Ryuichi Sakamoto (1952-2023)

RYUICHI SAKAMOTO
(1952-2023)

Un visionari que es va avançar a la majoria. Supelartiu compositor, aventurer sònic i pioner de l'electrònica des de les files de Yellow Magic Orchestra. Un mestre de les bandes sonores, i un dels ponts entre les formes musicals del seu Japó natal i allò que a Occident seguim entenent com a avantguarda. També l'antagonista de David Bowie al repartiment de "Merry Christmas, Mr. Lawrence" (1983), aquell drama bèl·lic on Nagisa Ôshima oferia una altra visió de la Segona Guerra Mundial.

Ha mort el gran Ryuichi Sakamoto, a qui molts vam descobrir justament a través de la banda sonora de la cinta en qüestió –també hi va haver qui el va descobrir quan va posar música als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992, i qui ho havia fet amb una altra banda sonora d'alçada, la de "The Last Emperor" (1987), de Bernardo Bertolucci-. Ens ha deixat a pocs mesos del traspàs d'un altre dels fundadors de la Yellow Magic Orchestra, Yukihiro Takahashi. Se'n van els grans referents, i el món es queda una mica més orfe.

De festivals i infraestructures fantasma

Un país que s'ha dedicat sistemàticament a tancar locals d'oci i a construir infraestructures fantasma, només podia acabar fent un festival de música de ball en una d'aquestes mateixes infraestructures. Em refereixo a Lleida Airport Remember Festival, nova cita dedicada a l'electrònica que se celebrarà el 20 de maig a l'Aeroport de Lleida-Alguaire, i que es farà en dissabte perquè l'aeroport en qüestió només té vols els divendres, diumenges i dilluns –no oblidem que qui la va projectar, ho va fer amb els mateixos criteris amb què alguns volen ampliar ara l'Aeroport del Prat o construir el Quart Cinturó per acabar de trinxar el Vallès-. Tota la sort del món als promotors d'aquest nou festival, només faltaria, però no ens penséssim ara que Alguaire és Tempelhof, no fos cas que la nostra pròpia supèrbia ens tornés a jugar una mala passada.

L'escena electrònica vallesana, a El 9 Nou

Diuen que una escena musical surt de la suma de tres factors: uns músics fent música, una infrastructura o circuit que els permet difondre aquesta música, i un públic disposat a escoltar-la. Partint d'aquest principi, es pot afirmar que al Vallès Oriental s'hi ha estat gestant darrerament una escena que gira al voltant de la música electrònica i que s'ha aglutinat al voltant de dos col·lectius, Konghost i Radar, i d'un programa radiofònic, Viatge electrònic, que emet Ràdio Granollers. D'altra banda, Mollet del Vallès ha acollit aquest cap de setmana l'estrena de Sound Park Festival, una nova cita melòmana amb l'electrònica com a pal de paller. De tot plegat en parlem en un ampli reportatge que publica avui El 9 Nou del Vallès Oriental.

Temperatura hivernal, caliu de festival

SOUND PARK FESTIVAL
Parc de les Pruneres, Mollet del Vallès

28 de gener de 2023

Ja és agosarat programar un festival de música a l'aire lliure en ple mes de gener. Si a sobre l'esdeveniment es celebra enmig d'una onada de fred com la d'aquesta setmana, l'empresa esdevé encara més arriscada. Cinc graus centígrads marcaven els termòmetres ahir al vespre, mentre el disc jockey Victor Rues tancava la primera edició de Sound Park Festival, una nova cita dedicada a la música electrònica que es va estrenar a Mollet del Vallès coincidint amb el segon cap de setmana de la festa major d'hivern.

Rues, nom a l'alça del gènere a casa nostra i promotor del festival, va desafiar el fred amb una sessió eclèctica que va anar del house al big beat, tot brindant caliu als centenars d'ànimes que es van aplegar al parc de les Pruneres –un encert, el fet de programar un esdeveniment d'aquestes característiques en un espai cèntric en lloc de desterrar-lo a la perifèria, com solen fer altres poblacions de l'entorn-. Durant les 12 hores de festival –de 12 a 21h- també es van poder escoltar discursos com el desvergonyit electropunk del duet Sin Bragas (a la fotografia).

Yukihiro Takahashi (1952-2023)

YUKIHIRO TAKAHASHI
(1952-2023)

Una banda pionera del pop sintètic, però sobretot un dels referents de més pes del pop amb accent genuïnament japonès. Els discos de la Yellow Magic Orchestra combinaven títols en anglès amb d'altres que directament estaven escrits en alfabet nipó. I les seves composicions sonaven a tot allò que associem amb la música pop del país del sol naixent –ideals per ambientar un videojoc o una sèrie d'anime-, però són tan essencials com les dels seus contemporanis occidentals a l'hora d'entendre la música electrònica de les passades quatre dècades i mitja –el seu debut homònim data de 1978-. Ha mort Yukihiro Takahashi, bateria i cantant principal del grup, també membre fundador juntament amb Ryuichi Sakamoto (teclats i sintetitzadors) i Haruomi Hosono (baix i sintetitzadors). Prèviament havia tocat amb la banda de rock Sadistic Mika Band.

La música 'ambient' espanyola dels 80, recopilada per un segell suís

Víctor Nubla (1956-2020).

Diu molt de la mena de país on vivim que hagi hagut de ser una discogràfica suïssa l'encarregada de confeccionar un volum dedicat a explorar –i a reivindicar- la riquesa de l'escena ambient espanyola de la dècada dels 80. Eren els dies en què l'electrònica tal i com la coneixem a hores d'ara tot just començava fer-se gran, en què (gairebé) tot estava per fer i en què una colla d'exploradors nats van adaptar a la seva manera i sense complexes els principis de Brian Eno, aproximant-los si calia a patrons estètics orientals i fins i tot africans.

"La Ola Interior: Spanish Ambient & Acid Exoticism 1983-1990" (2021) és la segona incursió de la disquera de Ginebra Bongo Joe a les coordenades menys recordades de la música dels 80 en aquesta banda dels Pirineus –abans hi va haver "La Contra Ola: Synth Wave & Post Punk from Spain 1980​-​86" (2018)-. També un mosaic de tota la riquesa sonora que hi va haver durant aquells dies a l'Estat espanyol més enlla de movides i altres corrents que la història, diguem-ne, oficial s'ha encarregat de magnificar.

Resulta sorprenent, per exemple, escoltar com Miguel A. Ruiz i Camino al Desván s'avancen ben bé una dècada a tot allò que durant els 90 va semblar anticipar un futur que finalment acabaria no arribant. També com Finis Africae o Esplendor Geométrico posaven les bases de corrents que encara trigarien dècades a consolidar-se. O com Víctor Nubla –del traspàs del qual s'ha commemorat recentment el primer aniversari- feia sonar aquella Barcelona que successives campanyes municipals de tots colors s'han encarregat de sepultar des d'aleshores.

Disponible a Bandcamp.

Cabaret Voltaire - "Shadow of Fear" (2020)

Foguejats a la gèlida Sheffield de la dècada dels 70, Cabaret Voltaire van encaixar en l'eclosió de l'electrònica al Regne Unit en plena era post-punk, però sempre es van mantenir (com a mínim) un pas per davant de bona part dels seus contemporanis. Venien del krautrock, la música disco els havia seduït de forma paral·lela al punk, estètica i filosòficament es trobaven més a prop de Suicide que de qualsevol dels seus compatriotes, i la seva discografia enllaça els fonaments del pop sintètic i allò que s'anomenaria música industrial amb els del techno, el house o la cultura rave. A més de quatre dècades del seu debut discogràfic –"Extended Play" (1978)-, la seva obra es pot contemplar com el punt de partida d'incomptables corrents però també com un producte fresc i sense data de caducitat. Tot un catàleg al qual cal sumar ara el primer àlbum de Cabaret Voltaire des que Richard H. Kirk va recuperar-ne el nom ara fa sis anys, ja com a projecte unipersonal.

"Shadow of Fear" (2020, Mute Records) no pot sonar de cap manera tan revolucionari com bona part dels títols pretèrits, però encara presenta Kirk com un explorador sònic que mira endavant enlloc d'emmirallar-se en glòries passades. Les vuit peces que conformen el plàstic retroalimenten el llegat propi amb tot allò que ha arribat a inspirar, i de passada deixen en evidència tota aquella modernor que ha vingut a inventar-se la sopa d'all. La inicial "Be Free" esdevé una enèrgica declaració d'intencions en un escenari global tan distòpic com el que perfilen els seus ritmes tribals i els seus acabats sintètics. "Night of the Jackal" ens transporta a totes aquelles pistes de ball subterrànies on l'hedonisme era la més política de totes les declaracions. "Microscopic Flesh Fragment" canalitza en sis hipnòtics minuts tota la claustrofòbia i l'opressió acumulades en l'herència industrial del nord d'Anglaterra. I la desconcertant "What's Goin' On" es perfila, des del seu mateix títol, com la banda sonora del caos estructural del món postmodern.

La música electrònica explicada per Albert Salinas, a El 9 Nou

Repassar a fons la història de la música electrònica per desfer prejudicis i trencar estigmes. Albert Salinas, cofundador de Lapsus, ha participat aquesta setmana al cicle de xerrades de l'Aula de Cultura al Teatre Auditori Cardedeu. Hi hem assistit, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Thatcher com a inventora de les 'raves'

Un moment de la xerrada de Salinas, ahir al Teatre Auditori Cardedeu.

Margaret Thatcher com a inventora de la cultura rave. La idea la va apuntar el músic, activista i gran coneixedor de la història de la música electrònica Albert Salinas, durant una xerrada celebrada ahir al Teatre Auditori Cardedeu en el marc de la programació de l'Aula de Cultura. Quan la Dama de Ferro va fer tancar clubs i locals d'oci nocturn en ciutats com Londres, va recordar Salinas, va provocar que la gent jove se n'anés a divertir-se als descampats i naus industrials abandonades dels extraradis.

Els paral·lelismes amb la situació actual a casa nostra són ben evidents, i arribat aquest punt caldria preguntar-se si el PROCICAT també acabarà esdevenint l'impulsor involuntari de cap manifestació cultural més enllà dels marges. Una pista: els recents episodis de botellón en ciutats com Barcelona i els pícnics massius del cap de setmana passat en espais naturals d'arreu del país no han tingut lloc perquè sí. I això les eminències que ens governen ho haurien de saber millor que ningú.

Salinas, fundador entre d'altres de la plataforma Lapsus, va oferir a Cardedeu un breu però intens repàs a la història de la música electrònica. De Luigi Russolo a Major Lazer passant per Joe Meek, el rock progressiu, el Radiophonic Workshop de la BBC, la música disco, el pop sintètic, el house i el techno, els ritmes urbans i per descomptat el fenomen rave. L'electrònica és una música tan rica i fascinant com injustament estigmatitzada, va insistir. I ja ho podia ben dir.