(1930-2023)
Pianista de pianistes, virtuós de les tecles però sobretot un d'aquells visionaris que van obrir nous camins a través i per al seu instrument. També un dels últims supervivents d'una generació que ho va canviar tot, testimoni d'un temps tan llunyà com excepcional. Ha mort a l'edat de 92 anys Ahmad Jamal, llegenda del jazz i referent per a gegants com Miles Davis, qui en més d'una ocasió va reconèixer una influència que arriba fins als àmbits del soul, el funk i fins i tot el hip hop.
Nascut el 1930 a Pittsburgh, foguejat als clubs de Chicago durant la dècada dels 50, el seu estil bàsic i minimalista –solia encapçalar trios de piano, contrabaix i bateria- fa de pont entre corrents que van del bebop al jazz modal. Però no li agradava definir la seva música com a jazz, una etiqueta que li semblava racista. Preferia parlar de música clàssica dels Estats Units. Una definició que podria obrir múltiples línies de reflexió. Erudit, amant de la vida, curiós per naturalesa, en entrevistes recents parlava de música però també de l'estat de les coses en un món que va a la deriva.
"Els únics productes culturals autèntics d'aquest país són l'art dels nadius i la música clàssica estatunidenca. De fet, jo no distingeixo a Bach o Beethoven de Duke Ellington. Sense Louis Armstrong, Billy Strayhorn, Sidney Bechet o Don Byas no haurien existit els Beatles ni tot allò que va venir després", va declarar la tardor passada en una entrevista publicada per El País, amb tota la humilitat de qui obvia el seu propi nom quan podria figurar perfectament a la mateixa llista. "Avui ja no hi ha música. Poses la televisió i no sona Billie Holiday, és per això que el món no va bé", afegia. I quanta raó tenia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada