Clapton és Déu

ERIC CLAPTON
Palau Sant Jordi, Barcelona
10 de maig de 2026

Clapton és Déu ('Clapton Is God'). Així es va escriure en una paret de Londres en algun moment de la dècada dels 60, quan el guitarrista abanderava l'expansió del ventall estètic del rock a partir de les lliçons més bàsiques del blues. I així es podria haver escrit ahir a les parets del Palau Sant Jordi, on el de Surrey va segellar una d'aquelles vetllades que el pas del temps ens farà recordar com a mitològiques.

L'últim cop que Clapton havia actuat a Barcelona, el març de 2004, tenia l'edat que té ara Jeff Tweedy. Passats 22 anys, amb 81 primaveres molt ben portades a l'esquena, la seva figura evoca la d'aquells vells bluesmen que l'havien inspirat en primera instància. Si assistir fa dues dècades a un concert d'Slowhand era com anar a veure avui a Wilco, la cerimònia d'ahir va ser equiparable a presenciar un concert de B.B. King durant la seva etapa final.

Hi va haver quelcom de metafísic en l'actuació de Clapton i la seva senyora banda –amb Doyle Bramhall II a la rereguarda i l'incombustible Chris Stainton encara als teclats–, però també en el respecte absolut del públic envers l'artista. El silenci va ser sepulcral, tant a la pista com a la grada, durant els passatges més pausats del repertori, els que exigien aquell grau d'atenció tan car d'assolir últimament als esdeveniments de masses.

Fins i tot una cançó com "Tears in Heaven", possiblement la més radiada de tot el catàleg del britànic però també una de les bèsties negres dels seus seguidors més acèrrims, va assolir ahir una dimensió que no venia determinada per l'arranjament sinó pel context. Si el blues és l'expressió d'un dolor que neix al fons de l'ànima, no se me n'acut millor exemple ara mateix que un senyor de 81 anys cantant al seu fill mort en tràgiques circumstàncies fa tres dècades i mitja.

Del repertori d'ahir em sembla destacable que Clapton sacrifiqués dianes segures per donar cabuda a títols menys predicats –aquell "Golden Ring"– i reivindicar tòtems del blues com Willie Dixon, Bo Diddley o Robert Johnson. Fins a tres peces van caure d'aquest últim. Un "Kind Hearted Woman" en format acústic i en solitari, un "Cross Road Blues" que ja es considera marca de la casa, i un "Little Queen of Spades" segellat amb un solo de guitarra dels que alteren la percepció de les coses.

També em sembla reivindicable el moment en què uns quants milers d'ànimes van corejar la tornada de "Nobody Knows You When You're Down and Out". Un estàndard del blues compost per Jimmy Cox i immortalitzat amb la veu de Bessie Smith que, no obstant, incomptables generacions –començant per la d'un servidor– han descobert de la mà de Clapton. Agradi o no, això és molt més del que ha fet mai cap dels puristes que porten 40 anys carregant de forma gratuïta contra aquest senyor.

Signe dels temps que corren, durant aquests últims dies s'ha parlat molt (massa) d'un incident que va tenir lloc durant el concert de Clapton a Madrid, quan algun desaprensiu li va llençar un disc de vinil que li podria haver fet mal, només per obtenir visibilitat a les xarxes socials. Davant d'això, la imatge del Clapton octogenari, amb tota la seva serenor i tot el seu ofici, és també un dels últims testimonis d'altres temps que potser no eren més nobles però sí menys absurds i, sobretot, menys mediocres.

Bob Feldman (1940-2023)

BOB FELDMAN

(1940-2023)

Com la gran majoria dels meus contemporanis, vaig arribar a la música dels Strangeloves a través de la nissaga Nuggets. Al recopilatori fundacional de 1972 hi figurava "Night Time", addictiu senzill publicat el 1965 on els novaiorquesos acostaven la mètrica del soul d'escola Motown fins a les coordenades del rock'n'roll de garatge. A la versió ampliada –la caixa, per entendre'ns- de 1998 s'hi sumava la que possiblement sigui la seva peça més reconeguda, "I Want Candy". Un original edificat sobre el patró rítmic de Bo Diddley, publicat el mateix 1965, que en dècades posteriors van versionar Bow Wow Wow i fins i tot Melanie C, entre d'altres.

Els Strangeloves –podríem seguir parlant eternament d'un repertori on figuren encara perles de la mida de "Cara-Lin", també de 1965- eren a priori una d'aquelles bandes nord-americanes que van respondre a la British Invasion amb els seus propis ritmes de garatge. La seva durada efímera –es van formar el 1964 i es van dissoldre el 1968- així ho suggereix, però el cert és que els seus components ja tenien una dilatada experiència al negoci musical al moment de fer el grup –un cop dissolt, van seguir treballant en diferents àmbits de la indústria-. Parlem de Bob Feldman, Jerry Goldstein i Richard Gottehrer, que havien començat a treballar plegats com a equip de compositors i productors.

Al seu currículum hi destacaven joies de la mida de "My Boyfriend's Back", el single que el 1963 havia catapultat The Angels fins al firmament dels girl groups. En anys posteriors –i alternant la seva tasca com a compositors amb els compromisos del grup- van facturar també clàssics com "Sorrow", gravat originalment pels McCoys el 1965 i més endavant pels Merseys i David Bowie, entre d'altres –tot i no ser seva, van estar a punt de gravar com a Strangeloves l'arranjament de "Hang On Sloopy" que finalment van popularitzar els mateixos McCoys-. Feldman ha mort a l'edat de 83 anys.

Mig segle de "New York Dolls"

El punk abans del punk. El glam en la seva manifestació més vital i alhora decadent. El retorn del rock'n'roll a les seves formes més bàsiques i fundacionals, i alhora un salt endavant per al qual ningú –ningú!- estava encara preparat. El sexe, la provocació, el perill i, sí, el rhythm & blues. Tot això representaven els New York Dolls quan van irrompre als escenaris del Lower Manhattan durant la primera meitat de la dècada dels 70.

Eren els dies del Max's Kansas City i del Mercer Arts Center –també d'un CBGB que tot just acabava d'obrir portes-, de la ressaca de la Velvet Underground i la implosió dels Stooges. Entre la primera i els segons havien posat bona part de les bases de tot allò que encara trigaria alguns anys en acabar de quallar. Els Dolls van afegir-hi tota la resta. L'estètica glam, l'herència stoniana, la frescor dels girl groups de la dècada anterior, i sobretot un repertori que gairebé ningú va saber entendre al seu dia però –com els dels Stooges i la Velvet- pràcticament dibuixaria el full de ruta del punk i tota la seva ona expansiva.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "New York Dolls" (1973). El debut homònim del quintet que integraven David Johansen (veu), Sylvain Sylvain (guitarra), Johnny Thunders (guitarra), Arthur "Killer" Kane (baix) i Jerry Nolan (bateria) –aquest últim pràcticament s'acabava d'integrar al grup com a substitut del traspassat Billy Murcia, primera víctima de la cursa d'excessos que definiria bona part d'una nissaga tan influent com maleïda, tan obviada al seu dia com llegendària a hores d'ara-.

Producció de Todd Rundgren i una desena llarga de pistes que encara avui valen per discografies i estils musicals sencers. D'aquell himne subterrani que va esdevenir la inicial "Personality Crisis" a les essències genuïnament novaiorqueses de "Vietnamese Baby" i "Subway Train" o el blues corrosiu de "Jet Boy", passant per les icòniques "Looking for a Kiss" i "Trash", amb cites a les Shangri-Las i Mickey & Sylvia, respectivament. Sense oblidar, és clar, l'atòmica versió del "Pills" de Bo Diddley, que els semblava fet a mida. Pocs debuts discogràfics poden presumir d'un caràcter tan definitiu com el que ens ocupa.

"Not Fade Away"

BOB DYLAN
Festival Guitar BCN 2023

Gran Teatre del Liceu, Barcelona

24 de juny de 2023

Amb el d'aquest dissabte ja són tres els concerts que he presenciat del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan. I novament, malgrat les mínimes (però substancials) variacions al repertori, han estat tres actuacions totalment diferents. Si abans d'ahir ens va sorprendre el de Duluth rendint homenatge a Grateful Dead amb aquell "Stella Blue" que va descol·locar fins i tot al més erudit dels dylanòlegs, ahir es va deixar anar amb "Not Fade Away", l'original de Buddy Holly que els mateixos Dead també havien versionat al seu dia.

"Not Fade Away", publicada originalment a l'àlbum "The 'Chirping' Crickets" de 1957, és un clàssic del primer rock'n'roll, però sobretot és un dels pilars de tota una tradició de la qual el mateix Dylan també ha esdevingut part essencial –i un dels grans preservadors durant els nostres dies, val a dir-. Una cançó que pren com a punt de partida el patró rítmic de Bo Diddley per assenyalar els camins que prendran el rock i la música pop en dècades posteriors. No és casualitat, per tant, que "them British bad boys" The Rolling Stones la fessin servir el 1964 per obrir la versió nord-americana del seu primer àlbum.

Amb la seva mètrica directa i la seva lírica desvergonyida, "Not Fade Away" és un crit d'urgència juvenil. Però tot i això té tot el sentit que Dylan la canti als seus 82 anys com si l'hagués acabat de compondre ell mateix ara i aquí. Més enllà de les formes, "Not Fade Away" connecta amb tota la simbologia –i amb tota la mitologia- de l'accident d'aviació en el qual van morir Ritchie Valens, el Big Bopper i el mateix Buddy Holly el 3 de febrer de 1959 –dos dies abans havien actuat a Duluth, amb Dylan de públic a primera fila-. La primera gran tragèdia de l'era rock, que va tenir lloc a pocs quilòmetres del traçat d'un eix igualment simbòlic –mitològic- com és la Ruta 61 –la Highway 61- que enllaça la Minnesota natal de Dylan amb la cruïlla de cultures i bressol de músiques que és Nova Orleans.

Per això té tota la lògica del món que Dylan l'emmarqui enmig d'un repertori com el de "Rough and Rowdy Ways" (2020) –i més concretament entre "I've Made Up My Mind to Give Myself to You" i "Mother of Muses"-. Un àlbum on reflexiona sobre la seva pròpia mortalitat alhora que passa revista a un llegat –el seu, el de la seva música, el de les músiques que l'han inspirat- que sembla disposat a preservar fins a les últimes conseqüències. Un llegat que perviurà mentre Dylan sigui a la carretera, fent aturar el temps amb cada nota i refermant-se com l'últim supervivent d'una manera de fer música que equival també a una forma d'entendre el món. Ja ho crec, que conté multituds.


EL DYLAN BROMISTA

Una altra cosa que em va agradar molt del concert d'ahir va ser retrobar-me amb aquell Bob Dylan bromista i jovial que sembla haver-se destapat en aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Una gira on han estat habituals les paraules d'agraïment cap al públic –cosa que fins ara era poc o gens habitual en ell-, i fins i tot els comentaris en clau de broma –cosa encara menys habitual-.

"That song was called 'Black Rider', in case you didn't guess it", va ironitzar tot somrient després d'aquella èpica balada noir que va esdevenir la peça en qüestió. Però quan realment es va despenjar va ser durant la presentació dels músics que l'acompanyen. "Bob Britt, play a song!", va deixar anar a l'hora de presentar un dels guitarristes. I Britt li va fer cas, i Dylan se li va sumar al piano. I es van posar a jugar sense complexes –i el mateix va fer tot seguit amb Donnie Herron-. I ho van fer a l'escenari del Liceu. Com qui vol venir a dir que, més enllà de tota la solemnitat del moment, la música va d'aquestes petites coses.

Herron ja porta una bona temporada tocant amb Dylan, però Britt es va incorporar a la banda durant l'últim tram del Never Ending Tour i just a temps de gravar "Rough and Rowdy Ways". Més tard s'hi va incorporar Doug Lancio, que ja va debutar durant la present gira. Britt i Lancio són els guitarristes del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. I com a tals no només defineixen la forma com el repertori muta nit rere nit, també han aconseguit que un ja no trobi a faltar el doblet Charlie Sexton i Stu Kimball. I això és molt més del que se li pot exigir a un músic capaç de seguir a Dylan en un escenari.

Robin Sylvester (1950-2022)

ROBIN SYLVESTER
(1950-2022)

Amb 18 anys acabats de fer, Robin Sylvester treballava com a assistent als estudis Abbey Road de Londres. Corria l'any 1968 i els Beatles hi estaven gravant el White Album, publicat durant la tardor d'aquell mateix exercici. Influït per Paul McCartney, Sylvester es va comprar un baix i amb aquest instrument va descobrir la seva vocació musical. Va formar part de Byzantium, banda de culte de l'òrbita psicodèlica amb la qual va publicar tres àlbums durant la primera meitat dels 70. Quan el grup es va desfer, es va traslladar als Estats Units i va començar a treballar com a músic de sessió i de gira. La llista de figures de primer ordre amb què va arribar a tocar és inabastable, i inclou noms com els dels Beach Boys, Ry Cooder, les Shirelles, els Coasters, Mary Wells, Del Shannon, Freddy Fender, Bo Diddley o Chuck Berry. Des de 2003 havia estat el baixista dels Ratdog de Bob Weir (Grateful Dead). Ha mort a l'edat de 72 anys.

Jim Sohns (1946-2022)

JIM SOHNS
(1946-2022)

Als Shadows Of Knight se'ls sol recordar sobretot per la seva celebrada versió de "Gloria", el clàssic de Them amb què Van Morrison pràcticament havia escrit el manual d'estil de totes les bandes de garatge de la dècada dels 60. Els nord-americans la van gravar i publicar el 1966 –dos anys després de veure la llum l'original-, segellant la cara a del seu primer single i donant títol al seu àlbum de debut. Però la joia de la corona del plàstic en qüestió probablement fos "Oh Yeah", frenètica i definitiva lectura d'un original de Bo Diddley, també publicada com a senzill, i amb tota probabilitat un dels artefactes més rodons de tota la nissaga Nuggets.

Formats a Chicago el 1964 –el mateix any que Them facturaven "Gloria"-, els Shadows Of Knight van ser ambaixadors destacats del rock de garatge a la Windy City. S'emmirallaven en el beat i el rhythm & blues de la British Invasion, de la mateixa manera que els exponents d'aquests estils s'havien emmirallat prèviament en el blues de la pròpia Chicago. Un cercle que d'alguna manera van tancar amb tres àlbums i un bon grapat de singles que no tenen desperdici. Tot i haver deixat de gravar a finals dels 60, la banda s'havia mantingut activa fins a data d'avui sota el lideratge del seu vocalista –i únic membre permanent-, Jim Sohns, qui ens ha deixat a l'edat de 75 anys. Que soni "Oh Yeah" a la seva memòria, i que soni ben fort.

Ronnie Hawkins (1935-2022)

RONNIE HAWKINS
(1935-2022)

Les coses com siguin. Si Bob Dylan va poder consolidar el seu salt a l'electricitat –i de passada posar les bases de l'era rock- de la mà d'una de les bandes d'acompanyament més solvents de tots els temps, va ser en gran part gràcies a Ronnie Hawkins. Quan el de Minnesota es va associar el 1966 amb la formació que la gran majoria hem conegut amb el nom de The Band, aquesta venia de foguejar-se en escenaris de tota mena a les ordres de Hawkins i encara sota el nom de The Hawks –el mateix que va utilitzar durant la seva primera gira amb Dylan; la denominació definitiva la va adoptar quan va començar a operar de forma autònoma a partir de 1967-.

Originari de l'estat nord-americà d'Arkansas –on va arribar a guanyar-se la vida exportant alcohol de forma il·legal als comptats secs de la veïna Oklahoma-, Hawkins va ser testimoni d'excepció –i un dels darrers supervivents- de la primera era daurada del rock'n'roll, un gènere del qual va esdevenir tot un pioner al Canadà quan hi va començar a anar de gira el 1958. La seva acceptació entre el públic autòcton va ser tan bona, que al cap de poc temps es va establir a Ontario, on va viure durant la resta dels seus dies –fins al punt de ser considerat com un dels grans referents del rock canadenc, digués el que digués el seu certificat de naixement-.

Això el va portar a formar una banda d'acompanyament amb músics del país, uns Hawks on es van anar incorporant progressivament Levon Helm, Robbie Robertson, Richard Manuel, Rick Danko i Garth Hudson, el futur nucli fundacional de The Band, que va tocar amb Hawkins entre 1961 i 1963. Altres músics als quals va donar feina van acabar integrant projectes com la Full Tilt Boogie Band de Janis Joplin. Cosí de Dale Hawkins –de qui va versionar "Suzie Q"- i obrer incansable del rock'n'roll, al seu repertori hi destacaven versions com "Mary Lou" (Young Jessie), "Who Do You Love" (Bo Diddley) o "Thirty Days" (Chuck Berry), aquesta última rebatejada com a "Forty Days". Ha mort a l'edat de 87 anys.

Una dècada i mitja de blues gran reserva

A CONTRA BLUES

Centre Cultural, Vilanova del Vallès

6 de maig de 2022

Una dècada i mitja als escenaris no es celebra cada dia, menys encara en uns temps en què el simple fet de sortir de gira pot esdevenir una aventura en més d'un sentit. Els barcelonins A Contra Blues estan de gira celebrant 15 anys de carrera que des d'ahir mateix ja en són 16. Un aniversari, el del seu primer concert –el 6 de maig de 2006 a l'antiga sala Monasterio de Barcelona-, que van commemorar al Centre Cultural de Vilanova del Vallès amb un repàs generós a la seva producció més recent, la de "Heart and Guts" (2017) i "Jab" (2019).

Amb el nucli fundacional del combo en primer terme –Jonathan Herrero (veu), Héctor Martín i Alberto Noel (guitarres)-, van desplegar tot un repertori que es nodreix de l'ampli ventall de possibilitats del blues elèctric i els seus derivats, des dels paisatges més pantanosos del Sud a les formes més primitives del rock'n'roll. Del rock corpulent de "Maybe Tomorrow" al frenètic rockabilly d'"I'm Leaving Town", passant per les dinàmiques de garatge de "Less Leather / More Rock'n'Roll", el southern rock d'"A Crumb of Kindness" o el simpàtic però potent homenatge a Bo Diddley de "Hey Bo!".

Van sortir de la zona de confort tot citant a Triana amb una expansiva lectura d'"En el lago", amenitzada amb un estratosfèric solo de guitarra de Martín. Van transformar el "Sinnerman" de Nina Simone en un pantanós exercici punkabilly d'estètica Southern Gothic. I es van acomiadar amb una potentíssima "Fail and Grin" on van invocar els esperits de ZZ Top i dels Dee Purple més accelerats. No és fàcil dedicar-se a la música en un món que ha girat l'esquena a l'art, tal com va recordar el mateix Herrero durant el concert. A Contra Blues se n'han sortit durant 16 anys. Tant de bo en siguin molts més.

Paul McCartney - "CHOBA B CCCP" (1988)

"CHOBA B CCCP", el disc rus de Paul McCartney, publicat el 1988 en exclusiva a l'antiga URSS –el 1991 se'n va fer una edició internacional-. Una col·lecció de versions de clàssics del rock'n'roll amb què l'exBeatle volia saludar i estendre la mà al poble soviètic en plena Guerra Freda. Eren els dies de Mikhaïl Gorbatxov, la Perestroika i el Glasnost. Qui hauria dit en aquell moment que, tres dècades i mitja més tard, haurien revifat els vells fantasmes que aleshores tot just començaven a enterrar-se.

L'arrel de l'àlbum són unes trobades informals de McCartney amb músics com Mick Green (The Pirates), Mick Gallagher (The Blockheads) o Chris Witten –el seu bateria en aquell moment-, amb els quals es dedicava a interpretar en petit comitè originals de pioners com Eddie Cochran, Bo Diddley, Lloyd Price, Fats Domino, Arthur Crudup o Little Richard –tot plegat enllaçava amb el repertori dels primers Beatles-. Un bon dia va decidir gravar aquelles cançons en directe a l'estudi, i posteriorment va tenir la idea d'editar-les com si es tractés d'una mena de disc de contraban importat des de la Unió Soviètica.

La seva discogràfica, EMI, s'hi va negar –sí, hi va haver un temps en què una disquera podia dir-li que no a Macca-, però al seu mànager li va agradar tant la idea que va fer-ne unes còpies domèstiques amb els crèdits en rus com a regal nadalenc la tardor de 1987. D'aquesta manera, McCartney va seguir donant voltes al projecte, fins que es va decidir a publicar l'àlbum en exclusiva a la URSS sota el títol de "CHOBA B CCCP" ("Back in the USSR" en rus). Va sortir l'octubre de 1988 a través de Melodiya, el segell estatal soviètic. Veient que les còpies arribaven a Occident i s'acabaven revenent a preus desorbitats, va optar per editar-lo a la resta del món l'octubre de 1991. Pocs mesos després, Gorbatxov firmava la dissolució de la URSS.

Peggy Jones (1940-2015)

PEGGY JONES aka LADY BO

(1940-2015)

No va ser tan sols una pionera. Va ser una innovadora i una incansable obrera de les sis cordes. Sigui on sigui, es deu estar marcant una bona festa al costat del seu antic cap, el no menys irrepetible Bo Diddley. En pau descansi.