 |
| Alfredo Calonge (1961-2014). |
HOMENATGE A ALFREDO CALONGE
Sala Apolo, Barcelona
4 de desembre de 2014
Va ser allà mateix on el vaig veure per últim cop. A la porta de l’Apolo. Jo anava a un concert, i ell repartia flyers d’un altre. Poc em podia imaginar que en qüestió de mesos ell ja no hi seria. Vam parlar de música, com sempre, i concretament de l’artista a qui jo anava a escoltar. Em va confessar que desconeixia la seva obra en conjunt, però que n’havia escoltat alguna peça i que li agradava.
Alfredo Calonge estimava la música. I la música, és clar, l’estimava a ell. He dit que l’estimava? No, m’he equivocat. El verb havia d’haver estat en present. La música encara estima l’Alfredo. Un amor, els ho ben asseguro, que va per llarg. Com a mostra, la festa d’homenatge que ahir a la nit va recordar la seva figura -i la seva persona, no ens n’oblidem- a les dues sales d’Apolo. Una desfilada de rostres procedents de tots els racons de l’escena independent tant de Barcelona com de la resta de l’Estat i fins i tot de més enllà.
De
Brighton 64 a
The Pinker Tones, de
Miqui Puig a
Jorge Explosión -que havia vingut expressament des de Texas-, de
Sex Museum a
The Excitements i de
Los Selenitas a
The Canary Sect, entre molts d’altres. Bandes i solistes de procedència i filosofia diversa, però amb l’Alfredo com a nexe d’unió. Músics que durant gairebé una hora i mitja van passar per l’escenari de la sala gran d’Apolo per acompanyar a
Negativos -la banda de tota la vida de l’homenatjat- en la intepretació íntegra d’aquell
“Piknik Caleidoscópico” (1986) que marcaria un punt i a part en la història de la música d’inspiració sixties en aquest costat dels Pirineus. Un tractat de garatge, psicodèlia i pop multicolor que encara a dia d’avui no té rival possible en llengua castellana. Una col·lecció de cançons que mantenen intacta la seva essència i que ahir, prèvia presentació de l’omnipresent
Flowers, van cobrar nova vida entre paraules de record i gratitud a càrrec d’amics, familiars i coneguts. Finalment, la comitiva sencera va omplir l’escenari al ritme d’
“A tumba abierta”, l’últim single que l’Alfredo va signar amb Negativos.
La festa -perquè allò era una festa, la celebració de la vida i l’obra d’una persona que només pot generar records positius- va culminar a la sala 2 amb les actuacions de tres bandes clau del panorama mod autòcton.
Canguros, Brighton 64 i The Canary Sect. I de propina
Gemma Salvadó, cantautora pop que va trencar el gel amb un breu set i tot apropant el misteri de
Nico a les tonalitats de
Marianne Faithfull. Van seguir Canguros, amb part de la formació absent per compromisos de primer ordre però amb la força d’un combo mai prou valorat. També Brighton 64 van oferir tota una exhibició de força amb un potent set que va alternar composicions noves -com
“Caminos por recorrer”, dedicada a la memòria del propi Alfredo- amb clàssics com
“Fotos del ayer” -original de Negativos popularitzat al seu moment per la banda dels germans Gil-. Finalment, The Canary Sect -l’últim grup on havia militat Calonge- van desplegar tot el seu arsenal d’elèctric i revitalitzador rhythm & blues convidant a l’escenari diversos dels músics que han passat per la formació.
 |
| Negativos, amb convidats molt especials. |
 |
| Gemma Salvadó, entre Nico i Faithfull. |
 |
| Brighton 64, recordant un amic. |
