A la presó per tocar el piano

Ho he llegit aquest matí al diari i me n'he fet creus. Una noia de Puigcerdà i els seus pares s'enfronten a penes de fins a set anys de presó, després que una veïna els denunciés i se'ls acusés, entre d'altres, de presumptes delictes contra el medi ambient i la salut pública. Dit així sona fort, però en realitat l'únic que havia fet l'acusada era tocar el piano durant vuit hores diàries -va per concertista-, i els seus pares donar-li suport i encoratjar-la en la seva vocació musical. D'altra banda, la veïna afirma haver patit estrès i angoixa com a conseqüència de l'audició continuada de les pràctiques de piano. Es pot discutir si l'habitació on es troba l'instrument s'havia insonoritzat correctament o no. Es pot discutir si la denunciant ha exagerat els fets o quina de les dues parts té raó -en qualsevol cas, això últim ho haurà de decidir el jutge-. El que no es pot discutir és el dret de tot veí al descans i al benestar. Ara bé, fins i tot en el supòsit que sigui la veïna qui tingui raó, el cas em sembla totalment desproporcionat.

Pocs anys enrere algú lamentava que, amb l'actual codi penal, el propietari d'un local d'oci nocturn mal insonoritzat pugui acabar servint més anys a la presó que un culpable d'assassinat. Doncs avui hem de lamentar que una jove pianista hagi hagut de seure al banc dels acusats mentre polítics i banquers corruptes fan i desfan sense que ningú s'immuti. Sense voler faltar al respecte de la veïna, el cas d'aquesta noia em sembla un exemple més de la consideració que té la música en aquest país nostre: poca cosa més que soroll. Per a entendre'ns, si el so d'un piano pot suposar un risc per al medi ambient i la salut pública, no pot ser-ho també el trànsit de vehicles en determinats carrers de l'Eixample barceloní? Provin de dormir en determinats trams de la Gran Via a l'estiu, amb la finestra oberta, i entendran de què parlo. Això no atempta contra la salut pública? Algun responsable d'Urbanisme s'enfronta a set anys de presó com a presumpte culpable de l'estrès i l'angoixa dels veïns de la zona?

I què me'n diuen de les obres públiques? Fa un parell d'anys -i durant un bon grapat de setmanes-, em despertaven a primeríssima hora del matí els cops d'una excavadora que no sé què nassos remenava just a sota de la meva finestra. Puc afirmar que aquells sorolls infernals m'han causat trastorns psicològics? Puc denunciar algun responsable municipal? De fer-ho i guanyar el judici, cobraré una sucosa indemnització que de ben segur em curarà tots els mals? (això últim era una ironia, ho sento però no me n'he pogut estar). Em temo que la resposta a totes aquestes preguntes és negativa. I molt em temo, guanyi qui guanyi el judici i tingui qui tingui raó, que de tot plegat se n'ha fet un gra massa.

Robert Redford - "Pacto de silencio" (2012)

A "Pacto de silencio" ("The Company You Keep", 2012), Robert Redford interpreta a Jim Grant, un exmilitant del Weather Underground que fuig de l'FBI després de tres dècades vivint sota una identitat falsa, mentre Shia LaBeouf encarna a Ben Shepard, un jove periodista amb ganes de promocionar-se professionalment. Per molt ben executat que estigui -el dirigeix el propi Redford- i per molt destacables que siguin determinades interpretacions -Redford és Redford, ja se sap-, el film no deixa de ser un thriller entre tants d'altres. I la menció als Weathermen no deixa de ser anecdòtica -la sinopsi podria referir-se a qualsevol moviment fictici i no canviaria absolutament res-. Però hi ha detalls que criden l'atenció, com una frase que el personatge de Redford li deixa anar al de LaBeouf: "Fa trenta anys, un noi llest com tu hagués format part d'aquell moviment". Tota una declaració que resumeix part d'allò que Meredith Haaf denuncia a "Dejad de lloriquear" (2011) i que posa sobre la taula una trista realitat: que la gent jove i amb talent està actualment més interessada a créixer professionalment que a millorar el seu entorn. En altres paraules, som uns egoistes. I així ens va.

On diu "Fa trenta anys", podria dir "Fa vint anys", i on es refereix al Weather Underground podria haver-se referit a qualsevol moviment juvenil que tingui com a objectiu millorar el món o, com a mínim, un entorn concret. No n'analitzaré les causes -perquè ja n'he parlat moltes vegades, i perquè la pròpia Haaf ja ho fa al seu llibre molt millor del que ho podria fer jo-, però és cert que aquests moviments ja gairebé no existeixen, i que els que hi ha no són estrictament juvenils -penso en exemples propers com la PAH o el Procés Constituent-. Per a la meva generació, la dels que ara rondem la trentena, i totes les que han vingut després, sembla que res del que passa al nostre voltant tingui a veure amb nosaltres. Se'ns han inculcat de tal manera principis com el de la competitivitat, l'autopromoció o un sentit pervers de l'individualisme, que no ens adonem que la solució a gran part dels nostres problemes passa precisament per trencar amb aquest individualisme i centrar-nos a ser nosaltres mateixos en comptes d'autopromocionar-nos i competir eternament. Potser per això, perquè no ens agrada el sistema però ens neguem a trencar-hi mentre se'ns garanteixin uns mínims, tenim el que tenim i ens va com ens va.

Sonoritats crues i negroides

TOKYO SEX DESTRUCTION + THE CANARY SECT + MOOD

Estraperlo Club del Ritme, Badalona

9 de novembre de 2013

Tokyo Sex Destruction i The Canary Sect són dues bandes amb trajectòries gairebé paral·leles i identitats complementàries. Ambdues toquen poc a casa nostra, que també és la seva i on mantenen una minoritària però selecta parròquia d'incondicionals, però els seus respectius discursos han estat molt ben rebuts en mercats exteriors com l'europeu. I ambdues beuen directament, però sense nostàlgies, de les sonoritats sixties més crues i negroides. Els primers, de les que es facturaven a l'altre costat de l'Atlàntic, el rock de garatge més estrident, la psicodèlia més primitiva i el soul més compromès. Els segons, del rhythm & blues electrificat que ballaven les hordes mods als clubs del Soho londinenc. Ahir van compartir escenari a l'Estraperlo. Una coincidència tan històrica com imprescindible, i una nova reivindicació de dos dels directes més potents del país. Tokyo Sex Destruction venien amb nova formació, comandats per un Raúl Sinclair més deixat anar que mai: impagable la imatge del vocalista enfilat a un amplificador i emetent murmuris lisèrgics mentre tocava l'orgue amb el peu. També The Canary Sect venien amb canvis a la formació. Una lesió ha obligat al baixista Jaime Ros a limitar la seva tasca a la segona veu, tornant temporalment a les quatre cordes Pablo Jiménez, membre fundador del grup juntament amb el vocalista Manolo Navarro. El repertori va reivindicar dianes de collita pròpia com "I Want You Back" o "Hot Water Town" i va visitar ocasionalment cançoners com els dels Hollies o Manfred Mann. Abans havia trencat el gel el trio barceloní Mood amb un pop d'escola britànica que va sonar en directe més cru que en la seva vessant d'estudi. Van mantenir els ressons de Ray Davies, però la urgència del format va remetre també a la pesantor cool d'uns Queens Of The Stone Age o a l'angst de l'indie rock post-Strokes. Una bona carta de presentació.

Mood.

The Canary Sect.

Tokyo Sex Destruction.

Salvatge Raúl Sinclar (Tokyo Sex Destruction).

De compromís i coherència

Manic Street Preachers.

El frontman de Manic Street Preachers, James Dean Bradfield, no ha enviat mai un e-mail. De fet, segons revela un dossier sobre la banda gal·lesa publicat a l'edició de novembre de Q, ni tan sols sap engegar un ordinador. "Simplement sóc incapaç d'aprendre res de nou", reconeix, "només em molestaré en aprendre quelcom nou a través de la música o bé llegint, però no utilitzant un maleït ordinador". Tota una declaració de principis en uns temps en què molta gent viu més a les xarxes socials que no pas al seu entorn més immediat. Al mateix article, Bradfield lamenta la manca de compromís de part de l'escena musical amb el món que l'envolta, posant com a exemple l'acceptació d'una Medalla de l'Imperi Britànic per part de PJ Harvey. "M'agraden molts dels seus discos, però ... Tenir un mínim d'afinitat amb la reialesa ja no sembla importar en el món de la música", lamenta, "actualment el món on editem els discos sembla un lloc totalment diferent al de quan vam començar".

A mi personalment no m'importa que PJ Harvey tingui una Medalla de l'Imperi Britànic o el carnet del Club Super3. Segueix editant bons discos i evidencia el seu compromís social, per exemple, solidarintant-se amb un pres britànic que es troba en vaga de fam a Guantánamo -li va compondre una cançó mesos enrere-. En canvi, Manic Street Preachers no tenen cap medalla ni estalvien esforços en promocionar el seu compromís social. Però al mateix temps són capaços d'actuar a l'Estat Espanyol mentre la policia carrega contra els indignats de Madrid -setembre de 2012-, tocar "If You Tolerate This Your Children will Be Next" -un títol inspirat en un cartell republicà de la Guerra Civil Espanyola- i no dir absolutament res sobre el que està passant. Tocant en macroesdeveniments patrocinats per marques de cervesa -faltaria més- i amb la mateixa passivitat que Bradfield observa al negoci musical en general. Sí, els gal·lesos també segueixen editant bons discos. Però de vegades s'haurien de pensar millor les coses abans de dir-les.

Cantant a la mort

MUNA MAKHLOUF

NAUB1, Granollers

7 de novembre de 2013

Finalment va ser la NAUB1 l'escenari on Muna Makhlouf va presentar el repertori "Antes de que nos olviden". Una selecció de cançons provinents de tota la geografia llatinoamericana i amb una temàtica en comú: la mort. Una temàtica que també defineix l'exposició "No nos cabe tanta muerte. Memorial a Ciudad Juárez", inaugurada ahir mateix al veí Espai d'Arts de Roca Umbert Fàbrica de les Arts -tant la inauguració com el recital s'emmarcaven en la commemoració del Dia Internacional contra la Violència vers les Dones-. Makhlouf viu actualment a Barcelona, però és originària de Mèxic i coneix bé realitats com la de Juárez. Potser per això aquelles cançons sonaven a través de la seva veu tan tràgiques com quotidianes, tan fatals com naturals. "Hem de seguir esforçant-nos per a parar tot això", va proclamar abans d'interpretar un tema ambientat a la Colòmbia de les guerrilles i el narcotràfic. Ho va dir amb el mateix èmfasi amb què cantava cada vers. Perquè tenia raó. Perquè les històries que canta són reals. I perquè hi ha realitats que cal canviar.

Creixement

Creixement. Quina paraula tan perversa, segons en quin context s'utilitzi. Parlem de creixement econòmic quan en realitat ens referim al creixement de bancs i multinacionals, sovint en detriment del benestar de les persones. Diem creixement professional quan en realitat parlem de guanyar més diners o escalar posicions que ens permetin tenir més gent per sota nostre, és a dir acceptant el principi de competitivitat que mou la maquinària capitalista i neoliberal -i acceptant, com en tota competició, que perquè nosaltres guanyem algú haurà de perdre-. Parlem de creixement en general i pensem en grans infraestructures, grans fites i el posicionament que el nostre país o la nostra empresa tenen al món, però obviem els costos humans i ambientals que aquest suposat creixement acaba comportant. L'economista austríac Christian Felber, que defensa l'economia del bé comú per sobre de la dels mercats, declarava recentment en una entrevista que "si ens concentréssim en ser nosaltres mateixos en comptes de ser millors, ningú en sortiria perjudicat". Davant l'amenaça per part de la Generalitat valenciana de tancar Canal 9, els treballadors de la ràdio televisió pública n'han ocupat els estudis i es dediquen a fer la seva feina tan bé com poden, sense cobrar però dient veritats que fins ara no se'ls permetia dir. Potser no creixeran professionalment, però a nivell laboral i humà ens han ofert tota una lliçó de dignitat.

El retorn de Black Flag

Black Flag han tret el seu primer disc en 25 anys. De la formació clàssica només en queda Greg Ginn -part de la resta han organitzat un projecte nostàlgic que han batejat com a Flag-, però podem considerar que parlem de Black Flag perquè aquest home es manté fidel a la filosofia inicial del grup. I perquè, al capdevall, ell va ser l'ideòleg de tot plegat. El nou disc el publicarà l'històric segell del propi Ginn, SST, i sortirà a la venda el proper 3 de desembre. El cas és que ja circula per Spotify perquè qui ho vulgui pugui escoltar-lo ara mateix. Doncs bé, jo no tinc Spotify, ni sento cap necessitat de tenir-ne com tampoc sento cap necessitat d'explicar constantment la meva vida a Facebook o Twitter. La qual cosa vol dir que no podré escoltar el nou disc de Black Flag, com a mínim, fins que es posi a la venda de manera oficial. Cap problema. No estaré tan al dia. M'hauré d'esperar. Però el gustàs que em donaré quan s'acabi aquesta espera i li posi les mans a sobre no me'l podrà prendre ningú.