Horacio Malvicino (1929-2023)

HORACIO MALVICINO
(1929-2023)

Si Ástor Piazzolla va ser un dels grans renovadors del tango i visionaris del bandoneó a l'Argentina, el seu bon amic Horacio Malvicino va ser una mena d'equivalent en l'àmbit del jazz i de la guitarra al mateix país. Fascinat pel bebop, va esdevenir un dels grans divulgadors i exploradors d'aquest estil a Buenos Aires durant la dècada dels 50, fet que va cridar l'atenció de Piazzolla, qui va comptar amb ell en diverses de les formacions que va encapçalar a partir d'aquell moment. Malvicino ha mort a l'edat de 94 anys.

Bernt Rosengren (1937-2023)

BERNT ROSENGREN
(1937-2023)

Exponent de pes del bebop i els seus derivats al nord d'Europa, el saxofonista Bernt Rosengren ha estat durant més de cinc dècades un dels músics més respectats del circuit jazzístic escandinau. Originari d'Estocolm, compta amb més d'una trentena d'àlbums al seu nom i va arribar a acompanyar gegants com Lester Bowie o Don Cherry. Ha mort a l'edat de 85 anys.

Ahmad Jamal (1930-2023)

AHMAD JAMAL
(1930-2023)

Pianista de pianistes, virtuós de les tecles però sobretot un d'aquells visionaris que van obrir nous camins a través i per al seu instrument. També un dels últims supervivents d'una generació que ho va canviar tot, testimoni d'un temps tan llunyà com excepcional. Ha mort a l'edat de 92 anys Ahmad Jamal, llegenda del jazz i referent per a gegants com Miles Davis, qui en més d'una ocasió va reconèixer una influència que arriba fins als àmbits del soul, el funk i fins i tot el hip hop.

Nascut el 1930 a Pittsburgh, foguejat als clubs de Chicago durant la dècada dels 50, el seu estil bàsic i minimalista –solia encapçalar trios de piano, contrabaix i bateria- fa de pont entre corrents que van del bebop al jazz modal. Però no li agradava definir la seva música com a jazz, una etiqueta que li semblava racista. Preferia parlar de música clàssica dels Estats Units. Una definició que podria obrir múltiples línies de reflexió. Erudit, amant de la vida, curiós per naturalesa, en entrevistes recents parlava de música però també de l'estat de les coses en un món que va a la deriva.

"Els únics productes culturals autèntics d'aquest país són l'art dels nadius i la música clàssica estatunidenca. De fet, jo no distingeixo a Bach o Beethoven de Duke Ellington. Sense Louis Armstrong, Billy Strayhorn, Sidney Bechet o Don Byas no haurien existit els Beatles ni tot allò que va venir després", va declarar la tardor passada en una entrevista publicada per El País, amb tota la humilitat de qui obvia el seu propi nom quan podria figurar perfectament a la mateixa llista. "Avui ja no hi ha música. Poses la televisió i no sona Billie Holiday, és per això que el món no va bé", afegia. I quanta raó tenia...

Bebop en alta mar

Ronnie Scott.

Llegeixo en una revista anglesa una crítica del documental recentment estrenat sobre el llegendari Ronnie Scott i el club de jazz que porta el seu nom al Soho londinenc –"Ronnie's" (2020), d'Oliver Murray-. Scott, com tants músics britànics de la seva generació, es va passar part de la dècada dels 40 actuant en transatlàntics que anaven i tornaven de les Amèriques. L'objectiu, a més de pagar factures, era arribar a Nova York i poder-hi descobrir de primera mà astres del bebop com Charlie Parker o Dizzy Gillespie.

La generació d'Scott es podia passar setmanes senceres en alta mar per poder escoltar de prop els que acabarien esdevenint els seus referents. I ara anem nosaltres a explicar-los que ho sabem tot sobre el bebop perquè ho hem llegit a no sé quin portal digital, perquè vam assistir a no sé quin concert o festival amb bitllet d'anada i tornada d'una aerolínia low cost, perquè ens hem fet un tip d'escoltar a Parker, Gillespie i companyia a Spotify, o perquè simplement ens pensem que tot en aquest món es troba a l'abast d'un clic. Definitivament, no som res.