Henri Paul Tortosa (1959-2023)

HENRI PAUL TORTOSA
(1959-2023)

Ha mort el guitarrista francès –nascut a Algèria- Henri Paul Tortosa, veterà de l'òrbita punk que es va passar una temporada llarga –des de finals dels 70 i fins ben entrats els 80- tocant amb la banda d'acompanyament de Johnny Thunders –se'l pot escoltar en discos com "So Alone" (1978) o "Que Sera Sera" (1985)-. També va militar en formacions com Les Intouchables i va treballar amb Stiv Bators, Phil Lynott, Steve Marriott, Sid Vicious o Mink DeVille, entre d'altres.

Don Craine (1945-2022)

DON CRAINE
(1945-2022)

Ha mort Don Craine, cantant i guitarrista dels Downliners Sect, una de les bandes de beat i rhythm & blues més genuïnes de la Londres de la dècada dels 60. Els tres àlbums que van publicar durant la seva primera etapa –"The Sect" (1964), "The Country Sect" (1965) i "The Rock Sect's In" (1966)- són simplement essencials. Durant els darrers anys la seva producció a l'estudi havia escassejat, però diuen els que els havien arribat a veure en directe que Craine encara es mantenia encara en plena forma, sempre amb aquella gorra de caçador com a element distintiu del seu look –l'havia adoptat ja durant els 60 com a forma de mofar-se de l'aristocràcia britànica-.

Steve Marriott, recopilat per Mojo

Sempre és un plaer tornar a Steve Marriott, ja sigui amb Small Faces, amb Humble Pie o en solitari. La revista Mojo distribueix amb la seva edició d'abril "Afterglow: Rare! Live! Unreleased!", un suculent recopilatori de rareses d'una de les veus més reconeixibles i definitives del rock britànic dels 60, dels 70 i (que consti també) dels 80. De l'efervescència mod als musicals del West End londinenc on s'havia foguejat de ben petit encara amb el nom d'Stephen Marriott, passant per la conquesta del mercat nord-americà i el retorn a la proximitat dels pubs. Tal i com indica el títol, abunda el material obscur i sovint difícil de localitzar. Gravacions en directe, preses alternatives, sessions casolanes i, per descomptat, aquells inicis no sempre reivindicats en l'àmbit del teatre musical. També és recomanable l'article que la mateixa publicació dedica a repassar la convulsa biografia del genial vocalista.

Quan Steve Marriott va abandonar els Small Faces

Small Faces.

Amb prou feina havia passat mig any de l'edició del magistral "Ogdens' Nut Gone Flake" (1968) quan la primera encarnació dels Small Faces va tocar fons i va observar com el seu final arribava de forma precipitada. Va ser tal dia com avui de fa 50 anys, durant un concert emmarcat en la celebració de la Nit de Cap d'Any, quan Steve Marriott, cansat de la seva imatge d'ídol juvenil, va baixar de l'escenari cridant literalment "Ho deixo!". A partir d'aquí vindrien els camins per separat, els anys dels Faces i Humble Pie, i una breu reunió del quartet londinenc a finals de la dècada dels 70 per a editar dos discos que s'entenen molt millor en l'actualitat que en plena era punk. Però el veritable final de la banda es va produir aquell 31 de desembre de 1968 en què Marriott va perdre els nervis.