30 anys sense Gainsbourg

Provocador nat: Serge Gainsbourg (1928-1991).

Es commemoren avui tres dècades de la mort de Serge Gainsbourg. Músic irrepetible, provocador nat i un d'aquells artistes que avui resultarien fins i tot més incòmodes que durant el seu temps –que en prenguin nota tots aquells 'enfants terribles' de l'era digital que un bon dia juguen a la provocació i l'endemà demanen disculpes com qui mai a la vida ha trencat un plat-. Adolescent jueu a la França ocupada pels nazis, tan influït per la cançó i el pop de postguerra com per les successives avantguardes, la seva obra va determinar un abans i un després en la història de la música francesa, esdevenint-ne una de les figures més influents i un far de referència encara a data d'avui.

Va aproximar llenguatges sonors a priori incompatibles, al mateix temps que les seves lletres desfeien qualsevol absolut, trencaven tabús i flirtejaven amb el sexe explícit, traspassant en nombroses ocasions aquelles línies vermelles que a hores d'ara, en plena dictadura de la correcció política, directament li comportarien la pena capital en termes mediàtics. "Avui, el meu pare seria condemnat per cada moviment que realitzés. Tot és tan políticament correcte, tan avorrit, tan previsible. I tothom té por d'allò que li pugui passar, si es passa de la ratlla", declarava fa un parell d'anys al rotatiu britànic The Guardian la seva filla, Charlotte Gainsbourg, amb qui el 1984 va gravar la polèmica peça "Lemon Incest".

D'altra banda, i tenint en compte com està el pati allà fora, la commemoració del trentè aniversari de la mort de Gainsbourg es perfila com una bona ocasió per apuntar, una vegada més, que ara mateix en determinats estats membres de la Unió Europea hi ha artistes a la presó per molt menys del que aquest home va fer el 1979 amb l'himne francès. Aquella irreverent lectura de "La Marseillaise", rebatejada com "Aux Armes Et Caetera", que, més enllà d'haver fet emprenyar al seu dia a una colla de militars feixistoides, ens ve a recordar ara més que mai que els símbols (tots, i començant pels propis, qui en gasti) serveixen bàsicament per enfotre-se'n.