Michael Rhodes (1953-2023)

MICHAEL RHODES

(1953-2023)

Reclamat músic de sessió, baixista de llarg recorregut tant a l'estudi com en directe, la carrera de Michael Rhodes connecta noms com els d'Steve Winwood, Reba McEntire, Hank Williams Jr., Tanya Tucker, les Dixie Chicks, Dolly Parton, Vince Gill, Joe Bonamassa o Rodney Crowell. Amb aquest últim va formar els mai prou reivindicats Cicadas –banda de country d'existència efímera que va publicar un disc homònim molt recomanable el 1997-. Ha mort a l'edat de 69 anys.

Kerry Chater (1945-2022)

KERRY CHATER

(1945-2022)

Ha mort Kerry Chater, baixista de Gary Puckett & The Union Gap, aquella banda californiana de pop sofisticat i soul elegant, els membres de la qual solien sortir a escena amb uniformes de la Guerra de Secessió. La formació de San Diego tan sols va durar tres anys, de 1967 a 1970, però pel camí va deixar un bon grapat de singles tan memorables com "Young Girl", "Lady Willpower" o "Woman, Woman". Posteriorment, Chater es va dedicar a fer de compositor a Nashville. Les seves cançons les van gravar amb èxit notable figures del country com Tanya Tucker, Charlie Rich, Reba McEntire o George Strait.

Hargus "Pig" Robbins (1938-2022)

HARGUS "PIG" ROBBINS
(1938-2022)

Sis dècades i mitja exercint com a músic de sessió i treballant al costat d'alguns dels més grans referents del country i del rock, a més de gravar també els seus propis discos. Una trajectòria que pràcticament va començar de la mà de George Jones, amb qui el teclista Hargus Melvin Robbins, més conegut com a Hargus "Pig" Robbins, va enregistrar l'atòmic solo de piano de "White Lightnin'" –adaptació d'un original del Big Bopper popularitzat pel mateix Jones el 1959-, i que ha arribat ben bé fins als nostres dies. Una de les últimes gravacions on va participar va ser la de "The Cry of the Heart", el darrer àlbum de Connie Smith, publicat l'any passat.

Durant tot aquest temps, Robbins havia esdevingut una figura de ple dret als estudis de Nashville, membre de l'il·lustre col·lectiu de músics conegut com The Nashville A-Team. Se'l pot escoltar en obres tan essencials com "Blonde on Blonde" (1966), de Bob Dylan, "Just Because I'm a Woman" (1968) i "Jolene" (1974), de Dolly Parton, "The Gambler" (1978), de Kenny Rogers, o "Shadowland" (1985), de k.d. lang. També va treballar amb gent com Merle Haggard, J.J. Cale, Tanya Tucker, Leon Russell, Mark Knopfler o, més recentment, Miranda Lambert. Pel seu compte va gravar diversos àlbums i singles com "Save It" (1959), posteriorment versionat pels Cramps. Ens ha deixat a l'edat de 84 anys.

Loretta Lynn - "Still Woman Enough" (2021)

Sembla que l'aliança entre Loretta Lynn i John Carter Cash va de debò. Salvant distàncies i matisos, la de Kentucky podria haver trobat en el fill de Johnny Cash la mena d'aliat que aquest últim havia trobat en Rick Rubin. No, Lynn no ha dut a terme cap reinvenció del nivell de la nissaga American de Cash. Al contrari, ha tornat a unes arrels que mai havia acabat d'abandonar. Però Carter Cash l'ha sabut fer sonar fresca i vital com en els seus dies més inspirats.

"Still Woman Enough" (2021) arriba després dels notables "Full Circle" (2016) i "Wouldn't It Be Great" (2018), amb part del material enregistrat durant les mateixes sessions i un títol que és una declaració d'intencions com una catedral. L'acompanyen a la peça titular les veus de Reba McEntire i Carrie Underwood. Tres generacions del country amb accent femení i una pista que sembla una continuació d'aquell "You Ain't Woman Enough" originalment enregistrat per Lynn el 1966, i regravat ara amb el suport de tota una Tanya Tucker.

Com els seus predecessors, "Still Woman Enough" alterna material nou –originals i versions de clàssics com "Keep on the Sunny Side" (peça tradicional popularitzada per la Carter Family) o "I Saw the Light" (Hank Williams)- amb regravacions de peces del seu fons de catàleg. Destaquen en aquest darrer capítol la citada "You Ain't Woman Enough", una minimalista lectura recitada del seu himne de 1971 "Coal's Miner Daughter" i una nova versió de "One's on the Way", del mateix any, a duet amb una alumna tan avantatjada com és Margo Price.

Helen Reddy (1941-2020)

HELEN REDDY

(1941-2020)

El mateix dia que ens deixa Mac Davis hem de lamentar també la pèrdua de Helen Reddy, qui el 1970 va gravar la primeríssima versió d'un original del propi Davis, "I Believe in Music", com a cara b d'un dels seus primers singles. També destaca al seu catàleg una celebrada lectura de "Delta Dawn" –publicada com a senzill el 1972-, composició del recentment desaparegut Alex Harvey popularitzada prèviament per Tanya Tucker. Per descomptat, a Reddy sempre se la recordarà per aquella declaració de principis que va esdevenir "I Am Woman" –també un single de 1972-, considerat com un dels grans himnes feministes de la història de la música pop.

Alex Harvey (1947-2020)

ALEX HARVEY

(1947-2020)

Malgrat haver construït una trajectòria que abasta una quinzena de referències discogràfiques publicades al seu nom, el nord-americà Alex Harvey –no confondre'l amb l'escocès que encapçalava The Sensational Alex Harvey Band- és sobretot reconegut per la seva tasca com a compositor. La figura amb qui més se'l sol associar és la del recentment desaparegut Kenny Rogers, que va arribar a enregistrar 18 de les seves composicions –la més popular, probablement, "Reuben James"-, però els artistes a qui va arribar a proporcionar èxits van de Three Dog Night a Billy Ray Cirus i de Peggy Lee a Alan Jackson. També destaca al seu catàleg "Delta Dawn", un dels títols més celebrats del cançoner de Tanya Tucker.

Tanya Tucker - "While I'm Livin'" (2019)

Feia una dècada que Tanya Tucker no lliurava cap àlbum d'estudi, i 17 anys que no en publicava cap amb material nou. Un silenci motivat per la tímida recepció dels dos plàstics en qüestió -"My Turn" (2009) i "Tanya" (2002), respectivament-, i una absència que s'ha fet especialment llarga tenint en compte el caràcter prolífic d'una artista que tan sols comptava 13 anys d'edat quan va debutar al món de la música country en plena dècada dels 70. "While I'm Livin'" (2019), el seu àlbum de retorn, és allò que podríem anomenar un disc de maduresa.

Una col·lecció de cançons de caràcter marcadament reflexiu però carregades de vitalitat, la de qui amb sis dècades a l'esquena torna a tenir coses a dir (o, com a mínim, ganes de dir-les). Un treball que sona tan fresc a aquestes alçades com ho hauria fet 40 anys enrere, on Tucker es fa acompanyar de pesos pesants del so Americana contemporani com Shooter Jennings o Brandi Carlile -ambdós són coproductors de l'àlbum- i d'on sobresurten títols com "The Wheels of Laredo" o "The Day My Heart Goes Still" -tots dos signats per la pròpia Carlile-.