R.I.P. Rob Bradford

Rob Bradford.

Mai he estat gaire partidari de les bandes de tribut, salvant aquelles excepcions en què el tribut es fa des de perspectives poc evidents o bé envers figures sovint poc predicades. En aquesta última categoria hi podria encaixar The Triumphs, una banda britànica que ret homenatge al genial Joe Meek. Ha mort el seu vocalista, Rob Bradford, que també era un dels membres històrics de la Joe Meek Society –l'entitat dedicada a preservar i difondre el llegat del llegendari productor, compositor i tècnic de so-. A més, havia portat a terme tasques de recerca i havia escrit articles tant sobre l'univers de Meek com al voltant de contemporanis com The Shadows.

Entre Crazy Cavan i Bauhaus

FULLMOON SHAKERS
Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça Perpinyà, Granollers

23 d'agost de 2022

Entre el públic del concert que Fullmoon Shakers van oferir la nit passada a la plaça Perpinyà de Granollers s'hi podia observar una samarreta de Crazy Cavan i una altra de Bauhaus. Dos noms i dos estils distants però certament complementaris, que d'alguna manera podrien delimitar les coordenades discursives del quartet barceloní. No van tocar cap peça de l'un ni dels altres, però sí que van presumir d'una habilitat innata per interpretar clàssics de l'era post-punk –de contemporanis de Bauhaus, vaja- a ritme de salvatge i visceral rockabilly –el que beu de tòtems com Crazy Cavan, per exemple-, que juntament amb el surf més frenètic és la seva raó de ser.

Van sorprendre, i de quina manera, despatxant "The Killing Moon" d'Echo & The Bunnymen, "Enola Gay" d'Orchestral Manoeuvres In The Dark i "Enjoy the Silence" de Depeche Mode com si fossin nuggets de Sun Records. I van fer diana tot deconstruint el "Das Model" de Kraftwerk a partir del riff d'"Apache" dels Shadows. També van presumir de repertori propi amb peces tan potents com "Fullmoon Boogie" o la final "Facebook No Good" –quin títol més ben triat, per cert-. Amb un notable ep al seu nom –"Isolation Tales" (2020)- i la presència de tot un Jordi Ollé (Th'Booty Hunters) a la bateria, Fullmoon Shakers ja es poden contemplar com una de les promeses més fermes de l'efervescent escena rocker catalana.

Olivia Newton-John (1948-2022)

OLIVIA NEWTON-JOHN
(1948-2022)

La gran majoria recordarà Olivia Newton-John com a Sandy Olsson, la icònica protagonista de "Grease" (1978) juntament amb l'etern Danny Zuko que interpretava John Travolta. No n'hi ha per menys, parlem d'una de les pel·lícules més taquilleres de tots els temps, amb una de les bandes sonores més reconeixibles –i venudes- de la història de la música enregistrada. Té els seus detractors, com tot allò que hagi assolit la categoria de massiu, però la seva condició de clàssic és tan indiscutible com el tàndem interpretatiu que van formar els dos protagonistes.

"Grease" va consolidar la trajectòria de Newton-John tant en l'àmbit de la música com en el del setè art. En termes melòmans, a partir d'aleshores va signar obres com "Physical" (1981) –la peça que el titula, amb el seu corresponent videoclip, gairebé serveix tota sola per explicar la música mainstream de la dècada en què els sintetitzadors van irrompre als gimnassos de mig món-. Molt menys recordats –i igualment reivindicables- són els seus primers discos. Àlbums com "If Not for You" (1971) o "Let Me Be There" (1973), joies country pop gravades a Abbey Road amb el suport de pesos pesants com Alan Hawkshaw o Bruce Welch (sí, el dels Shadows).

Plàstics on la vocalista interpretava amb tota l'elegància del món un seguit de clàssics que anaven de "Me and Bobby McGee" i "Help Me Make It Through the Night" (totes dues de Kris Kristofferson) a "Angel of the Morning" (Evie Sands), passant per "If You Could Read My Mind" (Gordon Lightfoot), "If Not for You" (Bob Dylan), "Take Me Home, Country Roads" (John Denver) la tradicional "Banks of the Ohio" o un "Let Me Be There" que John Rostill pràcticament li havia fet a mida. Newton-John ens ha deixat a l'edat de 73 anys, víctima d'un càncer. Se n'ha anat una llegenda, però la seva estrella brillarà per sempre més.

Alan Hawkshaw (1937-2021)

ALAN HAWKSHAW
(1937-2021)

Ens ha deixat a l'edat de 84 anys Alan Hawkshaw, mestre de l'orgue Hammond, músic de sessió i compositor d'incomptables bandes sonores de cinema i (sobretot) televisió –no és exagerat afirmar que el Hammond va entrar de la seva mà a incomptables llars britàniques durant la dècada dels 60-. També l'impulsor de The Mohawks, banda formada per músics d'estudi amb la qual va signar pistes tan irresistibles com "Beat Me 'til I'm Blue" o aquell "The Champ" tantes vegades samplejat en àmbits com el del hip hop.

Deia el text introductori del recopilatori "Mo'Hawk - The Essential Vibes & Grooves 1967-1975)" (2003) que bona part de la música composta pel de Leeds durant els 60 i els 70 s'havia adreçat originalment a executius de la indústria de l'entreteniment, però malgrat tot havia sobreviscut al pas del temps conservant tota la seva frescor –fins i tot incrementant-la, si se'm permet l'apunt-. La prova és la vigència de títols com els anteriorment citats –o "Girl at the Top", i tants altres-, que no solen faltar en trobades de mods i altres criatures amb bon gust.

Com a músic de sessió cal destacar la seva tasca amb gent com Serge Gainsbourg, els Hollies o David Bowie –poden escoltar-lo al recopilatori "Bowie at the Beeb" (2000)-. També amb els Shadows, amb els quals va arribar a fer una gira pel Japó –per petició expressa del mateix Hank Marvin-, un concert de la qual es troba documentat a l'àlbum en directe "The Shadows Live in Japan" (1969). Per la part que em toca, li he d'agrair la composició de peces com "Move Move Move" o la pròpia "Beat Me 'til I'm Blue", que durant dos anys van ser sintonies d'El Garatge, el programa de temàtica mod i sixties que vaig dirigir i conduir a Ràdio Cardedeu.

The Shadows a Girona (1998)

L'any 1998 The Shadows no existien com a banda. S'havien separat a principis de la dècada dels 90, i no tornarien a actuar de forma oficial fins ben entrat el segle XXI. Però la tarda de l'1 de març d'aquell 1998, avui fa exactament 20 anys, alguns dels seus components històrics van actuar a l'escenari de la sisena Fira del Disc de Col·leccionista de Girona, organitzada per Jordi Tardà al recinte firal d'aquesta ciutat. No hi va ser Hank Marvin, però sí l'etern Bruce Welch, que va tocar amb una banda formada per a l'ocasió amb exShadows com els baixistes Brian "Licorice" Locking i Alan Jones. També hi van participar Keith West, veterà de bandes com Tomorrow, i el músic i activista gironí Fredi Faure, bateria de la banda autòctona Bit-Shadow -que havia actuat just abans de Welch i companyia-. El concert no es va anunciar com una actuació de The Shadows, no ho era, però en certa manera sí que va ser una reunió de la banda anys abans de reactivar-se de forma definitiva i ja amb Hank Marvin a les seves files. Vaig tenir el gust de ser-hi, i tot i que el temps m'ha distorsionat una mica els records d'aquella tarda, recordo perfectament la sensació de presenciar quelcom molt especial. Un episodi entranyable i gens menyspreable de la història melòmana d'aquest país que, com tants altres, pràcticament ha caigut en l'oblit -a la xarxa amb prou feina se'n poden trobar unes escasses referències, i ni una trista imatge-. Estaria bé que algú el recuperés, i posats a demanar el més lògic seria que d'això se n'encarregués la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que és qui deu tenir arxivada bona part del material que documenta aquell esdeveniment.