Richard Davis (1930-2023)

RICHARD DAVIS
(1930-2023)

Tot un Greil Marcus va arribar a dir literalment que les pistes de contrabaix de Richard Davis a "Astral Weeks" (1969), una de les obres més capitals de Van Morrison, són "el millor baix que mai s'ha escoltat en un àlbum de rock". Afirmació tan categòrica com discutible, però en tot cas no hi ha cap dubte que cançons com "Madame George" sonen com sonen gràcies a les aportacions del de Chicago, que al moment de facturar el disc en qüestió ja era un veterà del jazz amb un currículum on figuraven noms com els d'Eric Dolphy, Jimmy Smith, Chet Baker, Jimmy McGriff o Dizzy Gillespie. També havia tocat amb Buffalo Springfield i Ruth Brown, entre molts altres, i en anys posteriors ho faria amb figures com Paul Simon o Bruce Springsteen –escoltin-lo a "Meeting Across the River" de "Born to Run" (1975), un plàstic la peça titular del qual fa una picada d'ullet a la citada "Madame George"-. A tot plegat cal sumar-hi una extensa discografia a títol propi. Ens ha deixat a l'edat de 93 anys.

De Kingston a Nova Orleans

MEMI SILLAH GROUP

Plaça de Sant Miquel, Granollers

8 de juliol de 2022

El jazz es troba a l'adn de la música jamaicana tal com la coneixem des que els pioners de l'ska van fusionar les seves arrels tropicals amb les essències que arribaven des de les (no tan llunyanes) costes del sud dels Estats Units. La cantant i trompetista Memi Sillah es dedica a explorar les connexions entre el jazz i el reggae –també els seus predecessors, llenguatges com el rocksteady, el calipso o el mateix ska-. Ho fa de la mà d'un eclèctic repertori de versions, però també d'originals que bé mereixen ser tinguts en compte.

La nit passada va actuar a la plaça de Sant Miquel de Granollers, en el marc del cicle Nits d'estiu: Les dones prenem l'escenari, encapçalant un quintet on destacava la presència de Pol Prats (saxo) i Eduard Fernández (piano). Va escurçar més que mai la distància entre Kingston i Nova Orleans amb aquesta perla d'autoria pròpia que és "Good Times" –a mig camí del jazz vocal i l'ska, del rhythm & blues i el rocksteady, una delícia-, i va citar referents d'un i altre costat com Bob Marley, Dizzy Gillespie o el Dave Brubeck Quartet –majestuosa lectura vocal de "Take Five"-.

Charnett Moffett (1967-2022)

CHARNETT MOFFETT

(1967-2022)

Ens ha deixat Charnett Moffett, un dels grans virtuosos del baix i del contrabaix en l'àmbit del jazz. Versàtil com pocs, veure'l tocar en directe era un espectacle en el millor sentit –malauradament no vaig tenir mai el plaer de poder-ho fer, però per la xarxa circulen diverses filmacions de concerts seus que m'agrada revisar de tant en tant-. Va debutar discogràficament el 1987 amb "Net Man" (Blue Note), i va arribar a tocar amb els més grans, de Dizzy Gillespie a Art Blakey i de Pharoah Sanders a Melody Gardot, entre molts altres.

Philip Paul (1925-2022)

PHILIP PAUL
(1925-2022)

La trajectòria de Philip Paul, bateria de bateries, és simplement espectacular i podria donar per una novel·la melòmana d'alçada o per un biopic dels bons. Va començar tocant jazz durant la dècada dels 40 al costat de gegants com Dizzy Gillespie, i ja durant els 50 va acompanyar algunes de les figures més importants del rhythm & blues i el primer rock'n'roll, arribant a participar en sessions de gravació absolutament essencials.

Poden vostès escoltar-lo marcant el ritme en bona part de la discografia clàssica de Freddie King, també a les versions originals de "Fever" (Little Willie John), "The Train Kept A-Rollin'" (Tiny Bradshaw) i "The Twist" (Hank Ballard & The Midnighters). Va treballar amb John Lee Hooker, Wynonie Harris, Albert King i fins i tot amb estrelles del country com Grandpa Jones. Ha mort a l'edat de 96 anys deixant un llegat literalment inabastable. I totes les històries que hauria pogut explicar.

Bebop en alta mar

Ronnie Scott.

Llegeixo en una revista anglesa una crítica del documental recentment estrenat sobre el llegendari Ronnie Scott i el club de jazz que porta el seu nom al Soho londinenc –"Ronnie's" (2020), d'Oliver Murray-. Scott, com tants músics britànics de la seva generació, es va passar part de la dècada dels 40 actuant en transatlàntics que anaven i tornaven de les Amèriques. L'objectiu, a més de pagar factures, era arribar a Nova York i poder-hi descobrir de primera mà astres del bebop com Charlie Parker o Dizzy Gillespie.

La generació d'Scott es podia passar setmanes senceres en alta mar per poder escoltar de prop els que acabarien esdevenint els seus referents. I ara anem nosaltres a explicar-los que ho sabem tot sobre el bebop perquè ho hem llegit a no sé quin portal digital, perquè vam assistir a no sé quin concert o festival amb bitllet d'anada i tornada d'una aerolínia low cost, perquè ens hem fet un tip d'escoltar a Parker, Gillespie i companyia a Spotify, o perquè simplement ens pensem que tot en aquest món es troba a l'abast d'un clic. Definitivament, no som res.