Brigitte Bardot (1934-2025)

Ha mort Brigitte Bardot, icona del pop francòfon, musa de Gainsbourg i un dels rostres més elegants de l'eròtica del segle XX. De naturalesa provocadora i poc amiga dels dogmes, sis dècades enrere solia escandalitzar els carcamals de missa de 12 amb la mateixa finor amb què últimament solia posar davant del mirall els papanates de l'altra bancada. Per al record queden cançons com "Harley Davidson" o "Bonnie and Clyde", i tota la resta és irrellevant.

Jane Birkin (1946-2023)

JANE BIRKIN
(1946-2023)

Quan era petit, algunes persones de la generació dels meus pares m'explicaven com durant molts anys havien hagut de creuar els Pirineus –o com a mínim anar fins a Andorra- per poder adquirir tota una sèrie de discos que podien petar-ho arreu d'Europa però no arribaven a l'Espanya dels censors franquistes. El cas més paradigmàtic era el del senzill "Je t'aime... moi non plus" (1967), la peça amb què Serge Gainsbourg i Jane Birkin pràcticament havien donat per inaugurada la seva unió artística i sentimental.

Una perla del pop francès –com a mínim-, el diàleg entre la britànica i el parisenc donant peu al xoc del desamor i el sexe més o menys explícit. De quan l'escàndol, la transgressió i la provocació sabien anar de la mà de l'elegància, la sensualitat i la més alta sofisticació pop. La relació de Birkin amb Gainsbourg va durar pràcticament una dècada i mitja. Després ella va seguir volant pel seu compte. Ens ha deixat a l'edat de 76 anys. Se n'ha anat una de les grans dives de la música pop de tots els temps.

Robbie Shakespeare (1953-2021)

ROBBIE SHAKESPEARE

(1953-2021)

Baixista de baixistes, Robbie Shakespeare va formar juntament amb el bateria Sly Dunbar no tan sols una de les grans bases rítmiques de la música jamaicana de les passades cinc dècades, sinó també un tàndem de productors la petjada del qual va anar molt més enllà de l'illa caribenya i de registres com el reggae, el dub o el dancehall amb els quals se'ls sol associar. Els dos components del duet Sly and Robbie van coincidir per primer cop a principis de la dècada dels 70, mentre es guanyaven el sou tocant amb bandes de reggae, i de seguida van connectar no tan sols per la seva afinitat a nivell de gustos musicals, sinó sobretot per una filosofia compartida a l'hora de produir discos –entre els seus referents, l'escola Motown i bandes com Booker T. & The MG's-. Al seu currículum hi figuren referents caribenys com Peter Tosh, U-Roy, Gregory Isaacs o Sugar Minott, també estrelles internacionals com Mick Jagger, Bob Dylan, Serge Gainsbourg o Madonna, a més de la discografia que tenen acreditada al seu nom. Shakespeare ens ha deixat a l'edat de 68 anys.

Alan Hawkshaw (1937-2021)

ALAN HAWKSHAW
(1937-2021)

Ens ha deixat a l'edat de 84 anys Alan Hawkshaw, mestre de l'orgue Hammond, músic de sessió i compositor d'incomptables bandes sonores de cinema i (sobretot) televisió –no és exagerat afirmar que el Hammond va entrar de la seva mà a incomptables llars britàniques durant la dècada dels 60-. També l'impulsor de The Mohawks, banda formada per músics d'estudi amb la qual va signar pistes tan irresistibles com "Beat Me 'til I'm Blue" o aquell "The Champ" tantes vegades samplejat en àmbits com el del hip hop.

Deia el text introductori del recopilatori "Mo'Hawk - The Essential Vibes & Grooves 1967-1975)" (2003) que bona part de la música composta pel de Leeds durant els 60 i els 70 s'havia adreçat originalment a executius de la indústria de l'entreteniment, però malgrat tot havia sobreviscut al pas del temps conservant tota la seva frescor –fins i tot incrementant-la, si se'm permet l'apunt-. La prova és la vigència de títols com els anteriorment citats –o "Girl at the Top", i tants altres-, que no solen faltar en trobades de mods i altres criatures amb bon gust.

Com a músic de sessió cal destacar la seva tasca amb gent com Serge Gainsbourg, els Hollies o David Bowie –poden escoltar-lo al recopilatori "Bowie at the Beeb" (2000)-. També amb els Shadows, amb els quals va arribar a fer una gira pel Japó –per petició expressa del mateix Hank Marvin-, un concert de la qual es troba documentat a l'àlbum en directe "The Shadows Live in Japan" (1969). Per la part que em toca, li he d'agrair la composició de peces com "Move Move Move" o la pròpia "Beat Me 'til I'm Blue", que durant dos anys van ser sintonies d'El Garatge, el programa de temàtica mod i sixties que vaig dirigir i conduir a Ràdio Cardedeu.

30 anys sense Gainsbourg

Provocador nat: Serge Gainsbourg (1928-1991).

Es commemoren avui tres dècades de la mort de Serge Gainsbourg. Músic irrepetible, provocador nat i un d'aquells artistes que avui resultarien fins i tot més incòmodes que durant el seu temps –que en prenguin nota tots aquells 'enfants terribles' de l'era digital que un bon dia juguen a la provocació i l'endemà demanen disculpes com qui mai a la vida ha trencat un plat-. Adolescent jueu a la França ocupada pels nazis, tan influït per la cançó i el pop de postguerra com per les successives avantguardes, la seva obra va determinar un abans i un després en la història de la música francesa, esdevenint-ne una de les figures més influents i un far de referència encara a data d'avui.

Va aproximar llenguatges sonors a priori incompatibles, al mateix temps que les seves lletres desfeien qualsevol absolut, trencaven tabús i flirtejaven amb el sexe explícit, traspassant en nombroses ocasions aquelles línies vermelles que a hores d'ara, en plena dictadura de la correcció política, directament li comportarien la pena capital en termes mediàtics. "Avui, el meu pare seria condemnat per cada moviment que realitzés. Tot és tan políticament correcte, tan avorrit, tan previsible. I tothom té por d'allò que li pugui passar, si es passa de la ratlla", declarava fa un parell d'anys al rotatiu britànic The Guardian la seva filla, Charlotte Gainsbourg, amb qui el 1984 va gravar la polèmica peça "Lemon Incest".

D'altra banda, i tenint en compte com està el pati allà fora, la commemoració del trentè aniversari de la mort de Gainsbourg es perfila com una bona ocasió per apuntar, una vegada més, que ara mateix en determinats estats membres de la Unió Europea hi ha artistes a la presó per molt menys del que aquest home va fer el 1979 amb l'himne francès. Aquella irreverent lectura de "La Marseillaise", rebatejada com "Aux Armes Et Caetera", que, més enllà d'haver fet emprenyar al seu dia a una colla de militars feixistoides, ens ve a recordar ara més que mai que els símbols (tots, i començant pels propis, qui en gasti) serveixen bàsicament per enfotre-se'n.

La Marsellesa

Serge Gainsbourg.

Inesgotable tarambana i provocador de mena, Serge Gainsbourg va tocar les fibres més sensibles de la societat francesa amb la seva relectura de La Marsellesa en clau de reggae. Corria l'any 1979, l'autor de "Je t'aime... Moi non plus" se n'havia anat a Jamaica a gravar amb músics de l'entorn de Bob Marley i n'havia tornat amb la versió més irreverent que mai s'hagi escoltat de l'himne francès. No li faltava raó al genial compositor quan afirmava que tan sols havia retornat l'essència original a La Marsellesa, però no ho veien de la mateixa manera els militants de l'extrema dreta que van promoure tota mena de boicots i manifestacions en contra de Gainsbourg i la seva obra. Els fets més sonats van tenir lloc a Estrasburg, on un grup d'exparacaigudistes de l'armada francesa va irrompre a la sala on tenia previst actuar amb l'objectiu d'intimidar-lo. Aquesta acció, juntament amb les amenaces de bomba rebudes per l'hotel on s'allotjaven els músics, va motivar la suspensió del concert. Enfadar-se perquè algú caricaturitzi un himne no és més greu que enfadar-se perquè algú caricaturitzi un profeta, simplement denota el mateix grau de fanatisme i la mateixa manca de sentit de l'humor. I en aquest sentit, l'única diferència entre els fets de Le Bataclan i els d'Estrasburg és que aquests últims no van tenir conseqüències a nivell humà. Aplaudeixo a tota aquella gent, francesa o no, que aquests dies canta La Marsellesa com a mostra de rebuig al terror gihadista. Però no oblidem que una cosa són les sensibilitats, totes elles respectables, i una altra de molt diferent els dogmes, tinguin aquests forma d'himnes o de profetes.