(1951-2023)
De vegades penso que la història del power pop és la d'aquells artistes que haurien merescut molta més sort de la que van tenir. Hi ha excepcions, és clar, però em fixo en casos com els de The Nerves o el de qui ens ocupa, i no puc evitar preguntar-me per què hi ha tanta mediocritat facturant xifres astronòmiques mentre cançons tan grandioses com les de Dwight Twilley pràcticament passen desapercebudes pel gran públic. Píndoles fresques, urgents i amb ganxo melòdic. Comprimits de bon gust i energia en positiu.
Ha mort Twilley a l'edat de 72 anys. Referent del power pop tant en solitari com al capdavant de la Dwight Twilley Band, on li marcava el ritme el seu bon amic Phil Seymour. Que l'un i l'altre s'haguessin conegut durant la projecció d'una pel·lícula dels Beatles en un cinema de Tulsa –corria l'any 1967 i la cinta era "A Hard Day's Night" (1964)-, denota que efectivament estaven condemnats a entendre's. Fruit de la seva unió van ser perles de la mida d'"I'm on Fire" o "Looking for the Magic".
Les dues pistes en qüestió formen part respectivament dels dos primers àlbums de la Dwight Twilley Band, els més que notables "Sincerely" (1976) i "Twilley Don't Mind" (1977). Ja en solitari, el d'Oklahoma va seguir facturant plàstics igualment reivindicables que inexplicablement no van captar l'atenció de cap gran radar. Com a mostra "Jungle" (1984), amb col·laboracions estel·lars de Tom Petty, Mike Campbell i Susan Cowsill. El seu darrer treball, "Always", data de 2014 i compta amb participacions com la de tot un Ken Stringfellow dels Posies.
