Avi Kaplan i la immensitat de Monument Valley

Kaplan, a Monument Valley, en una imatge promocional de "Floating on a Dream".

Són incomptables els artistes que en algun moment han anat a buscar inspiració a Monument Valley, aquell evocador paratge natural situat a la frontera dels estats nord-americans d'Arizona i Utah. El californià Avi Kaplan s'hi va anar a fer les fotografies que han acabat il·lustrant la caràtula i bona part del material promocional del seu primer àlbum en solitari, un "Floating on a Dream" (2022, Fantasy Records) que transita per les coordenades més etèries del so Americana i on efectivament hi ressona el paisatge de Monument Valley amb tota la seva immensitat.

Si bé el plàstic en qüestió ha estat una de les grans revelacions dels darrers mesos en l'àmbit discogràfic, el cert és que Kaplan no és cap nouvingut. Es va donar a conèixer a les files de Pentatonix, aquell grup a cappella que va arribar al gran públic a través d'un concurs televisiu i amb un repertori versions ben treballades –però francament innecessàries- de clàssics de la música pop. Va deixar la formació el 2017, cansat de les gires constants i d'uns compromisos inacabables que li impedien centrar-se en viure la seva pròpia vida –decisió valenta, la de sortir de la roda d'allò que anomenem el sistema-.

Va debutar en solitari amb l'ep "Sage and Stone" (2017), publicat amb el nom d'Avriel & the Sequoias, abans d'adoptar la seva signatura definitva amb dos ep's més, "I'll Get By" i "Lean on Me", tots dos de 2020. A "Floating on a Dream", que és més que un debut, un treball de confirmació, va comptar amb un aliat de pes com és Shooter Jennings a les tasques de producció. El resultat és un àlbum on l'ofici i les cançons van de la mà. A destacar la peça titular, que bé podria ser la banda sonora d'un western dels bons, els ressons gairebé espirituals d'"On My Way" i el traçat polsegós de "When I'm a Fool".

Richie Albright (1939-2021)

RICHIE ALBRIGHT
(1939-2021)

Si durant la recta final de l'any passat vam haver de lamentar la pèrdua de figures de l'outlaw country com Jerry Jeff Walker o Billy Joe Shaver, ara toca acomiadar-se de l'home a qui tot un Waylon Jennings havia considerat públicament com la seva mà dreta. El bateria Richie Albright va entrar el 1961 a formar part dels Waylors, la banda d'acompanyament de Jennings, i hi va romandre fins a la mort d'aquest últim l'any 2002. Si la influència alliberadora del rock va esdevenir vital a l'hora de definir l'essència del moviment outlaw, el ritme d'Albright va ser determinant per atorgar pulsió i mètrica rockeres a àlbums tan essencials del catàleg de Jennings i del country de la dècada dels 70 com "Honky Tonk Heroes" (1973) o "Dreaming My Dreams" (1975). Després de la mort de Jennings, va seguir tocant amb uns reconfigurats Waylors que alternaven actuacions en circuits nostàlgics amb suports puntuals a Shooter Jennings, fill del propi Waylon Jennings –batejat amb el revelador nom de Waylon Albright Jennings-. Ha mort a l'edat de 81 anys.

Bentornat Manson

Brian Warner aka Marilyn Manson.

Qui vagi seguir de prop la seva carrera durant la segona meitat dels 90, recordarà que Marilyn Manson no va ser tan sols una de les bandes més excitants de la seva generació sinó també un dels últims exponents incondicionalment perillosos del rock de masses tal i com aquest concepte s'entenia abans del corporativisme i el quedar bé amb tothom que s'han anat imposant durant les passades dècades. El combo encapçalat per Brian Warner invocava assassins en sèrie, feia apologia del satanisme i encarnava des del seu propi nom tots els malsons de l'Amèrica més benpensant. I a sobre facturava àlbums que eren pura dinamita.

Després va venir una certa decadència artística en què el nom Marilyn Manson va esdevenir per sempre més el pseudònim d'un Warner que, superat l'escàndol inicial i amb el perill essencial pràcticament evaporat, semblava immers en una deriva cada cop més autoparòdica. "Heaven Upside Down" (2017) va suposar el primer pas cap a una recuperació que referma ara "We Are Chaos" (2020), un plàstic produït pel tot terreny Shooter Jennings on el Reverend potser no sona perillós i provocador com als vells temps, però presumeix d'aquell nervi i aquella mala llet que dues dècades i mitja enrere van posar a prova la paciència de certs guardians de la moral. Per algú com ell, la maduresa vindria a ser això. Bentornat sigui.

Tanya Tucker - "While I'm Livin'" (2019)

Feia una dècada que Tanya Tucker no lliurava cap àlbum d'estudi, i 17 anys que no en publicava cap amb material nou. Un silenci motivat per la tímida recepció dels dos plàstics en qüestió -"My Turn" (2009) i "Tanya" (2002), respectivament-, i una absència que s'ha fet especialment llarga tenint en compte el caràcter prolífic d'una artista que tan sols comptava 13 anys d'edat quan va debutar al món de la música country en plena dècada dels 70. "While I'm Livin'" (2019), el seu àlbum de retorn, és allò que podríem anomenar un disc de maduresa.

Una col·lecció de cançons de caràcter marcadament reflexiu però carregades de vitalitat, la de qui amb sis dècades a l'esquena torna a tenir coses a dir (o, com a mínim, ganes de dir-les). Un treball que sona tan fresc a aquestes alçades com ho hauria fet 40 anys enrere, on Tucker es fa acompanyar de pesos pesants del so Americana contemporani com Shooter Jennings o Brandi Carlile -ambdós són coproductors de l'àlbum- i d'on sobresurten títols com "The Wheels of Laredo" o "The Day My Heart Goes Still" -tots dos signats per la pròpia Carlile-.