Mig segle d'"Ogdens' Nut Gone Flake"

Quan els Small Faces van debutar a Immediate l'any 1967 amb el seu segon disc de títol homònim, van oferir també les primeres pistes sobre un procés evolutiu que sintonitzava amb els últims moviments de contemporanis com The Who, The Kinks o els mateixos Beatles. Un acostament a les formes més elèctriques del rock així com a la vessant més colorista del pop i la psicodèlia, que s'acabaria de materialitzar tal dia com avui de fa 50 anys amb l'edició d'"Ogdens' Nut Gone Flake" (1968), el treball més ambiciós de tots els que havien lliurat fins aleshores Steve Marriott i companyia i també un dels plàstics més influents del seu temps. Presentat inicialment en una caixa metàl·lica de forma rodona que imitava les llaunes de tabac -el títol del disc era un joc de paraules amb la marca Ogden's Nut-brown Flake-, la primera cara de l'àlbum constava de sis temes independents entre ells mentre la cara b contenia sis pistes que conformaven una obra conceptual, un conte narrat pel còmic Stanley Unwin. Entre els moments més destacats del plàstic s'hi trobaven l'atac psicodèlic de la peça titular, el rock musculós d'"Afterglow of Your Love" i "Song of a Baker", i sobretot la celebració pop del single "Lazy Sunday Afternoon". Editat setmanes abans de la sortida de l'àlbum malgrat l'oposició de la pròpia banda, aquest últim va acabar esdevenint un dels temes més emblemàtics dels Small Faces. I l'exagerat accent cockney amb què cantava Marriott va exercir una forta influència en vocalistes com John Lydon.