Steve Harwell (1967-2023)

STEVE HARWELL
(1967-2023)

S'havien foguejat al caliu de l'ska punk més genuïnament californià, però la seva vocació era tan massiva com aquella bateria de singles que els va catapultar fins als primers llocs de les llistes d'èxits de mig planeta entre finals de la dècada dels 90 i principis del segle XXI, arribant a sonar en diversos anuncis televisius i guanyant-se un lloc destacat a la banda sonora d'"Shrek" (2001). Parlem de dards de precisió com "Walkin' on the Sun" –que semblava resseguir el rastre psicodèlic d'uns Doors a l'assolellada Califòrnia de fa un quart de segle-, "All Star" –sí, molts encara l'associem amb l'entranyable ogre de color verd- o les refrescants versions de "Why Can't We Be Friends" (War), "Can't Get Enough of You Baby" (Frankie Valli i els Four Seasons via ? and The Mysterians) i "I'm a Believer" (The Monkees). Exercicis de rock alternatiu fruit del seu temps que, sorprenentment, han envellit molt bé. Després la seva flama es va anar apagant, però encara van ser capaços de signar obres tan fresques com "Magic" (2012). Un dels seus trets distintius va ser la veu d'Steve Harwell, que s'havia retirat el 2021 i que ens acaba de deixar a l'edat de 56 anys. Un altre maleït càncer.

Michael Nesmith (1942-2021)

MICHAEL NESMITH
(1942-2021)

De simpàtic i efectiu ídol pop adolescent a consolidat exponent de ple dret de la música d'arrel nord-americana, la trajectòria de Michael Nesmith és d'aquelles que requereixen ser estudiades a fons i que poden explicar, a través de la seva pròpia evolució, alguns dels capítols que han definit la crònica pop del seu temps. Nascut a Houston el 1942, el món el va conèixer durant l'equador de la dècada dels 60 com a component dels Monkees, resposta transatlàntica a la Beatlemania que va transportar la seva veu i el seu rostre a milions de llars d'arreu del planeta de la mà de la sèrie televisiva homònima i dels àlbums que en contenien la banda sonora.

El cert és que Nesmith ja s'havia dedicat a la música abans d'entrar als Monkees, component cançons que sintonitzaven amb el revival folk de principis dels 60 i fins i tot fent de mestre de cerimònies del micro obert del llegendari Troubadour de Los Angeles. No és d'estranyar doncs que tant ell com els seus companys –que també tenien experiència prèvia, o bé en la música o bé en la interpretació- exigissin una major participació als seus discos un cop consolidat el projecte –no cal recordar a aquestes alçades el sonat escàndol del grup que no tocava ni componia les seves cançons, malgrat ser-ne perfectament capaç-, cosa que van aconseguir a partir de "Headquarters" (1967).

Nesmith va destacar en solitari, primer amb un "The Wichita Train Whistle Sings" (1968) publicat encara com a membre dels Monkees i que ja apuntava cap a nous horitzons, i després amb el més celebrat "Magnetic South" (1970), signat com a Michael Nesmith & The First National Band i editat amb el seu autor ja fora del grup. Considerat com un dels grans clàssics del primer country rock, va ser el veritable punt de partida d'una carrera que alternaria l'activitat musical amb incursions en la indústria cinematogràfica –va ser productor delegat de "Repo Man" (1984), imprescindible pel·lícula de culte dirigida per Alex Cox i ambientada a ritme de rock'n'roll amb accent de Los Angeles-. Ha mort a l'edat de 78 anys a causa d'una aturada cardíaca.

Keith Allison (1942-2021)

KEITH ALLISON
(1942-2021)

Toca acomiadar-nos avui d'un d'aquells músics de llarg recorregut que, sempre des d'un discret segon pla, han estat presents en obres àmpliament referenciades. El guitarrista, baixista i vocalista Keith Allison va començar la seva trajectòria com a músic de sessió i va destacar tocant als discos dels Monkees –se'l pot escoltar a "The Monkees" (1966), "Headquarters" (1967) i "Head" (1968)-, tot i que l'etapa més coneguda de la seva carrera sol ser la que va passar a les files de Paul Revere & The Raiders, amb els quals va tocar de 1968 a 1975 –gravant àlbums com "Indian Reservation" (1971)-. Posteriorment va tocar amb figures com Ringo Starr o Harry Nilsson, va fer el salt a la pantalla i, ja durant el segle XXI, va tornar a acompanyar gegants com Jerry Lee Lewis, amb qui va gravar aquell retorn per la porta gran que va esdevenir "Last Man Standing" (2006).

Peter Tork (1942-2019)

PETER TORK

(1942-2019)

Si els Monkees pretenien esdevenir en determinats termes la resposta nord-americana a la Beatlemania, moltes veus assenyalaven a Peter Tork com l'homòleg de Ringo Starr a la formació. Un tipus simpàtic i proper, el baixista i teclista ocasional que no va participar en els àlbums fundacionals del grup -no reincidirem ara en la gran controvèrsia dels Monkees- però sí en obres com "Headquarters" (1967), el primer treball on la banda realment va poder exercir com a tal. Ens deixava ahir a l'edat de 77 anys.

Michael Nesmith i l'ós

Michael Nesmith.

Michael Nesmith. Excomponent dels Monkees, pioner del country-rock, productor audiovisual i escriptor, que es diu ràpid. Figura de culte a qui la revista britànica Uncut dedica aquest mes d'octubre la secció "An audience with...". Es tracta d'una entrevista on la major part de preguntes l'han enviat prèviament per correu els propis lectors. La resta la firmen cares conegudes del firmament musical. En aquest cas, un dels convidats és Kurt Wagner (Lambchop), que li pregunta a Nesmith si s'ha topat mai amb un ós. Sí, ho han llegit bé. Wagner li pregunta a l'exMonkee que segons alguns va inventar el country-rock... si s'ha topat mai amb un ós. Per què? Bé, i per què no? Quan les entrevistes a músics es redueixen cada vegada més a formularis amb preguntes del tipus "En aquest nou disc destaca..." o "De què tracten les noves cançons?", em sembla brillant que Wagner li pregunti a tot un Michael Nesmith si s'ha topat mai amb un ós.