Adéu a Pepe de la Torre, el primer skinhead de Granollers

Em comunicaven ahir a la tarda la mort de Pepe de la Torre. Conegut per molts com el primer skinhead que hi va haver a Granollers (la seva militància datava de principis dels 80 i s'havia mantingut intacta fins al final), per d'altres simplement com una d'aquelles persones afables i entranyables amb qui es podia parlar sobre qualsevol cosa. També una persona amb la ment molt més oberta que aquells qui solen activar tota mena d'alarmes al llegir o escoltar la paraula skinhead.

Vaig tenir el gust de tractar-lo en diverses ocasions a la barra del restaurant llibreria Anònims, d'on era un habitual. Va ser també a l'Anònims on una vegada li vaig comprar un recopilatori de Pan & Regaliz que encara m'acompanya a data d'avui. Sí, una de les grans joies del rock progressiu català de principis dels 70 me la va vendre un skin. La qual cosa podria desfer més d'un tòpic (i, de passada, tancar més d'una boca). D.E.P.

Creedence Clearwater Revival i els skinheads

Vaig descobrir dies enrere a través del compte de Facebook de Maurici Ribera (The Missing Leech, Espígol) aquesta fotografia que els components de Creedence Clearwater Revival es van fer amb un grup de joves skinheads londinencs de primera generació durant la seva gira britànica de 1970. El cert és que la imatge resulta curiosa i fins i tot reveladora, però no hauria de sorprendre excessivament

D'entrada, els skinheads originals eren més oberts de ment del que solem pensar (els mateixos Slade van començar com una banda d'estètica skin). Si bé la seva raó de ser (musicalment parlant) eren els ritmes jamaicans i el soul (aquest últim també formava part de l'adn de CCR), no es tancaven a altres estímuls i cal tenir en compte que en aquell moment CCR era una de les bandes més grans del món.

A tot això cal afegir la connexió working class: els skinheads es podien identificar perfectament amb moltes lletres de John Fogerty. I si aquesta cultura juvenil va sorgir (en part) com una reacció a determinats excessos de l'era psicodèlica, el back to basics de CCR no deixava de ser una mica el mateix. Sigui com sigui, la imatge és tot un document d'un moment i d'una realitat que no sempre correspon a la imatge que alguns en volen vendre.

En un altre ordre de coses, CCR publicaven el mes passat un disc en directe amb la seva actuació al festival de Woodstock el 1969. Una gravació inèdita fins ara i mai citada a les bandes sonores i recopilacions relacionades amb aquell esdeveniment, davant la negativa d'un Fogerty que considerava que el grup havia fet un mal concert. Un cop escoltat, potser no sigui el disc en directe més definitiu del catàleg de la banda, però un no pot evitar preguntar-se què passava pel cap del vocalista i compositor quan va considerar que el grup no havia estat a l'alçada. Sona de fàbula, paraula.