50 anys de "Band on the Run"

Els primers anys de la dècada dels 70 van ser difícils per a Paul McCartney. A la brutal ressaca que va esdevenir la desfeta dels Beatles, s'hi sumava el poc entusiasme amb què la crítica i una part del públic havien rebut obres com "Ram" (1971) o els dos primers àlbums dels Wings, "Wild Life" (1971) i "Red Rose Speedway" (1973). Cansat de tot i qui sap si de tothom, va decidir anar-se'n a gravar el tercer treball de la seva aleshores nova banda tan lluny com li fos possible del Regne Unit. I d'aquesta manera, consultant la llista d'estudis de què disposava la disquera EMI arreu del món, va anar a parar a Lagos, Nigèria, on va prendre forma el que esdevindria "Band on the Run" (1973), possiblement el seu treball més canònic al marge dels Fab Four, publicat avui fa 50 anys.

No és que el camí cap al plàstic en qüestió fos fàcil. De fet, va ser tan accidentat que costa de creure que el projecte arribés a bon port. D'entrada, Denny Seiwell i Henry McCullough van deixar el grup durant els assajos a la granja escocesa de McCartney. Amb aquestes, l'exBeatle va volar a Nigèria amb uns Wings reduïts a la seva esposa, Linda McCartney, i al sempre fidel Denny Laine –i, a falta d'una banda sencera, es va fer càrrec d'instruments com la bateria durant les sessions de gravació-. Després, el matrimoni McCartney va ser atracat a cop de ganivet als carrers de Lagos, emportant-se els lladres una bossa amb maquetes del disc de les quals mai més s'ha sabut res. Per si això fos poc, la comitiva va rebre una visita poc amistosa de Fela Kuti, que es va presentar a l'estudi amb molt males maneres i acusant el de Liverpool d'apropiar-se de la música nigeriana.

Res més lluny de la realitat, perquè "Band on the Run" és un disc de pop marca de la casa, que es podria haver gravat perfectament a Abbey Road –es va acabar d'enregistrar als estudis AIR de George Martin a Londres, si bé totes les tasques de producció van anar a càrrec de Macca-. Un àlbum lluminós i vitalista, optimista fins i tot –la peça titular s'inspirava en l'acostament als seus excompanys de grup tan bon punt John Lennon, George Harrison i Ringo Starr havien trencat relacions amb Allen Klein-. També una obra rodona de cap a peus, que va tornar-li a McCartney la confiança de tot el seu públic i el favor d'una crítica que el va saludar amb els braços oberts. Començava una nova etapa massiva d'una carrera que quedava totalment redreçada.

"Band on the Run" és un d'aquells àlbums on no hi sobra absolutament res, però sí que hi destaquen pistes com "Jet", amb aquella urgència reggae que s'anticipava ben bé quatre o cinc anys a la New Wave. Com el blues rock humit i nocturn de "Let Me Roll It", el soft rock orgànic de "Bluebird" o els traços onírics d'un "No Words" que hauria encaixat perfectament al disc Blau dels Beatles. I després tenim "Band on the Run", la cançó. Cinc gloriosos minuts de ganxo melòdic, alta sofisticació i intensitat creixent. Una suite en tres moviments que comença a ritme de càlid pop sintètic i acaba a cop de dinàmic folk rock. Menció a part mereix la icònica fotografia de la caràtula, obra de Clive Arrowsmith, que mostra els Wings fent de fugitius, envoltats de celebritats com James Coburn o Christopher Lee.

60 anys de "With the Beatles"

Havien passat vuit mesos justos des de la publicació del fundacional "Please Please Me" quan els Beatles van lliurar el seu segon àlbum, "With the Beatles", el 22 de novembre de 1963, avui fa 60 anys. El disc d'"It Won't Be Long", "All My Loving", "Hold Me Tight" i "I Wanna Be Your Man". Dards de precisió Merseybeat on encara es podia ensumar tota la humitat del soterrani del Cavern –aquella arrencada protopunk de "Little Child"-, servits per una banda que tot just començava a eixamplar horitzons –al cap d'una setmana es va publicar el senzill "I Want to Hold Your Hand", gravat durant les mateixes sessions-.

"With the Beatles" també és el plàstic on els de Liverpool pràcticament es van fer seus títols aliens com "Money (That's What I Want)" (Barrett Strong) o "Please Mr. Postman" (The Marvelettes) –cançons que havien tocat en infinites vetllades a Hamburg i al mateix Cavern, i que refermaven les seves arrels transatlàntiques-. I un detall que no s'hauria de considerar menor, és l'obra on John Lennon i Paul McCartney –també Ringo Starr i George Martin, és clar- van deixar que George Harrison es destapés com un brillant compositor amb un "Don't Bother Me" on ja ressonaven registres futurs com els de "Help!" o "Rubber Soul" –tots dos de 1965-.

Publicat en plena efervescència de la Beatlemania, "With the Beatles" va veure la llum el mateix dia de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy a Dallas. En qüestió de mesos, els Fab Four creuarien l'Atlàntic i conqueririen els Estats Units –desencadenant allò que els nord-americans van anomenar British Invasion-. Un país tocat per la tragèdia que, han afirmat diverses veus autoritzades, va començar a passar pàgina tan bon punt els de Liverpool van penetrar en milions de llars de la mà de l'Ed Sullivan Show el febrer de 1964.

L'última cançó dels Beatles?

L'última cançó dels Beatles? Si m'ho pregunten a mi, els respondré que es troba en aquest cassette. Edició britànica del disc Blau, el que repassa la trajectòria del quartet entre 1967 i 1970. Me'l vaig comprar fa un parell de mesos en una botiga de segona mà per dos miserables euros. Estava fet un nyap i pràcticament el vaig haver de restaurar, però encara sona prou bé –això sí que és un miracle, i no els que fa la intel·ligència artificial-.

Que què penso de "Now and Then"? Que la demo original de John Lennon tenia molt més encant. Però sobretot que Paul McCartney, Ringo Starr, Giles Martin i companyia no han fet res que no s'hagués fet abans en àmbits com els de l'electrònica o el hip hop –servir-se de la tecnologia, ja sigui digital o analògica, per crear música nova a partir de pistes ja existents, si bé amb eines que fins fa molt poc encara no existien-.

El que em sobta, és que qui solia abominar d'aquests experiments quan els portaven a terme disc jockeys, es declari ara emocionat per la il·lusió de retrobar-se amb una banda que, agradi o no, va deixar d'existir fa més de mig segle, i dos dels components de la qual ja porten dècades criant malves. Vaja, que no han tingut oportunitat de dir-hi la seva i, el més important, tampoc podran presentar cap reclamació si no els acaba de convèncer allò que s'ha fet en nom seu.

Em sembla una bona cançó, "Now and Then"? Per descomptat que sí, al capdavall estem parlant d'una composició de Lennon. M'he emocionat escoltant la veu del mateix Lennon manipulada digitalment (i treta d'una cinta que no pretenia ser res més que una demo), i pistes de guitarra de George Harrison que el propi Harrison mai va arribar a tocar com a tals? Evidentment que no. I ja posats, tampoc em va emocionar Junkie XL remesclant a Elvis Presley –això no vol dir que no m'entri la mar de bé aquell "A Little Less Conversation"-.

L'última cançó dels Beatles? Em temo que no. Al contrari. Si acceptem de forma acrítica que una peça generada amb intel·ligència artificial porti la signatura del quartet més influent del segle XX, estem obrint la porta a barbaritats encara més grosses. Quan una indústria ja és capaç de vendre projeccions d'hologrames com si fossin actuacions en directe, per què no hauria d'aprofitar els últims avenços tecnològics i començar-nos a vendre també cançons noves de trinca d'Elvis, Sinatra o els mateixos Beatles? Temps al temps.

Mo Foster (1944-2023)

MO FOSTER
(1944-2023)

Se'ls sol catalogar com a banda de jazz rock tot i que el seu únic àlbum, publicat el 1970 amb títol homònim, assenyala més aviat les coordenades àcides de la psicodèlia o fins i tot les formes més vaporoses del rock progressiu. Sigui com sigui, el dels britànics Affinity va ser un d'aquells projectes que haurien merescut més repercussió de l'obtinguda al seu dia. El multiinstrumentista Mo Foster hi va entrar gairebé al principi de tot com a bateria, però ja havia passat a ocupar el lloc de baixista al moment de gravar el disc en qüestió. Un cop desfet el grup el 1972 va dedicar-se a fer de músic de sessió i de directe –sovint com a baixista, tot i que també va tocar altres instruments-, arribant a treballar amb Jeff Beck, Ringo Starr, Phil Collins, Scott Walker –i els Walker Brothers-, Peter Green, Meat Loaf, Elkie Brooks, Sheena Easton, Van Morrison, Eric Clapton i Dusty Springfield, entre molts altres. Ens ha deixat a l'edat de 78 anys.

50 anys de "Living in the Material World"

Existeix un consens més o menys generalitzat que sol assenyalar "All Things Must Pass" (1970) com l'obra més rodona que va arribar a facturar un component dels Beatles un cop dissolt el quartet. Però al marge d'aquest consens també hi ha veus que citen el seu successor, "Living in he Material World" (1973), com l'obra definitiva de George Harrison. No es troba la d'un servidor entre aquestes últimes veus –què hi farem, soc dels que es queden amb "All Things Must Pass"-. Però si és innegable que Harrison va passar la mà per la cara dels seus excompanys en més d'una ocasió durant la primera meitat de la dècada dels 70, la publicació d'aquest disc avui fa mig segle en va ser una.

El quart àlbum en solitari del Quiet Beatle –el segon després de la dissolució dels Fab Four- és una obra en conjunt menys ambiciosa que "All Things Must Pass", però encara carregada de grans cançons que van de l'eterna "Give Me Love (Give Me Peace on Earth)" a un "The Light that Has Lighted the World" que remet als últims dies de la banda mare –i alhora marca distàncies amb aquella slide guitar marca de la casa-, passant pel regust orgànic de la peça titular. Un repertori on Harrison deixava sortir el seu vessant més espiritual –els títols anteriorment citats parlen per ells mateixos-, si bé tocava de peus a terra amb passatges com el blues enrabiat de "Sue Me, Sue You Blues", inspirat en la batalla legal en què havia desembocat el final dels Beatles.

Gravat als estudis d'Apple i d'EMI –Abbey Road- a Londres i produït pel propi autor –amb assistència de Phil Spector a l'èpica i barroca "Try Some, Buy Some", que no hauria desentonat a "Abbey Road" (1969) o a "Let It Be" (1970)-, "Living in the Material World" comptava amb la participació de vells coneguts com Ringo Starr, Jim Keltner, Jim Gordon (bateria), Nicky Hopkins, Leon Russell (piano), Gary Wright (orgue), Klaus Voormann (baix) o Pete Ham (guitarra). Posteriors reedicions han inclòs com a material extra peces com el single "Bangla Desh", originalment publicat el 1971 coincidint amb el concert per Bangladesh promogut per l'exBeatle al Madison Square Garden.

Mig segle dels discos Vermell i Blau

A gairebé una dècada de l'esclat de la Beatlemania –i a poc més de deu anys d'haver-se publicat "Please Please Me" (1963)-, el món havia esdevingut un lloc totalment diferent, transformat en gran part per l'onada expansiva dels mateixos Beatles amb tota la immensitat de la seva obra, però instal·lat ja plenament en un estadi on els quatre de Liverpool eren cosa d'un passat cada cop més remot. Una sensació reforçada per la mirada endavant de les respectives carreres de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr. La qual cosa no vol dir que les seves cançons haguessin deixat d'importar ni de ser rendibles econòmicament.

Ho sabia prou bé, això últim, el sempre astut Allen Klein, que durant els seus darrers dies com a representant del quartet –en fase de dissolució a efectes legals, tot i que definitivament inoperatiu des de 1970- encara va tenir temps de posar en circulació dos recopilatoris antològics. Dos volums que a la llarga esdevindrien la porta d'entrada definitiva a l'univers dels Fab Four per a incomptables generacions de melòmans que arriben fins a l'actualitat. D'aquesta manera van sortir el 2 d'abril de 1973, avui fa 50 anys, els icònics "1962-1966" i "1967-1970", els discos Vermell i Blau respectivament.

Dos àlbums dobles que repassen cronològicament el cançoner del grup. No hi és tot allò que podria haver-hi –haurien calgut molts més volums per això-, però tot allò que hi ha és absolutament essencial. No hi figura cap de les composicions alienes que solien destacar al repertori dels Beatles durant els seus inicis –ni tan sols "Twist and Shout"-, però segueix essent la radiografia més completa del conjunt de la seva obra. Un viatge que comença amb "Love Me Do" –la versió amb Andy White- i s'acaba amb "The Long and Winding Road". Entre l'una i l'altra, tota una trajectòria que pràcticament traça la línia evolutiva de la música pop durant la dècada dels 60, i explica com quatre nois de Liverpool van arribar a capgirar el món en qüestió de vuit anys.

Sis dècades de "Please Please Me"

Edició espanyola de "Please Please Me" en vinil.

El món tal com molts l'hem conegut comença amb discos com aquest. "Please Please Me", el primer elapé dels Beatles, publicat el 22 de març de 1963, avui fa 60 anys. Un total de 14 cançons, vuit d'autoria pròpia –Lennon i McCartney- i la resta versions d'èxits del rock'n'roll, el soul i el rhythm & blues nord-americans. El debut amb format llarg de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr –la primera referència discogràfica del grup, si no comptem les sessions amb Tony Sheridan a Hamburg, havia estat el single "Love Me Do", lliurat l'octubre de 1962-.

L'inici de la Beatlemania al Regne Unit –a la resta del món encara trigaria uns mesos a prendre forma-, però sobretot un àlbum de rock'n'roll dels que no admeten comparacions –podem dir-ne Merseybeat, però és que ni amb aquestes trobaríem cap rival possible per als quatre de Liverpool-. McCartney marcant l'entrada de la desvergonyida "I Saw Her Standing There". Els aires country de "Misery". L'urgència juvenil de la peça titular. "Love Me Do" i "P.S. I Love You" –les dues cares d'aquell primer single- amb Andy White a la bateria per decisió d'un George Martin que no acabava de tenir clara la funció d'Starr a la base rítmica del quartet.

També un jove Harrison cantant un "Do You Want to Know a Secret" que val més del que Lennon en donava en un principi. I al capítol de versions, seleccions tan ben triades com "Anna" (Arthur Alexander), "Boys" o "Baby It's You" –totes dues gravades originalment per les Shirelles-. I el gran final amb Lennon deixant-se literalment la veu al ritme de "Twist and Shout" –prèviament popularitzat pels Top Notes i els Isley Brothers, va acabar esdevenint també un clàssic del repertori dels Fab Four-.Un plàstic que presentava una banda tan solvent com disposada a menjar-se el món, però en absolut anticipava cap de les revolucions (així, en plural) que aquesta arribaria a desencadenar durant els cinc anys posteriors.

Raquel Welch (1940-2023)

RAQUEL WELCH
(1940-2023)

Casualitats de la vida, fa pocs dies el primer compte de Twitter en català dedicat a la figura d'Elvis Presley ens recordava les bondats de "Roustabout" (1964), una d'aquelles pel·lícules que va protagonitzar el Rei i que si bé no van alterar la història del cinema són molt més que entranyables. I va ser quan tot just m'havia decidit a recuperar-la quan em vaig assabentar de la mort de Raquel Welch, a l'edat de 82 anys, que hi havia fet el seu segon paper a la gran pantalla com a figurant.

El seu debut s'havia produït poc abans, també com a figurant, a les ordres de Russell Rouse i al metratge d'"A House Is Not a Home" (1964). La peça central de la banda sonora la cantava Dionne Warwick i era una composició del recentment desaparegut Burt Bacharach amb Hal David. Sí, una vegada més les casualitats de la vida. Icona del Hollywood clàssic, a Welch se la recordarà sobretot pels seus papers en cintes com "One Million Years B.C." (1966), de Don Chaffey, o "The Magic Christian" (1969), de Joseph McGrath, on va actuar al costat de Peter Sellers i Ringo Starr.

60 anys de "Love Me Do"

No es pot considerar estrictament com el debut discogràfic dels Beatles –abans s'havien publicat part de les seves sessions amb Tony Sheridan-, però sí que sol contemplar-se com el seu primer single oficial. Es commemoren avui 60 anys de la publicació de "Love Me Do" (1962), la peça que va posar el quartet de Liverpool al mapa i l'inici de tot allò que vindria després. La Beatlemania, la dècada dels 60 tal com l'entenem en termes de cultura pop, i una de les revolucions musicals –culturals, de fet- més grans del segle XX.

Gravat durant el mes de setembre d'aquell mateix 1962 als estudis Abbey Road amb George Martin a la producció, existeixen dues versions del senzill. Les primeríssimes còpies van sortir amb una gravació on Ringo Starr tocava la bateria, tot just estrenat com a membre oficial del conjunt. El cas és que a Martin no li va acabar d'agradar el seu estil, i seguint les dinàmiques habituals aleshores va decidir fer una segona presa amb un bateria d'estudi, Andy White, qui també va tocar a la cara b del single, "P.S. I Love You". En tots dos casos, Starr va quedar relegat a la pandereta.

Tot i que en un principi va sortir la versió gravada amb Starr com a bateria titular –un error?-, les posteriors tirades del mateix senzill van incloure la versió més coneguda, la que John Lennon, Paul McCartney i George Harrison havien enregistrat amb White. La mateixa que es va incloure al cap d'un any al primer àlbum de la banda, "Please Please Me". La gravació original –la d'Starr- es va recuperar anys més tard al recopilatori de rareses "Past Masters" (1988). Escoltant una i l'altra queda clar que, fos quin fos el problema, Starr no en tenia cap culpa.

50 anys de "The Slider"

Amb prou feina havia passat un mes des de la sortida de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), l'àlbum que havia consolidat David Bowie a l'avantguarda de la revolució glam, quan T.Rex van contraatacar amb l'igualment imprescindible "The Slider" (1972), publicat avui fa 50 anys. Amb tota probabilitat l'obra mestra de Marc Bolan, i de ben segur un dels àlbums essencials tant del glam com de la història del rock. Un plàstic amb el qual Bolan no tan sols va plantar cara a Bowie –refermant-se de passada com a nom capital d'un estil que ell mateix havia patentat amb senzills com "Ride a White Swan" (1970), "Hot Love" (1971) o "Get It On" (1971)-, sinó que va posar algunes de les bases del rock i el pop britànics de dècades posteriors –tot el Britpop li deu moltíssim-.

Gravat a prop de París, al Château d'Hérouville –per recomanació d'Elton John-, amb Tony Visconti repetint a les tasques de producció i un cop consolidat el quartet que completaven Mickey Finn (percussió), Steve Currie (baix) i Bill Legend (bateria), "The Slider" va prendre com a punt de partida tot allò assolit un any abans amb el ja canònic "Electric Warrior" (1971), si bé va acabar d'arrodonir una fórmula simplement infal·lible. Una dotzena llarga de píndoles de rock'n'roll bàsic i primitiu, fresques i addictives com elles soles, amb la veu inconfusible de Bolan debatent-se entre l'hedonisme i aquell misticisme tan seu, mentre amb la guitarra feia saltar espurnes a cop de solos i riffs d'alta tensió.

Parlem d'un àlbum que comença amb aquell himne que és "Metal Guru", que conjuga els acabats barrocs de "Mystic Lady" amb el rock corpulent de "Rock On". Una obra on el corrosiu protopunk de la peça titular balla amb el boogie rock hipnòtic de "Baby Boomerang", i on els paisatges a contrallum d'"Spaceball Ricochet" deixen pas al desvergonyit hard rock de "Buick Mackane" –que tota una nova generació descobriria dues dècades més tard, quan Guns N' Roses en fessin una notable lectura a "The Spaghetti Incident?" (1993)- abans de desembocar en "Telegram Sam" –una mena d'autoplagi que reincideix en els mateixos patrons de "Get It On", però a qui l'importa quan la cosa sona tan rodona?-.

La fotografia de Marc Bolan que presideix la caràtula és obra de Ringo Starr, qui també es va encarregar de dirigir "Born to Boogie", pel·lícula documental estrenada el desembre de 1972 i centrada en un concert ofert per la banda a l'Empire Pool de Wembley el març d'aquell mateix exercici. Tot un document de la T.rexmania, la seva banda sonora ocupa un dels cinc discos de la flamant caixa recopilatòria "T.Rex 1972" (2022), publicada la primavera passada. Una mirada exhaustiva a l'any més intens de tota la carrera de Bolan i companyia, que té com a punt de partida "The Slider" i que es complementa amb gravacions en directe i sessions radiofòniques. Un llançament apte per a completistes, però també ideal per a una nit de festa a ritme del més genuí glam rock.

Eddie Vedder - "Earthling" (2022)

Fa de mal dir, però Eddie Vedder és un supervivent. Un cop morts Kurt Cobain, Layne Staley, Chris Cornell i, més recentment, Mark Lanegan, el líder de Pearl Jam és l'únic que queda viu dels vocalistes de les bandes més massives que van emergir des de Seattle tot abanderant la revolució grunge a principis dels 90. La dada inquieta, i convida a desitjar-li tota la salut del món a una icona del rock que ho ha fet tot i més per desprendre's d'aquesta condició –sense sortir-se'n, però això és un altre tema-, un tipus corrent que fa cançons per a multituds, també un dels músics més coherents de la seva generació. I, sí, un supervivent.

Vedder acaba de publicar un nou àlbum en solitari que és el més semblant a la banda mare que ha facturat pel seu compte a data d'avui. Un "Earthling" (2022) que trenca amb les tonalitats intimistes que fins ara havien definit l'obra solista del nord-americà, i abraça dinàmiques més rockeres en peces com "Fallout Today", "The Dark" o "Rose of Jericho". Produeix Andrew Watt, es sumen a la festa pesos pesants com Chad Smith, Benmont Tench o Ringo Starr, i destaquen aquest parell d'himnes en potència que són "Power of Right" i "Long Way". El primer no desentonaria al catàleg dels mateixos Pearl Jam. El segon el podria haver signat el mateix Tom Petty.

20 anys sense George Harrison

George Harrison (1943-2001) - Foto Michael Putland/Getty Images.

Pertanyo a una de les primeres generacions que van créixer en un món sense John Lennon i on, per tant, simplement no era factible el somni d'una hipotètica reunió dels Beatles. Però generacions com la meva sí que van arribar a temps d'esperançar-se davant una igualment hipotètica prolongació de la trobada que els tres supervivents de la banda de Liverpool, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr, havien mantingut durant la dècada dels 90 amb motiu del projecte Anthology, que els va tornar a situar junts en un estudi de gravació per primer cop en més de 20 anys i que va donar lloc a moltes especulacions.

Al final la cosa no va anar més enllà, i amb això tothom va donar per fet que uns Beatles sense Lennon no tenien sentit i que els somnis seguirien essent somnis... tot i que, ja se sap, mentre hi hagués vida hi hauria esperança. L'estacada definitiva va arribar tal dia com avui de fa dues dècades amb la mort de Harrison. Va ser un cop dur. Per la pèrdua d'un referent. Perquè es tancava la porta, ara sí per sempre més, a realitzar aquell somni que fins aleshores es negava a esvair-se. I perquè episodis com aquest sempre ens han vingut a recordar que els nostres ídols són tan mortals com nosaltres mateixos.

El quiet Beatle va morir el 29 de novembre de 2001, a pocs mesos dels atemptats de l'11-S i en un món on la convulsió començava a donar forma al segle XXI tal i com l'hem acabat coneixent. Si els atacs terroristes contra Nova York i Washington marcaven l'inici d'un període –les passades dues dècades- marcat per la por, la mort de Harrison es pot contemplar en perspectiva com una metàfora de tots aquells factors, més enllà de la pròpia por, que han fet de la manca d'esperança una altra de les constants del temps que ens ha tocat viure. De la mateixa manera que l'11-S, molts recordem què fèiem el matí d'aquell 30 de novembre, l'endemà, quan la ràdio va donar la notícia. Sí, va ser un cop dur.

Keith Allison (1942-2021)

KEITH ALLISON
(1942-2021)

Toca acomiadar-nos avui d'un d'aquells músics de llarg recorregut que, sempre des d'un discret segon pla, han estat presents en obres àmpliament referenciades. El guitarrista, baixista i vocalista Keith Allison va començar la seva trajectòria com a músic de sessió i va destacar tocant als discos dels Monkees –se'l pot escoltar a "The Monkees" (1966), "Headquarters" (1967) i "Head" (1968)-, tot i que l'etapa més coneguda de la seva carrera sol ser la que va passar a les files de Paul Revere & The Raiders, amb els quals va tocar de 1968 a 1975 –gravant àlbums com "Indian Reservation" (1971)-. Posteriorment va tocar amb figures com Ringo Starr o Harry Nilsson, va fer el salt a la pantalla i, ja durant el segle XXI, va tornar a acompanyar gegants com Jerry Lee Lewis, amb qui va gravar aquell retorn per la porta gran que va esdevenir "Last Man Standing" (2006).

50 anys del concert per Bangladesh

Harrison i Dylan, durant el concert per Bangladesh.

Va ser el primer macroconcert benèfic de la història de la música pop, i es pot contemplar encara avui com el testimoni d'un moment en què els conceptes macroconcert i benèfic, l'un al costat de l'altre, encara no aixecaven les sospites que solen aixecar a hores d'ara. The Concert for Bangladesh, el concert per Bangladesh, celebrat avui fa 50 anys, va ser una iniciativa de George Harrison i Ravi Shankar per posar sobre la taula el genocidi que el govern paquistanès estava portant a terme a l'antic Paquistan Oriental, actual Bangladesh, donar visibilitat a les víctimes i recaptar fons per ajudar als milers de refugiats que va causar aquell episodi.

L'esdeveniment va tenir lloc al Madison Square Garden l'1 d'agost de 1971. Harrison i Shankar es van fer acompanyar per amics i coneguts com Ringo Starr, Bob Dylan, Eric Clapton, Billy Preston, Badfinger o Leon Russell. El resultat va ser una actuació històrica on els músics van alternar els seus respectius repertoris amb una naturalitat i un sentit de l'empatia difícils d'observar a data d'avui en mogudes d'aquesta mida. Van sonar "My Sweet Lord", "Here Comes the Sun", "Something", "Blowin' in the Wind", "Just Like a Woman" i moltes més. I com va reconèixer Shankar, de la nit al dia tothom va conèixer el nom de Bangladesh. Sí, hi va haver un temps en què la música pop podia i volia canviar el món.

50 anys de "John Lennon/Plastic Ono Band"

"Mother, you had me / But I never had you". Poques vegades un disc ha començat amb uns versos tan punyents com els de "Mother". La peça que encetava "John Lennon/Plastic Ono Band" (1970), el primer àlbum de John Lennon posterior a la separació dels Beatles i l'estrena en format llarg d'aquell projecte en constant mutació que va esdevenir la Plastic Ono Band. També el primer elapé de pop i rock que el de Liverpool signava al marge dels Fab Four –els tres primers àlbums signats a mitges amb Yoko Ono, publicats encara amb els Beatles en actiu, eren de naturalesa avantguardista i experimental-.

"Mother" era el cant desesperat de Lennon als seus pares absents durant una infantesa i una adolescència que havien estat qualsevol cosa menys plàcides. També un dels fruits de la teràpia primal que l'exBeatle estava duent a terme al moment de gestar una obra que també trepitjava fort amb el folk reivindicatiu de "Working Class Hero", i on el blues terminal d'"I Found Out" i "Well Well Well" contrastava amb la fragilitat de "Hold On" i "Love". Menció a part segueix mereixent "God", aquell desafiament a tot absolut possible que al seu dia va exercir com a certificat de defunció de tot allò que el seu autor havia representat durant la dècada dels 60 –aquell "Dream is over" va ser al seu dia tan colpidor com els versos de "Mother"-.

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "John Lennon/Plastic Ono Band" arribava un any després de "Live Peace in Toronto 1969", carta de presentació de la Plastic Ono Band i document de la seva actuació al Toronto Rock and Roll Festival. La banda que acompanyava Lennon a l'estudi era pràcticament la mateixa amb la qual havia actuat al Canadà, amb noms tan destacats com els d'Eric Clapton (guitarra), Klaus Voormann (baix) i la incorporació de Ringo Starr (bateria). Tots tres havien participat a les sessions gairebé al mateix temps que contribuïen a la gravació d'"All Things Must Pass", l'obra magna de George Harrison, publicada dues setmanes abans. Ambdós àlbums compartien també productor en la figura d'un Phil Spector que una vegada més va engrandir unes cançons que ja havien sortit majúscules del forn.

Mig segle d'"All Things Must Pass"

Ara sí, parem màquines. "All Things Must Pass" fa 50 anys. Mig segle del que probablement sigui l'àlbum més rodó i definitiu que mai hagi lliurat un exBeatle. L'obra magna de George Harrison i, fins a un cert punt, la continuació lògica d'"Abbey Road" (1969). El plàstic en qüestió no era el debut en solitari de Harrison –prèviament havia publicat "Wonderwall Music" (1968) i "Electronic Sound" (1969)-, però sí que era el primer treball on explorava pel seu propi compte el seu potencial com a compositor pop. Un potencial que s'havia posat de manifest en obres dels Fab Four com el citat "Abbey Road", i que desembocava tal dia com avui de 1970 en un monumental triple àlbum que figura per mèrits propis entre els títols més destacats de la història del rock.

Part del repertori, de fet, datava de l'última etapa dels Beatles. Peces com "Isn't It a Pity" o la peça titular havien estat descartades per la banda mare i Harrison va fer bé de reaprofitar-les. Hi ha qui diu, de fet, que la publicació d'"All Things Must Pass" no tan sols deixava en evidència els excompanys de Harrison sinó tot allò que s'havien deixat perdre Lennon i McCartney al no comptar-lo com a part essencial del motor creatiu del quartet. Parlem de dues majestuoses balades folk rock que no haurien desentonat a "Abbey Road", com tampoc ho haurien fet aquells esclats de colorista rock psicodèlic que eren "Wah Wah" i "What Is Life".

Per no parlar, és clar, de la joia de la corona del plàstic, "My Sweet Lord", un cant al misticisme oriental que va conquerir les llistes d'èxits de mig món i va fer dialogar un senyor riff d'slide guitar amb una contagiosa base pop sobre una dinàmica base folk rock –obviarem les acusacions de plagi de l'entorn de les Chiffons-. I després hi havia la connexió Bob Dylan. Aquell "If Not for You" que el de Duluth havia compost i publicat un mes abans a "New Morning". I l'inicial "I'd Have You Anytime" que Dylan i Harrison havien segellat a quatre mans el 1968 durant el retir d'ambdós a Woodstock –una càlida balada folk que hauria encaixat als discos de l'era country del propi Dylan-.

"All Things Must Pass" es va enregistrar als estudis Abbey Road, Trident i Apple de Londres, amb un Phil Spector als controls que va aplicar la seva tècnica del Wall of Sound per engrandir encara més unes composicions que ja havien sortit superlatives de fàbrica. Van acompanyar Harrison a l'estudi vells coneguts de l'òrbita Beatle com Ringo Starr (bateria), Klaus Voormann (baix) o Billy Preston (teclats). També Eric Clapton (guitarra), Bobby Whitlock (teclats) i Jim Gordon (bateria), que paral·lelament a la gravació del disc donaven forma a Derek and The Dominos. I altres pesos pesants com Gary Wright (teclats), Pete Ham (guitarra), Peter Frampton (guitarra), Bobby Keys (saxo) o Gary Brooker (teclats). Molt recomanable l'edició ampliada que es va publicar l'any 2001 amb una sorprenent relectura de "My Sweet Lord".

I una menció a part per la caràtula. Harrison assegut als jardins del seu domicili a Friar Park, fotografiat per Barry Feinstein i envoltat per tres estàtues de gnoms que, diuen les males llengües, volien representar els tres Beatles restants en un moment en què Harrison els era a punt de passar la mà per la cara en termes creatius. En blanc i negre a la versió original, es va imprimir en color a la citada reedició de 2001, que també va incorporar versions 'actualitzades' de la mateixa fotografia on l'entorn bucòlic inicial quedava progressivament sepultat per blocs de pisos, viaductes, fàbriques i altres obres com a símbol de l'efecte de la mà de l'home sobre la natura. A saber què hi hauria aparegut de publicar-se en ple 2020...

50 anys de "Let It Be"

"Let It Be" (1970) havia d'haver estat el successor del White Album (1968), però no va arribar a veure la llum fins un cop ja oficialitzada la dissolució dels Beatles. Un retorn a les arrels més essencials del quartet de Liverpool, al rock més bàsic i estripat, projectat per Paul McCarteny com l'enèsim intent de mantenir unit un quartet a la deriva. Finalment, les sessions de gravació del que s'acabaria coneixent com a projecte Get Back –així s'havia de titular l'àlbum en un primer moment- van degenerar en un cúmul de males vibracions, i la banda va decidir passar pàgina i convèncer a George Martin per acomiadar-se amb un últim disc que esdevindria "Abbey Road" (1969).

Enregistrat a mig camí dels estudis Twickenham i de la seu d'Apple a Saville Row, amb el propi Martin al comandament i un jove Glyn Johns als controls, les sessions van ser caòtiques de bon principi i tan sols van anar a pitjor a mida que passaven els dies. La incòmoda presència de Yoko Ono al costat de John Lennon, George Harrison arribant a abandonar el grup de forma temporal i les cares de pomes agres del quartet sencer a l'estudi, il·lustren la magnitud de la tragèdia. Abortat el projecte, els Beatles es van centrar en la gravació d'"Abbey Road" i Get Back quedaria aparcat de forma indefinida fins que l'entorn de la banda va decidir buscar una mà externa que el salvés a la desesperada.

Finalment, el disc va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys sota el títol de "Let It Be" i (re)produït per Phil Spector, a qui s'havia encarregat la missió gairebé divina d'arreglar el desastre. Tot i mantenir l'essència estripada de les pistes originals, el nord-americà va optar per aplicar-hi elements propis del seu Wall of Sound com ara els arranjaments orquestrals de "The Long and Winding Road" –un detall que va disgustar a McCartney, qui dècades més tard publicaria la seva pròpia remescla de l'àlbum sota el títol de "Let It Be... Naked" (2003), si bé en directe sempre ha interpretat la peça en qüestió amb màxima fidelitat a la versió publicada originalment-.

La recepció del plàstic per part de la crítica va ser generalment negativa, si bé el temps ha posat en valor unes cançons que malgrat les circumstàncies i la negativitat estructural seguien valent el seu pes en or. Peces entre les quals destacaven títols com les pròpies "Get Back" –publicada inicialment com a single si bé remesclada per Spector de cara a l'àlbum- i "Let It Be", el soul robust d'"I've Got a Feeling" o la recuperda "One After 909" –un rock'n'roll que datava dels inicis del grup-. I un conjunt on Harrison tornava a destapar el seu potencial com a autor amb la majestuosa "I Me Mine" i el blues hipnòtic de "For You Blue".

Cinc dies després de la publicació del disc s'estrenava la pel·lícula documental del mateix títol dirigida per Michael Lindsay-Hogg on es podia apreciar el mal ambient de les sessions de gravació. La cinta porta dècades fora de catàleg per voluntat dels propis supervivents de la banda –es troba disponible a la xarxa de forma no oficial, i el seu visionat suposa el perfecte retrat del procés de desintegració d'una banda de rock, també d'un grup d'amics-, si bé l'any passat se'n va anunciar una nova versió que estaria realitzant Peter Jackson i que presumiblement serà del gust de McCartney, Ringo Starr i els hereus de Lennon i Harrison. Al moment de celebrar-se aquest cinquantenari, però, sembla que la cosa encara hagi d'anar per llarg. Una víctima col·lateral de la pandèmia?

50 anys sense els Beatles

L'última sessió fotogràfica dels Beatles, l'agost de 1969 – Foto Mal Evans.

Es commemoren avui 50 anys del comunicat de premsa amb forma d'autoentrevista amb què Paul McCartney anunciava la imminent publicació del seu primer disc en solitari i, com qui no volia la cosa, la seva intenció de no tornar a treballar mai més amb els Beatles. Corria el 10 d'abril de 1970, una data que sol contemplar-se com la del final de la banda de Liverpool, si bé la història és força més complexa i a aquestes alçades es pot afirmar que la dissolució dels Fab Four va esdevenir un dels tràmits més lents, costosos i complicats de la història de la música pop.

En realitat, els Beatles s'havien començat a desintegrar l'agost de 1967, un any després de culminar la seva última gira i arran de la mort de Brian Epstein, una figura que més enllà de les funcions de mànager havia esdevingut essencial a l'hora de mantenir unit un quartet les individualitats del qual no farien sinó obrir i eixamplar esquerdes durant els anys posteriors. Després del desastre del projecte Get Back –el que havia de ser la continuació del White Album (1968)-, i veient que allò s'acabava, els membres del grup van acordar amb George Martin fer un últim disc a mode de comiat –el resultat seria "Abbey Road" (1969), l'últim plàstic publicat abans de separar-se el conjunt-.

Un cop finalitzades aquelles sessions, John Lennon va comunicar als seus companys la seva intenció d'abandonar el vaixell, si bé aquesta es va mantenir en secret mentre es renegociava el contracte amb Capitol als Estats Units. I si bé és cert que darrerament han sortit a la llum documents que suggereixen que els quatre Beatles haurien arribat a parlar de fer encara un altre disc, també ho és que la sentència de mort del quartet ja estava gairebé signada. Mentre Phil Spector recuperava les sessions de Get Back per confeccionar el que esdevindria "Let It Be" –l'últim disc d'estudi dels Beatles, publicat ja de forma pòstuma el 8 de maig de 1970-, McCartney acabava de donar forma al seu primer elapé en solitari.

"McCartney", l'àlbum, veuria la llum el 17 d'abril, una setmana després d'aquell comunicat que sol assenyalar-se com la fi dels Beatles –si bé en aquell moment no es va percebre així: el text de McCartney jugava amb l'ambigüitat-. Dit això, i malgrat el cessament de l'activitat del quartet i l'impuls en paral·lel de les trajectòries solistes dels Lennon, McCartney, George Harrison i Ringo Starr, la dissolució no esdevindria oficial fins l'any 1974, un cop superades incomptables disputes legals entre els propis components del grup però també entre ells mateixos i el seu últim representant, Allen Klein. Pocs anys després, les tensions entre els exBeatles es van començar a refredar i fins i tot es va arribar a parlar d'un hipotètic retorn que mai s'arribaria a produir. La mort de Lennon el 1980 va posar punt i final al somni.

50 anys d'"Abbey Road"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Abbey Road", l'últim disc d'estudi dels Beatles (no comptem "Let It Be", gravat amb anterioritat i publicat a títol pòstum). I el plàstic que d'una vegada per totes va destapar George Harrison com un majúscul compositor de cançons.

Quan "Abbey Road" va veure la llum tal dia com avui de 1969, ja feia gairebé una setmana que John Lennon havia abandonat uns Beatles a la deriva però encara capaços d'obrar miracles com el que ens ocupa quan s'ho proposaven. En menys d'un any la banda hauria fet oficial la seva dissolució i publicat de forma pòstuma un "Let It Be" (1970) la major part del qual s'havia enregistrat amb anterioritat a les sessions del propi "Abbey Road". Però en aquell moment i escoltant un plàstic com aquest, el públic poc es podia imaginar que el final del grup fos imminent.

De fet, l'àlbum que avui fa 50 anys va ser un últim (i exitós) intent a la desesperada ja no de mantenir la banda unida sinó d'acomiadar-se per la porta gran. Després d'abortar-se les sessions del projecte Get Back -el que acabaria esdevenint "Let It Be"-, Paul McCartney va demanar a George Martin tornar a fer un disc de la manera com ho havien fet fins al White Album. El productor hi va accedir, la gravació va començar el 22 de febrer de 1969 -tan sols tres setmanes després d'haver deixat Get Back a l'aire- i va finalitzar el 20 d'agost d'aquell mateix any, l'últim cop que els quatre Beatles van estar junts en un estudi de gravació.

Musicalment, "Abbey Road" va suposar el retorn del quartet a les formes més bàsiques i directes del rock. Si el White Album havia tallat amb la psicodèlia i el pop calidoscòpic dels seus predecessors, aquest nou treball directament deixava l'experimentació en un segon pla i tornava a apostar plenament pel format cançó en tota la seva plenitud. L'única excepció, en aquest sentit, va ser el caire conceptual adquirit per vuit peces curtes -totes elles compostes durant les sessions del White Album i Get Back- que es van estructurar com un medley de 16 minuts a la cara b.


EL DISC DE HARRISON

"Abbey Road" va ser sobretot el plàstic on George Harrison va destapar de forma definitiva el seu enorme potencial compositiu, i ho va fer per partida doble. D'una banda amb "Something", una balada tenyida de malenconia tardorenca que va esdevenir una de les peces més universals del catàleg del grup -que no és dir poc- i va posar les bases de la carrera solista del seu autor. De l'altra "Here Comes the Sun", un lluminós exercici de folk rock que de ben segur devia entusiasmar el seu futur amic i col·lega Tom Petty.

També Ringo Starr deixava en aquest àlbum una de les seves grans empremtes com a compositor amb la simpàtica "Octopus's Garden". Més enllà d'això, Lennon brillava amb el blues rock robust de "Come Together", un dels títols més celebrats del disc, i "I Want You (She's So Heavy)" -la primera cançó que es va començar a gravar de totes les que conformarien l'obra, i l'última en finalitzar-se aquell 20 d'agost-, gairebé vuit minuts de hard rock amb una dosi extra d'acidesa, amb Billy Preston a l'orgue i en sintonia amb els discursos d'artistes com Ten Years After, Santana o Jimi Hendrix-.

I McCartney es mantenia en un pla més discret, si bé aportava bona part del material del medley de la cara b -"The End" ha esdevingut un moment climàtic dels seus directes-. I destacava amb "Maxwell's Silver Hammer", un exercici de pop marca de la casa que va augmentar la tensió a l'estudi -la resta del grup no volia enregistrar-lo-, i "Her Majesty", la peça oculta que tancava l'àlbum. 25 segons de blues acústic interpretats pel propi McCartney en solitari com a premonició del curs que acabarien prenent els esdeveniments. Menció a part mereix la icònica fotografia de la caràtula, realitzada durant un descans de les sessions de gravació i font de sobredimensionades teories de la conspiració.

Rodney Crowell - "Texas" (2019)

No hi ha millor manera d'homenatjar la terra que un s'estima que conjugant l'amor innat amb una mirada crítica a l'estat de les coses. Si a sobre és capaç l'interessat d'afegir a l'equació un grapat de bones cançons i acompanyar-se de bons amics per fer el trajecte més amable, la combinació resulta guanyadora sí o sí. "Texas" (2019), el darrer disc d'estudi de Rodney Crowell, és exactament allò que indica el seu títol. L'homenatge d'un dels grans artesans de la música d'arrel nord-americana a l'estat de l'Estrella Solitària que el va veure néixer i del qual ha esdevingut ambaixador destacat en l'àmbit melòman. Facturat a partir d'una tradició que ja no s'entendria sense l'autor de "Diamonds & Dirt" (1988) però impregnat del lament inherent en talls com "The Border", que adreça sense reserves els reptes i les misèries d'un estat fronterer que és com a tal porta d'entrada (i de sortida) de la primera potència mundial. Entre els citats amics, veterans de l'òrbita texana com Billy Gibbons, Steve Earle, Willie Nelson o Lee Ann Womack. I també Ringo Starr, que no se sap ben bé què hi pinta però aporta ritme a la contagiosa "You're Only Happy when You're Miserable".