(1940-2023)
Com la gran majoria dels meus contemporanis, vaig arribar a la música dels Strangeloves a través de la nissaga Nuggets. Al recopilatori fundacional de 1972 hi figurava "Night Time", addictiu senzill publicat el 1965 on els novaiorquesos acostaven la mètrica del soul d'escola Motown fins a les coordenades del rock'n'roll de garatge. A la versió ampliada –la caixa, per entendre'ns- de 1998 s'hi sumava la que possiblement sigui la seva peça més reconeguda, "I Want Candy". Un original edificat sobre el patró rítmic de Bo Diddley, publicat el mateix 1965, que en dècades posteriors van versionar Bow Wow Wow i fins i tot Melanie C, entre d'altres.
Els Strangeloves –podríem seguir parlant eternament d'un repertori on figuren encara perles de la mida de "Cara-Lin", també de 1965- eren a priori una d'aquelles bandes nord-americanes que van respondre a la British Invasion amb els seus propis ritmes de garatge. La seva durada efímera –es van formar el 1964 i es van dissoldre el 1968- així ho suggereix, però el cert és que els seus components ja tenien una dilatada experiència al negoci musical al moment de fer el grup –un cop dissolt, van seguir treballant en diferents àmbits de la indústria-. Parlem de Bob Feldman, Jerry Goldstein i Richard Gottehrer, que havien començat a treballar plegats com a equip de compositors i productors.
Al seu currículum hi destacaven joies de la mida de "My Boyfriend's Back", el single que el 1963 havia catapultat The Angels fins al firmament dels girl groups. En anys posteriors –i alternant la seva tasca com a compositors amb els compromisos del grup- van facturar també clàssics com "Sorrow", gravat originalment pels McCoys el 1965 i més endavant pels Merseys i David Bowie, entre d'altres –tot i no ser seva, van estar a punt de gravar com a Strangeloves l'arranjament de "Hang On Sloopy" que finalment van popularitzar els mateixos McCoys-. Feldman ha mort a l'edat de 83 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada