L'emotiu retorn de Joni Mitchell

Mitchell i Carlile, mestra i alumna, a l'escenari de Newport.

I quan ja gairebé ningú s'ho esperava, va Joni Mitchell i ofereix per sorpresa el seu primer concert en més de dues dècades –tot i haver dut a terme algunes breus actuacions en directe durant els darrers temps, com la del gener passat en un esdeveniment de MusiCares, no havia ofert cap concert sencer des de l'any 2000-. Ho va fer abans d'ahir al Newport Folk Festival –on no havia actuat des de 1969-, com a convidada durant el set d'una Brandi Carlile que sempre havia declarat la seva admiració per la canadenca. I fins i tot es va marcar un solo de guitarra en un moment determinat.

Emocionants i emotius, els vídeos que circulen per la xarxa mostrant com mestra i alumna interpreten –amb una banda d'acompanyament on figuren Blake Mills, Marcus Mumford i Wynonna Judd, entre d'altres- tot un seguit de peces de l'autora de "Big Yellow Taxi", però també clàssics com "Love Potion No. 9" dels Clovers o "Why Do Fools Fall in Love" de Frankie Lymon & the Teenagers. A Carlile se la veu emocionada, i de motius no n'hi falten. A Mitchell se la veu encara fràgil de salut, però també serena i contenta de tornar a cantar en públic. Què passarà a partir d'ara és una incògnita, però el que va passar a Newport aquest diumenge, 24 de juliol, va ser històric sense cap mena de dubte.

The Highwomen

Carlile, Morris, Shires i Hemby. The Highwomen.

Tot va començar quan Amanda Shires va tenir la idea de formar un supergrup femení de música country amb un doble objectiu. D'una banda, retre un homenatge a les generacions de músics que l'havien precedit. De l'altra, reivindicar la presència i el paper de la dona en l'àmbit musical. Ben aviat es van haver sumat a la causa Brandi Carlile, Natalie Hemby i Maren Morris, conformant-se així un quartet que resumeix d'alguna manera tot un seguit de capítols destacables de la música d'arrel nord-americana dels darrers anys.

The Highwomen s'han batejat en honor de The Highwaymen, aquell projecte impulsat al seu dia per Johnny Cash, Waylon Jennings, Willie Nelson i Kris Kristofferson. I com aquests, obren el seu debut homònim amb una lectura de "Highwayman", l'original de Jimmy Webb oportunament rebatejat com a "Highwomen" i posat al dia amb una lírica en clau femenina. Una reivindicació de gènere que va més enllà de la peça titular i s'estén també a talls com "Redesigning Women" o "My Name Can't Be Mama", exercicis de country de perfil atemporal que adrecen sense complexos l'ara i l'aquí. Produeix el tot terreny Dave Cobb i hi col·laboren pesos pesants com Jason Isbell, Sheryl Crow o Yola.

Tanya Tucker - "While I'm Livin'" (2019)

Feia una dècada que Tanya Tucker no lliurava cap àlbum d'estudi, i 17 anys que no en publicava cap amb material nou. Un silenci motivat per la tímida recepció dels dos plàstics en qüestió -"My Turn" (2009) i "Tanya" (2002), respectivament-, i una absència que s'ha fet especialment llarga tenint en compte el caràcter prolífic d'una artista que tan sols comptava 13 anys d'edat quan va debutar al món de la música country en plena dècada dels 70. "While I'm Livin'" (2019), el seu àlbum de retorn, és allò que podríem anomenar un disc de maduresa.

Una col·lecció de cançons de caràcter marcadament reflexiu però carregades de vitalitat, la de qui amb sis dècades a l'esquena torna a tenir coses a dir (o, com a mínim, ganes de dir-les). Un treball que sona tan fresc a aquestes alçades com ho hauria fet 40 anys enrere, on Tucker es fa acompanyar de pesos pesants del so Americana contemporani com Shooter Jennings o Brandi Carlile -ambdós són coproductors de l'àlbum- i d'on sobresurten títols com "The Wheels of Laredo" o "The Day My Heart Goes Still" -tots dos signats per la pròpia Carlile-.