó titulada "Ode to L.A.".

Hi canta Ronnie Spector, que al cap d'un any la regravarà al seu millor treball en solitari, "The Last of the Rock Stars" (2006) –titulat com la cançó d'Elliott Murphy-. Un treball on l'acompanyen entre d'altres Keith Richards i Patti Smith, i on l'artista nascuda Veronica Bennnett reconeix l'afinitat del seu llegat amb el punk novaiorquès tot fent-se seu el "You Can't Put Your Arms Around a Memory" de Johnny Thunders. També destaca la lectura definitiva d'"All I Want", original d'Amy Rigby que Spector canta no tan sols com si hagués compost ella mateixa sinó com si els seus versos punyents s'adrecessin a Phil Spector.

La relació de Bennett amb Spector és un dels capítols més polèmics de la trajectòria del llegendari productor, també de la crònica pop del segle passat. Tot havia començat gairebé com un conte de fades, amb el visionari geni de la cançó pop catapultant la carrera de la vocalista de l'East Harlem al capdavant de les Ronettes i amb perles sonores tan precioses com l'eterna "Be My Baby". I es va acabar amb un matrimoni que esdevindria literalment una presó per a ella, que un bon dia va decidir fugir de casa amb el que portava posat en aquell moment.

Juny de 2018. Sala Apolo, Barcelona. Ronnie Spector actua per primer cop a la ciutat davant d'un auditori tan selecte com atent. Quan va sortir a l'escenari vaig sentir que estava fent realitat un somni, avui sóc conscient que vaig ser un privilegiat. Un concert en què va repassar els èxits de les Ronettes i va oferir un arsenal de versions que va anar dels Beach Boys –aquell "Don't Worry Baby" que li havia dedicat Brian Wilson- a Amy Winehouse, passant pel citat Johnny Thunders. Un vetllada irrepetible i un concert al qual tan sols vaig trobar un únic però: que no cantés més cançons de "The Last of the Rock Stars" –tan sols en va rescatar "You Can't Put Your Arms Around a Memory"-.

Gener de 2022. Ha mort Ronnie Spector. Casualitats de la vida, se n'ha anat a pocs dies de commemorar-se el primer aniversari de la mort de Phil Spector. Ens ha deixat la veu del Wall of Sound i l'eterna mirada del rock'n'roll de la Costa Est. Des d'ara, el món és un lloc una mica pitjor.

Keith Richards recorda Scotty Moore

Scotty Moore, a l'esquerra, amb Keith Richards el 1996 - Foto Jim Herrington.

De trobar-se encara entre nosaltres, el llegendari Scotty Moore hauria fet 90 anys el passat dilluns 27 de desembre. Aprofitant l'ocasió, Keith Richards el va recordar amb un fil de Twitter on es referia al guitarrista original d'Elvis Presley com el seu heroi, textualment. "Hi ha una mica de jazz en la seva forma de tocar, abundants dosis de country i també una base blues. Mai s'ha igualat. No el puc copiar", reconeixia el guitarrista dels Rolling Stones, ell mateix un altre músic inimitable i un autèntic supervivent del més genuí rock'n'roll.

75 anys amb Gram Parsons

Gram Parsons (1946-1973).

Es commemoren avui 75 anys del naixement de Gram Parsons. Potser no l'inventor del country rock, tal i com solen coincidir bona part dels relats més o menys contrastats de la crònica pop. En tot cas l'ànima d'un gènere que va abraçar tot el pes de la tradició per seguir mirant endavant, la gènesi i evolució del qual s'expliquen a partir de l'obra enregistrada pel de Florida. Del debut ja en temps de descompte de The International Submarine Band –el pioner "Safe at Home" (1968)- al pòstum "Grievous Angel" (1974), passant pel totèmic "Sweetheart of the Rodeo" (1968) amb uns Byrds que cavalcaven cap a nous horitzons, els dos definitius treballs al capdavant dels primers Flying Burrito Brothers –"The Gilded Palace of Sin" (1969) i "Burrito Deluxe" (1970)- o aquell extraordinari llançament en solitari que va ser "GP" (1973).

Parsons va morir amb 26 anys el 19 de setembre de 1973 a l'habitació número 8 del motel Joshua Tree Inn, al cor d'aquell desert californià on solia anar a avistar objectes voladors en companyia de Keith Richards. El mateix indret on el seu road manager, Phil Kaufman, va escampar les seves cendres després d'haver-ne literalment robat el cadàver, per desig exprés del propi músic i donant peu a un dels capítols més sonats del seu temps a la crònica pop –S'imaginen vostès una escena com aquesta a data d'avui? Definitivament eren altres temps, no necessàriament millors però sí més genuïns i emocionants-. A pocs quilòmetres, la localitat de Yucca Valley el recordarà aquesta nit amb una nova i molt especial edició del Gram Fest on actuaran entre d'altres Carla Olson, Tom Freund i Victoria Williams.

La correcció política vs. "Brown Sugar"

Els Stones el 1972, a un any d'haver publicat 'Brown Sugar': eren altres temps.

Els Rolling Stones anuncien que deixaran de tocar "Brown Sugar" als seus concerts, no se sap ben bé si per sobtada filiació amb els dogmes de la correcció política o si és que a Mick Jagger ha passat a importar-li de cop i volta el "què diran". El racisme, el masclisme i fins i tot l'esclavatge seguiran manifestant-se diàriament en les seves múltiples formes perquè qui es dedica a confrontar-los no disposa de prou recursos. Però els gurús de la correcció política podran celebrar que una de les composicions musicals més importants del darrer segle deixi d'interpretar-se en directe perquè els seus autors han decidit autocensurar-se. Hem construït un món tan absurd, que fins i tot faria riure si la cosa no fos tan escandalosa. "No s'adonen que aquesta cançó és sobre els horrors de l'esclavitud? Però tot i això proven d'enterrar-la", ha declarat Keith Richards, i amb aquestes declaracions explica moltes coses, no només sobre l'afer "Brown Sugar".

Tomorrow… St. Louis!

Keith Richards provant so - Foto Twitter.

"Tomorrow… St. Louis!". Ho proclamava ahir un eufòric Keith Richards a través del seu compte de Twitter, anunciant d'aquesta manera l'actuació amb què els Rolling Stones tenen previst iniciar aquesta nit la seva primera gira post-pandèmica a la ciutat nord-americana, i compartint una fotografia on es pot veure el guitarrista durant una prova de so. Després d'un any i mig d'aturada i restriccions covídiques, una piulada que fa tan sols dos anys ens hagués semblat protocolària es perfila com un símptoma de canvi. No necessàriament de retorn a una normalitat que potser mai més podrà tornar, però sí del fet que alguna cosa es comença a moure. Els Stones han tornat a la carretera –sense Charlie Watts, encara que costi d'acceptar-. I amb ells, d'alguna manera, sembla que el món estigui girant de nou.

Sarah Dash (1945-2021)

SARAH DASH
(1945-2021)

Ens ha deixat Sarah Dash, una de les Bluebelles originals amb les quals Patti LaBelle va posar Filadèlfia al mapa del soul més sofisticat i amb accent femení durant la dècada dels 60. Posteriorment la banda es va rebatejar com a Labelle i va entrar als 70 reconvertida en una maquinària funk que deixaria empremta a l'escena disco amb l'immortal i desvergonyit trencapistes "Lady Marmalade". Poc després, Dash va emprendre la seva pròpia carrera en solitari, conquerint les pistes de ball amb singles com "Sinner Man" (1978). També va participar en sessions de gravació dels O'Jays, Nile Rodgers, la Marshall Tucker Band, David Johansen, Keith Richards –va sortir de gira amb els X-Pensive Winos- o els Rolling Stones –escoltin-la a "Steel Wheels" (1989)-.

Charlie Watts (1941-2021)

CHARLIE WATTS
(1941-2021)

Estadi Olímpic de Barcelona, 20 de juliol de 1998. És una data que tinc gravada a la memòria perquè va ser el meu primer cop amb els Rolling Stones, i aquesta mena de coses mai s'obliden. Recordo l'excitació d'enfilar-me cap a Montjuïc sabent que aquella nit faria realitat el meu somni de veure en directe a Ses Majestats. Recordo també el moment en què vaig divisar per fi l'estadi, i com la gent que venia al meu darrere es va apartar per deixar pas a una limusina amb el sostre descobert. Quan el vehicle em va passar pel costat, vaig poder distingir al seu interior la inconfusible cabellera (ja aleshores) blanca de Charlie Watts. Ni tan sols havia entrat al recinte però ja estava flipant. Acabava de tenir un Stone a escassos centímetres dels meus nassos, durant un instant que mai oblidaré. Perquè quan tens 16 anys i et passa una cosa així, ets conscient de què significa sentir-te afortunat.

Watts, el vell Charlie, era un dels bateries millor considerats de la història de la música contemporània però sobretot era un geni definit per les seves pròpies –i entranyables- contradiccions. Un mod tocant en una de les més genuïnes bandes de rock'n'roll. Un bateria de jazz que menyspreava públicament les dinàmiques del rock d'estadis, marcant el ritme d'una de les formacions que van definir de bon principi aquest concepte –de tot això en parlava anys enrere en una entrevista publicada per la revista Mojo-. En una ocasió va arribar a dir que d'haver estat per ell s'hauria limitat a tocar jazz, però que malgrat tot seguia militant a Ses Satàniques Majestats perquè pagaven bé. Geni i figura, dins i fora de l'escenari. L'Stone tranquil. La seva imatge serena i el seu caràcter reposat contrastaven amb tot allò que han representat i seguiran representant els Stones fins al final dels temps, però també eren part de l'essència de la banda més poderosa del planeta.

Charlie Watts ens va deixar ahir a l'edat de 80 anys, després d'un episodi de salut que ja l'havia obligat a allunyar-se dels escenaris, en principi, de forma temporal i que, sembla, s'havia acabat complicant més del compte. La seva mort marca el final d'una era. Ningú que hagi nascut durant les passades sis dècades havia conegut encara un món sense els Rolling Stones. I sí, Mick Jagger i Keith Richards seguiran rodant amb aquest nom fins que el cos els digui prou (i la resta de mortals no som ningú per qüestionar-ho), però ja no serà el mateix. No m'atreveixo a dir que no tindrà sentit, però no serà el mateix. Charlie Watts era una peça essencial de l'engranatge de la banda més gran de tots els temps, la que feia bategar el cor de la bèstia amb una precisió metronòmica, la que garantia l'equilibri entre dues personalitats tan marcades i sovint confrontades com les dels Glimmer Twins. El món tal i com l'havíem conegut fins ara, ha deixat de ser.

La pèrdua dels nostres referents ens fa ser una mica més conscients de la nostra pròpia mortalitat, també del caràcter finit d'això que anomenem existència. La mort de Charlie Watts és una galleda d'aigua freda que ens recorda que tot té un final, fins i tot allò que donàvem per fet que duraria per sempre. Avui, per primer cop a les nostres vides, diverses generacions assistim a la realitat d'un món sense els Stones tal i com sempre els havíem conegut, tal i com sempre ens havíem imaginat que romandrien eternament. Per poc que ens agradi haver-ho d'acceptar, qualsevol dia (i espero i desitjo que aquest dia trigui molt a arribar) serà Keith Richards qui ocuparà els titulars. I aleshores, em temo, s'haurà acabat tot.

Els Stones sense Charlie Watts

Charlie Watts - Foto EFE.

Ha estat amb tota probabilitat una de les notícies més comentades de la setmana als cercles melòmans. Els Rolling Stones sortiran de gira pels Estats Units aquesta tardor sense Charlie Watts, que segons ha informat l'entorn de la banda s'estaria recuperant d'una intervenció mèdica, i a qui el personal sanitari hauria aconsellat esperar-se una mica més abans de tornar a la carretera després de gairebé dos anys d'aturada pandèmica. Diu el mateix entorn de la banda que Watts no abandona el seu lloc, si bé aquest ja havia declarat pocs anys enrere que no es veia mantenint durant molt més temps el ritme de vida que implica sortir de gira amb els Stones.

El seu suplent –ara per ara ningú parla de substitut- serà Steve Jordan, veterà dels Xpensive Winos de Keith Richards i per tant una de les opcions més lògiques i segures dins de l'òrbita stoniana –en tot cas, no sembla una imposició de Mick Jagger-. Malgrat tot, però, també és lògic que molts es preguntin si a aquestes alçades uns Stones sense Watts seran realment els Stones. Debats al marge, serà el primer cop en gairebé sis dècades que els Stones surtin de gira sense el seu bateria de tota la vida (de tantes vides com generacions que encara no han conegut un món sense els Stones). Al costat d'això, que Messi deixi el Barça és una anècdota que ni tan sols necessita comentar-se. Però en fi, cada loco con su tema, que deia aquell.

50 anys d'"Sticky Fingers"

Edició original d'"Sticky Fingers" amb cremallera incorporada.

A aquestes alçades, poques coses deuen quedar encara per escriure sobre "Sticky Fingers". El que molts consideren com el millor disc no tan sols dels Rolling Stones sinó de la història del rock va veure la llum tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys. Mig segle d'una obra que serà o no la millor de totes però és capital i essencial ens hi posem com ens hi posem. Un plàstic que d'alguna manera enceta la dècada dels 70 tal i com el seu predecessor –"Let It Bleed" (1969)- havia tancat la dels 60, tallant d'arrel amb els somnis caducs dels fills de les flors i consolidant aquell retorn a les arrels que va determinar l'etapa més magnànima dels seus autors.

Produït per un Jimmy Miller que ja havia esdevingut un aliat imprescindible a l'estudi, "Sticky Fingers" va ser el primer àlbum que els Stones van publicar un cop alliberats del control legal i financer d'Allen Klein. També el primer que van treure a través del seu propi segell, Rolling Stones Records, distribuït al mercat nord-america per Atlantic –hi ha qui considera aquest moviment com el rescat del grup de les mans de Klein per part d'un Ahmet Ertegün a qui s'ha arribat a qualificar com el salvador dels Stones-. També va ser la primera obra que va portar el clàssic logotip del grup, la llengua i els llavis dissenyats per John Pasche. I el debut a l'estudi de Mick Taylor, ja plenament integrat al costat de Mick Jagger, Keith Richards, Bill Wyman i Charlie Watts.

Gravat parcialment als icònics estudis Muscle Shoals Sound d'Alabama, "Sticky Fingers" va ser també el més genuïnament nord-americà de tots els treballs gravats fins aleshores per la més nord-americana de les bandes britàniques. Un plàstic que trepitjava fort de bon principi amb "Brown Sugar", un dels himnes per excel·lència de la història de la música pop, publicat com a single una setmana abans, i on el blues rock de pantanós de "Sway" alternava amb l'eterna malenconia country rock d'aquell "Wild Horses" prèviament gravat pels Flying Burrito Brothers de Gram Parsons. On "Can't You Hear Me Knocking" feia ballar el hard rock més monolític amb el jazz afrollatí –com brillava el saxo de Bobby Keys- abans de deixar pas a una estripada lectura del "You Gotta Move" de Mississippi Fred McDowell.

La cara b començava al ritme del rock canalla de "Bitch", visceral exercici protopunk que esdevindria far de trajectòries que van de New York Dolls en endavant, tot un contrast amb la balada soul "I Got the Blues", que semblava feta expressament per al catàleg d'Atlantic. La narcòtica i onírica "Sister Morphine" veia la llum dos anys després de la versió original de Marianne Faithfull –que molt temps més tard va aconseguir ser reconeguda com a coautora del tema després d'una llarga batalla als tribunals contra la maquinària legal dels Stones-. El country rock de "Dead Flowers" apuntava directament a Bakersfield i refermava la influència de Gram Parsons sobre la banda. I "Moonlight Mile" tancava el disc a ritme de lisèrgic blues rock.

Capítol a part, és clar, mereix la part gràfica. Poques caràtules de discos deuen ser tan icòniques com el desvergonyit entrecuix fotografiat per Andy Warhol –contràriament a la creença popular, el model no era Jagger sinó algun habitual de la Factory la identitat del qual mai s'ha arribat a revelar-, amb una cremallera real incorporada a les edicions originals –i retirada posteriorment per qüestions logístiques-. A l'Espanya de Franco la cosa no va agradar, i va caler buscar una alternativa –la inquietant imatge de la llauna de conserva amb els dits enganxosos-. La censura franquista tampoc va deixar passar la lletra de "Sister Morphine", que va substituir-se per una versió en directe del "Let It Rock" de Chuck Berry. Actualment, una edició original espanyola pot arribar a valer molt més que una de britànica o nord-americana al mercat del col·leccionisme. Quines coses.

Sigui com sigui, avui es commemora mig segle de la publicació d'una obra mestra amb totes les lletres. I això bé s'ha de celebrar.

50 anys de "The Stones in the Park"

Mick Jagger, en un moment de l'actuació dels Stones a Hyde Park.

Mig segle es commemora avui d'una de les actuacions més icòniques de la història dels Rolling Stones. El concert gratuït que Ses Majestats van oferir el 5 de juliol de 1969 a Hyde Park, al cor de Londres. El seu retorn als escenaris després d'una llarga absència, la presentació en societat de Mick Taylor com a nou guitarrista de la banda i, a l'últim moment, un acte d'homenatge no exempt de cinisme a Brian Jones, que havia mort ofegat tan sols dos dies abans. Un concert erràtic però intens on Jagger, Richards i companyia van posar les bases del que esdevindrien els seus directes en els anys posteriors, i on ja van sonar algunes de les peces d'un "Let It Bleed" (1969) que encara es trobava aleshores en fase de producció. Un festival amb totes les lletres, batejat com The Stones in the Park, amb un cartell on figuraven bandes convidades com Family o uns joves King Crimson que ni tan sols havien arribat a debutar discogràficament. Un cop vistos els resultats satisfactoris d'aquella aventura, Jagger va planejar un esdeveniment de característiques similars als Estats Units. D'aquesta manera es començava a gestar el festival d'Altamont, celebrat el mes de desembre d'aquell mateix any a Califòrnia amb un balanç prou conegut.

50 anys sense Brian Jones

Brian Jones (1942-1969) - Foto Jim Marshall.

A cinc dècades de la seva mort, la figura de Brian Jones segueix personificant com cap altra l'esperit i l'estètica de la Swinging London. I el seu tràgic final es manté gairebé com un tema tabú a l'entorn dels Rolling Stones. Motius de pes per recordar (i celebrar) aquell purista del blues que tocava el sitar, la marimba i el mellotron.

Tal dia com avui de fa cinc dècades se n'anava Brian Jones, a l'edat de 27 anys i ofegat a la seva piscina per causes que mai han acabat d'estar del tot clares. Si bé la versió oficial apunta a un excessiu còctel de drogues i alcohol, el pas del temps i el curs de determinats esdeveniments no han deixat d'alimentar tot un seguit de teories de la conspiració que arriben a esquitxar fins i tot als mateixos components de la que havia estat la seva pròpia banda. Perquè a aquestes alçades ja gairebé ningú se'n deu recordar, però els Rolling Stones eren la banda de Brian Jones. O com a mínim ho van ser fins que Jagger i Richards van fer-se amb el timó i van començar a arraconar progressivament el pare de la criatura, possiblement el cop de gràcia que va engegar a rodar definitivament una trajectòria vital que ja venia convulsa de fàbrica.

Diuen els llibres d'història que Jones era el purista del blues en una banda que havia partit d'aquest gènere per a acabar-se inventant el rock tal i com la gran majoria l'hem arribat a conèixer. Fins i tot hi ha qui assegura que aquest purisme va ser la causa de les seves primeres friccions amb els Glimmer Twins quan aquests van decidir que Chuck Berry podia tenir tanta cabuda al seu repertori iniciàtic com Muddy Waters o Slim Harpo. Sigui com sigui, ni Jones era més immobilista que Richards ni la seva visió de la música pop anava per darrere de la de Jagger. Estudiós vocacional d'allò que ara s'anomenen músiques del món, va ser ell qui va tocar el sitar que acabaria identificant "Paint It Black", va ser la seva marimba la que va fer més digerible l'empatx de testosterona d'"Under My Thumb", i va ser el seu mellotron el que va definir algunes de les coordenades més còsmiques de "Their Satanic Majesties Request" (1967).

En l'imaginari de la dècada dels 60, Jones és molt més que el fundador dels Rolling Stones. És el dandi que va personificar com ningú més l'esperit i l'estètica de la Swinging London, és el mod que sense ni tan sols proposar-s'ho passava la mà per la cara dels mateixos Who i Small Faces, és la icona social que alternava amb Nico, Warhol i Dylan al mateix temps que introduïa el públic nord-americà a les bondats de Jimi Hendrix des de l'escenari de Monterey. Però també era, mai més ben dit, la pedra a les sabates de Jagger i Richards. Ja fos pel seu comportament cada cop més erràtic o bé perquè en aquella banda hi havia massa galls per a tan poc galliner, el cas és que entre l'un i l'altre van decidir prescindir dels seus serveis en ple procés de gravació del que esdevindria "Let It Bleed" (1969).


UN TEMA TABÚ

Poques setmanes després de la seva expulsió, el 3 de juliol de 1969, Jones deixava aquest món literalment ofegat i enfonsat. Metàfora perfecta del que havien estat els seus últims anys de vida, ostracitzat pel grup que ell mateix havia fundat i devastat per la seva ruptura amb Anita Pallenberg, que per acabar-ho d'embolicar tot se n'havia anat amb Keith Richards. L'endemà mateix de la seva mort, els Stones publicaven el celebradíssim single "Honky Tonk Women" -amb "You Can't Always Get What You Want" a la cara b i Mick Taylor ja com a guitarrista titular-. I al cap de dos dies oferien aquell també celebradíssim concert gratuït a Hyde Park on el solemne record a Jones amb el cadàver encara ben fresc acabaria esdevenint un dels actes de cinisme més mal dissimulats de la història del rock.

A mig segle de tot plegat, el fantasma de Brian Jones segueix essent un tema gairebé tabú a l'entorn de la banda. Que ningú s'esperi avui cap pessebre commemoratiu d'aquells que solen practicar-se amb caràcter oficial en ocasions com la que ens ocupa. Per no haver-hi, ni tan sols hi haurà cap reedició discogràfica de tipus protocolari perquè el respectable torni a passar per caixa -la disputa entre l'entorn dels propis Stones i ABKCO pels drets dels plàstics editats amb Decca porta gairebé cinc dècades de cua i es pot considerar com un altre tema tabú-. Poden vostès esperar, això sí, que uns quants milers d'ànimes visquin el concert de les seves respectives vides quan Ses Majestats actuïn aquesta nit en un estadi de Washington DC. Fins i tot hi haurà qui es recordarà de Jones mentre sonin els primers puntejats de "Paint It Black". Però més enllà d'això, res. El guió és el guió i, com va dir aquell, The Show Must Go On.

Tema inèdit de Keith Richards

Keith Richards.

Pràcticament no queda cap obra discogràfica que s'escapi de la corresponent revisió ampliada amb motiu de qualsevol aniversari mínimament rodó que es pugui arribar a commemorar. La passada tardor va fer 30 anys del debut en solitari de Keith Richards amb aquell etern "Talk Is Cheap" (1988), del qual és a punt de sortir a la venda una reedició amb múltiples formats i carregada de material inèdit. Destaca en aquest sentit la presència de "Big Town Playboy", un blues marca de la casa on Richards es fa acompanyar de pesos pesants com Mick Taylor o Johnnie Johnson. Ja poden veure'n el corresponent videoclip a Youtube.