Mig segle de "Quadrophenia"

Edició nord-americana de "Quadrophenia", en vinil.

Hi ha una certa confusió al voltant de la data de publicació de "Quadrophenia", el sisè àlbum d'estudi de The Who. Una de les fonts consultades per un servidor assenyala el 19 d'octubre de 1973 com el dia en què va veure la llum el treball en qüestió, d'altres situen la seva sortida entre els dies 27 i 29 del mateix mes, i una última cita el 3 de novembre –data de la qual es commemora avui el cinquantenari-. En tot cas, està clar que l'elapé va veure la llum durant la tardor d'ara fa mig segle, i qualsevol moment és oportú per celebrar-ho.

"Quadrophenia" és una de les obres capitals de Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon, també un dels discos conceptuals més paradigmàtics de tots els temps. L'homenatge del quartet britànic a tota l'escena mod que una dècada abans li havia servit com a rampa de llançament, segellat sobre un repertori que connecta amb estils aleshores plenament contemporanis com el rock progressiu, i estructurat al voltant de la història d'un jove –el mític Jimmy- que es busca a ell mateix entre batalles campals a la platja de Brighton, sortides pels clubs londinencs, escapades en scooter i llargues nits cremades a cop de píndoles i rhythm & blues.

Un arc conceptual que ocupa les quatre cares d'un majestuós àlbum doble on figuren alguns dels títols més canònics del repertori de The Who. Peces com "The Real Me", "I'm One", "Love, Reign O'er Me", "The Rock" o "Doctor Jimmy", que han arribat a tenir vida pròpia fora del seu context, i que solen ser habituals als directes del grup –durant el seu concert del juny passat a Barcelona van dedicar tota una suite a l'àlbum que ens ocupa-. "Quadrophenia" també va servir d'inspiració a la pel·lícula del mateix títol dirigida per Franc Roddam, protagonitzada per Phil Daniels i estrenada el 1979. El punt de partida del revival mod en plena era punk, però aquesta és una altra història...

Badalona, Brighton

Badalona, abril de 2023.

El Pont del Petroli, aquell antic moll de descàrrega que presideix el litoral de Badalona i que ofereix vistes privilegiades del nord del Barcelonès i el sud del Maresme. O, més ben dit, les oferia fins que els desperfectes causats pel temporal Gloria van obligar a tancar-lo al públic ara fa poc més de tres anys. Així seguirà, fins que algú hi posi remei o fins que s'acabi d'ensorrar com el West Pier de Brighton. I sí, caminant pel seu voltant poden venir-li a un al cap la pròpia Brighton, els mods, "Quadrophenia" (1979) i l'èpica malencònica de les cançons de The Who a l'àlbum del mateix títol (1973).

Bruce Finlay (1944-2022)

BRUCE FINLAY
(1944-2022)

Commemoràvem setmanes enrere el 50è aniversari de la publicació del volum original de Nuggets, aquella nissaga de recopilatoris i box sets que durant la passada meitat de segle s'ha dedicat a desenterrar autèntiques perles del rock psicodèlic i de garatge –amb tots els seus registres perifèrics- d'ambdós costats de l'Atlàntic i més enllà –amb la dècada dels 60 com a punt de partida, però sense renunciar a tot allò que s'ha fet després-. Si ens centrem en la segona caixa de la sèrie, "Nuggets II" (2001), dedicada a explorar escenes com el freakbeat britànic dels 60, hi podrem descobrir joies com "Take a Heart", amb tota probabilitat la peça més reconeguda del catàleg de The Sorrows.

Formada a Coventry el 1963, la banda encapçalada pel vocalista Don Fardon sol contemplar-se no tan sols com un dels grans exponents del freakbeat sinó també com un dels noms essencials de l'òrbita mod de l'època. Peces com "Don't Wanna Be Free" o la citada "Take a Heart" –totes dues incloses a l'àlbum "Take a Heart" (1965)- partien de la mètrica del soul i el rhythm & blues per assolir aquella injecció elèctrica que connectava amb el garatge nord-americà i precedia corrents com el punk o el rock dur. Ha mort el seu bateria original, Bruce Finlay, de qui tot un Keith Moon va arribar a dir que era el millor bateria britànic de la seva generació. Poden escoltar vostès mateixos com les gastava tot punxant "Take a Heart" al màxim volum.

Steve Marriott, recopilat per Mojo

Sempre és un plaer tornar a Steve Marriott, ja sigui amb Small Faces, amb Humble Pie o en solitari. La revista Mojo distribueix amb la seva edició d'abril "Afterglow: Rare! Live! Unreleased!", un suculent recopilatori de rareses d'una de les veus més reconeixibles i definitives del rock britànic dels 60, dels 70 i (que consti també) dels 80. De l'efervescència mod als musicals del West End londinenc on s'havia foguejat de ben petit encara amb el nom d'Stephen Marriott, passant per la conquesta del mercat nord-americà i el retorn a la proximitat dels pubs. Tal i com indica el títol, abunda el material obscur i sovint difícil de localitzar. Gravacions en directe, preses alternatives, sessions casolanes i, per descomptat, aquells inicis no sempre reivindicats en l'àmbit del teatre musical. També és recomanable l'article que la mateixa publicació dedica a repassar la convulsa biografia del genial vocalista.

R.I.P. Tony Perfect

Tony Perfect.

Ens ha deixat Tony Perfect, també conegut com a Tony Feedback o Tony Morrison, vocalista i líder de Long Tall Shorty, una d'aquelles bandes que van venir a reactivar la cosa mod en plena ressaca de la Quadrophenia de The Who i Franc Roddam. Un d'aquells combos que anaven amb parka i scooter en plena era post-punk, i que si bé difícilment podien competir amb uns Jam van arribar a facturar singles tan perdurables com "By Your Love" o "Win or Lose". Vaig tenir ocasió de veure'ls en directe en una ocasió, el juny de 2008 a la sala Sidecar, amb els barcelonins The Bite com a teloners i alternant repertori propi amb clàssics del soul i el rhythm & blues. Durant les dècades dels 80 i els 90, Perfect va militar també en bandes punk com Angelic Upstarts o Sham 69.

Gordon Haskell (1946-2020)

GORDON HASKELL

(1946-2020)

És possible que bona part del públic que ha descobert Gordon Haskell al llarg d'una trajectòria solista tan extensa com accessible en termes generals, desconegui el seu passat com a agitador del subsòl musical londinenc durant la dècada dels 60 i com a membre d'una de les bandes més influents i trencadores de principis dels 70. El que molts tampoc deuen imaginar-se, és que Haskell fos company d'escola i bon amic de tot un revolucionari sònic com Robert Fripp.

Tots dos van debutar plegats amb una banda de garatge de naturalesa efímera, The League of Gentlemen, que els va permetre entrar en contacte amb el negoci musical –Fripp en recuperaria el nom durant la dècada dels 80 per un projecte que no tenia res a veure amb aquell primer grup-. Posteriorment es van retrobar, ja amb Fripp com a comandant, a les files de King Crimson, on Haskell va substituir Greg Lake com a vocalista i baixista el 1970 –arribant a gravar "Lizard", àlbum publicat aquell mateix any-.

Entre una cosa i l'altra, Haskell s'havia donat a com a baixista de The Fleur de Lys, una de les bandes més paradigmàtiques d'allò que es va anomenar freakbeat, amb un peu en l'estètica mod i un altre en l'esclat psicodèlic. El seu single "Mud in Your Eye" (1966) és un dels artefactes més potents del segon volum de la nissaga Nuggets –"Nuggets II: Original Artyfacts from the British Empire and Beyond" (2001)-. Després de King Crimson vindrien tot un seguit de discos en solitari que l'acostarien, ara sí, al gran públic.

P.P. Arnold - "The New Adventures of... P.P. Arnold" (2019)

La trajectòria de P.P. Arnold donaria per una d'aquelles biografies que atrapen el lector de principi a fi -ja no diguem per un d'aquests biopics melòmans que tant semblen portar-se darrerament-. Natural de Los Angeles, va trobar en la música la forma de fugir d'un convuls entorn familiar, va sortir de gira com a corista a la banda d'Ike & Tina Turner i va abandonar la formació a Londres després que Mick Jagger la situés al radar d'Andrew Loog Oldham, qui la va fitxar per al seu segell Immediate.

A partir d'aquí va enregistrar un parell de singles -"The First Cut Is The Deepest" (1967) i "Angel of the Morning" (1968)- que van posar la parròquia mod als seus peus, i va publicar dos àlbums -"The First Lady of Immediate" (1967) i "Kafunta" (1968)- que començaven a perfilar una carrera de llarga durada. Però després va desaparèixer del mapa, Immediate va arxivar el que havia d'haver estat el seu tercer lp i ella no va tornar a donar senyals de vida fins al cap de molts anys.

Un primer contacte amb Steve Cradock (Ocean Colour Scene, Paul Weller) va estar a punt de motivar un retorn per la porta gran durant els 90, però els compromisos d'ell i el fitxatge d'ella per la banda de Roger Waters van frustrar una col·laboració que finalment s'ha acabat materialitzant amb aquest "The New Adventures of... P.P. Arnold" (2019). Una quinzena de talls amb Cradock a la producció, que rematen la feina iniciada ara fa dues dècades i on Arnold segueix presumint d'una veu càlida, poderosa i aparentment immune al pas del temps. Un exercici de soul de perfil clàssic i atemporal, per tòpic que pugui sonar avui aquest últim concepte. Ara sí, la Reina dels Mods ha tornat.

40 anys d'"All Mod Cons"

Publicava recentment Paul Weller el seu primer àlbum acústic, un "True Meanings" (2018) que beu de fonts com el folk o les formes més intimistes del pop. Una nova col·lecció de cançons amb la veu i la guitarra com a grans protagonistes, i sens dubte un nou cop de timó en una discografia que s'ha caracteritzat durant el present segle per no passar mai dos cops pel mateix lloc. Però no és la primera vegada, ni molt menys, que el Modfather destapa la seva vessant més íntima i fràgil. Un bon precedent, sense anar més lluny, el trobem a la balada "English Rose", una de les peces incloses a "All Mod Cons" (1978), el tercer disc de The Jam.

Un plàstic que va veure la llum tal dia com avui de fa quatre dècades, va confirmar la promesa inicial i va consolidar el trio londinenc com una de les bandes més importants de la seva generació. Un àlbum que començava amb el frenètic minut i mig de la peça titular i de seguida eixamplava horitzons amb aquell "To Be Someone" que encara avui val per les discografies senceres de molts dels que es van apuntar per la cara a l'oxímoron del revival mod. Dos arguments de pes d'una obra on també figuraven talls tan celebrats com "Mr. Clean", "In the Crowd", "Down in the Tube Station at Midnight" o la frenètica lectura de l'original dels Kinks "David Watts". Un dels punts més àlgids de la trajectòria de Weller, de seguida s'ha dit.

Revival mod a Guitarra, baix i bateria

Merton Parkas.

Aquesta setmana Ricky Gil ens proposa un viatge als dies del revival mod al programa Guitarra, baix i bateria de Ràdio Silenci. Vagin a aquest enllaç per vibrar al ritme de The Lambrettas, Merton Parkas, Secret Affair, Squire, Madness o, és clar, The Jam.

Mojo: Big Sensations

Aprofitant que Roger Daltrey és a punt de treure un nou disc en solitari, Mojo publica una extensa i sucosa entrevista amb el vocalista de The Who i li dedica la portada de la seva edició de maig. I per fer la cosa encara més rodona, es treu de la màniga aquest recopilatori que com de costum ofereix tot allò que promet i més. "Big Sensations", es titula, i conté quinze perles rhythm & blues de les que omplien pistes de ball com les que els mateixos Who es van fer un tip de trepitjar durant els anys formatius de l'escena mod londinenca. De Bobby Parker a Chris Kenner i d'Ernie K-Doe a Mose Allison. Una festa en el millor sentit, paraula.

40 anys d'"In the City"

El revival mod de finals dels anys 70 i principis dels 80 no va suposar la primera ocasió en què la música pop mirava al seu propi passat per a seguir avançant -abans hi havia hagut altres revivals com els del blues i el folk-, però sí que va ser el primer fenomen en adoptar un component estètic decididament retro i, de passada, va posar les bases per a tots els exercicis revivalistes i revisionistes que el seguirien. A l'hora d'assenyalar-ne el detonant sol citar-se l'estrena als cinemes de "Quadrophenia" (1979), el film de Franc Roddam inspirat en l'òpera rock homònima de The Who, però cal no oblidar el pes que va tenir en tot plegat l'edició del primer àlbum de The Jam, "In the City", tal dia com avui de 1977.

Paul Weller, Bruce Foxton i Rick Buckler ja havien acreditat la seva militància mod fins i tot abans d'entrar a l'estudi de gravació, però amb el moviment donat per mort des de feia cosa d'uns deu anys i el punk omplint les portades dels diaris, el més fàcil era adscriure el trio londinenc a la revolució de l'imperdible. No és cap secret, de fet, que qualsevol dels contemporanis punks de The Jam compartia amb ells referents com els Who, els Small Faces o el soul d'Stax i Motown. Produït per Vic Smith i amb una icònica caràtula obra de Bill Smith i Martyn Goddard, "In the City" contenia dotze talls que sintonitzaven de ple amb l'energia i la mala llet del punk, deu de propis i dues versions, "Slow Down" de Larry Williams i el "Batman Theme" de Neal Hefti.

Peces com "Art School", "Away from the Numbers" o sobretot la pròpia "In the City" van arrelar molt fort tant a dins com a fora de l'òrbita punk, motivant en qüestió de mesos la proliferació d'incomptables bandes dedicades a reviure la causa mod a cop de posats elegants, melodies urgents i guitarres enceses. Com sol passar en aquests casos hi havia de tot, des d'il·lustres campions de la causa fins a projectes més aviat oblidables. Però cap d'ells arribaria mai a eclipsar uns Jam que, fidels a l'esperit mod original, anirien sempre a la seva i un pas per davant de la resta. Amb els anys sofisticarien el seu so i esdevindrien portaveus generacionals en tota regla, però mai més tornarien a sonar tan crus i directes com en aquest "In the City" que avui fa 40 anys. Per cert, no deixin d'escoltar el darrer treball en solitari de Weller, un "A Kind Revolution" (2017) acabat de sortir del forn on el Modfather manté i fins i tot eleva el boníssim estat de forma exhibit durant la passada dècada.