PJ Harvey - "I Inside the Old Year Dying" (2023)

Llegia dies enrere un fil de Twitter –o com es digui ara aquesta xarxa social- on diversos usuaris comentaven el poc enrenou que havia generat la publicació, a principis del mes passat, del desè àlbum d'estudi de PJ Harvey. Un "I Inside the Old Year Dying" que certament ha tingut el seu ressò als mitjans de comunicació –les crítiques rebudes fins ara han estat generalment superlatives-, però del qual no s'està parlant gaire al carrer o a les mateixes xarxes socials –cosa que resulta força xocant, venint d'una artista que sol fer córrer rius de tinta cada cop que treu disc-.

Cap dels usuaris als quals vaig llegir tenia cap explicació per a un fenomen que jo mateix també he observat, i que personalment atribueixo a la liquiditat i la saturació pròpies dels temps presents. Una ja pot haver parit el disc del segle i la crítica pot proclamar-ho als quatre vents, que en qüestió de setmanes –de dies, fins i tot d'hores- ja serà aigua passada perquè la roda que mou aquest món nostre no pot parar de girar. I és clar, el fet de rebre constantment nous estímuls tampoc ajuda a parar atenció a aquelles obres que la requereixen.

"I Inside the Old Year Dying" és un disc que requereix atenció, en el sentit que cal escoltar-lo amb calma i diversos cops, a poder ser no seguits. Un àlbum complex que revela nous detalls i matisos a cada escolta –tot un contrast amb les dinàmiques generals d'un món governat per la immediatesa-, i on la seva autora ha fet un nou cop de timó discursiu després d'analitzar l'estat de les coses en aquest món nostre a ritme de rock –i blues- en clau genuïnament contemprània a "Let England Shake" (2011) i "The Hope Six Demolition Project" (2016).

Després de set anys de silenci discogràfic, trobem una Harvey molt més fràgil, intimista i fins i tot reposada, que es capbussa a la recerca d'un hipotètic santuari interior tot inspirant-se en el seu propi poema èpic "Orlam" –publicat l'any passat-. No és un disc fàcil –ella mateixa va reconèixer que li havia costat gravar-lo, malgrat comptar amb el suport de col·laboradors habituals com John Parish i Flood, que s'han fet càrrec de les tasques de producció-. No és apte per a macrofestivals ni per a les escoltes ràpides pròpies d'aquest temps on un sempre pot (o ha de) passar a una altra cosa.

Però qui s'atreveixi a endinsar-se en pistes com "Prayer at the Gate", "Seem an I", "A Child's Question, August", "All Souls" o la pròpia "I Inside the Old Year Dying" –fixin-se en com els títols de les cançons deconstrueixen el llenguatge i pràcticament se n'inventen un de nou, una constant que es repeteix als versos de les pròpies composicions-, hi tornarà a descobrir una artista encara capaç de reinventar-se i de seguir sorprenent amb cada moviment. En el fons no hauria d'estranyar que se'n parli poc, quan el que ha fet Harvey és justament brindar-nos un refugi contra el soroll del món exterior.

Disponible a Bandcamp.

Fagedes, pantans i carreteres

Una carretera estreta perdent-se en la immensitat d'una fageda. Drive-By Truckers sonant de fons. I gairebé ho tindries. I un cop dins la fageda, el misteri de The Cure i el seu "The Forest" ressonant dins del teu cap. I de sobte arribes al pantà, i et ve a la memòria la veu de PJ Harvey cantant "Down by the Water". La música i la natura. La natura i la música. Santa Fe del Montseny, juny de 2022.

Dues adolescents escolten música a l'andana

Fleetwood Mac, etapa Buckingham-Nicks - Foto Getty Images.

Dues adolescents esperant un tren a l'andana d'una estació, parlant entre elles i escoltant música a través d'un telèfon mòbil a tot volum. Sonen Deep Purple –el gloriós Mk II-, PJ Harvey i Fleetwood Mac –etapa Buckingham-Nicks-, les noies coneixen les lletres de les cançons i de tant en tant aturen la seva conversa per cantar-les com si no hi hagués ningú més en tota l'estació. I ara vas tu, que en el millor dels casos et trobes en plena crisi dels 40, i els expliques que a la seva edat haurien d'estar escoltant no sé quin producte de temporada perquè així ho determina no sé quina tendència i perquè, en el fons, tu vas molt més perdut que aquestes dues adolescents que les teves tendències simplement se les passen per on els rota.

Björk, PJ Harvey i els Stones

Björk i PJ Harvey als Brit Awards de 1994.

Recuperava dies enrere l'actuació conjunta de Björk i PJ Harvey als Brit Awards de 1994. Aquella en què dues de les grans icones de la música alternativa de les passades dècades estripaven fins a la més pura essència el "Satisfaction" dels Rolling Stones, segellant una de les versions més definitives que s'han arribat a signar d'una de les peces més universals que mai ha arribat a donar el relat pop -comparable tan sols a la lectura que Cat Power n'oferiria anys després a "The Covers Record" (2000)-. Versionar un tema és això, ni més ni menys.

Marion Harper i Estúpida Erikah versionen PJ Harvey

Marion Harper i Lluís Bòria (Estúpida Erikah).

Dos artistes d'aquesta família musical que és l'escuderia Luup Records han sumat esforços en una emocionant lectura d'un original de PJ Harvey. "To Bring You My Love", ha estat el títol triat per Marion Harper i els components d'Estúpida Erikah a l'hora de segellar una unió que tant de bo no es quedi en un fet anecdòtic. Poden comprovar-ho vostès mateixos a través de Menú Stereo.

Primavera Sound 2016 (4)

PRIMAVERA SOUND 2016

Parc del Fòrum, Barcelona

4 de juny de 2016

"Pet Sounds" (1966) és un d'aquells àlbums que il·lustren la freqüent manca d'acord entre crítica i públic. La primera el va aclamar tan bon punt el plàstic va veure la llum i el considera gairebé de forma unànime com el millor disc de la història. El segon no el va saber entendre al seu moment, donant l'esquena a uns Beach Boys de qui només s'esperava himnes surfers i convertint "Pet Sounds" en un inesperat fracàs comercial. Ja se sap, les veritats no solen ser absolutes i la raó sovint es troba repartida entre postures oposades, però en el cas que ens ocupa sembla que la crítica anava força més ben encaminada que el públic. Mig segle després de la seva edició, l'obra mestra de BRIAN WILSON no tan sols ha resultat ser un dels discos més influents de tots els temps sinó que és capaç d'aplegar milers d'ànimes de múltiples generacions quan el seu autor l'interpreta en directe.

Ahir ho va fer a l'esplanada gran del Fòrum, en el marc de la gira que commemora el cinquantè aniversari del disc en qüestió i sota un cel enterenyinat, com si el clima hagués volgut participar d'un cançoner que va trencar amb els paisatges assolellats marca de la casa per a abordar el dubte existencial i la fi de la innocència. Wilson el va repassar de cap a peus, amb una banda on destacava la presència dels també exBeach Boys Al Jardine i Blondie Chaplin, i presumint d'un millor estat de forma que quan va actuar al Poble Espanyol els anys 2005 i 2012 -en els marcs de les gires de presentació d'"Smile" (2004) i de celebració del cinquantè aniversari dels Beach Boys, respectivament-. Mantenia aquella mirada eternament trista i el seu cos restava estàtic quan no tocava el piano, cert, però la seva actitud va ser molt més comunicativa que en les anteriors visites. Wilson hi era ahir en cos i ànima, presentant cada cançó amb tot l'entusiasme del món, celebrant en veu alta la solvència dels músics que l'acompanyaven i fins i tot atrevint-se a adreçar-se al respectable en castellà.

Tota una cerimònia iniciada amb l'arpegi de "Wouldn't It Be Nice", coronada amb passatges tan celebrats com "God Only Knows" i justificada per la presència al repertori de perles com "You Still Believe in Me", "I Know There's an Answer" o "Here Today". Que després de la final "Caroline, No" caigués "Good Vibrations" tenia tota la lògica del món. Ara bé, la gran incògnita era tot allò que vindria a continuació: ni més ni menys que "Surfer Girl" i "Don't Worry Baby". La cosa podria haver seguit amb "Little Deuce Coupe", "All Summer Long" o "Surfin' Safari", però Wilson va preferir jugar-se-la tot versionant el "Monster Mash" de Bobby Pickett i revisant el fons d'armari amb dues joies de la mida de "Wild Honey" i "Sail On, Sailor", ambdues cantades per Chaplin. I aleshores sí, la traca final: "California Girls", "Help Me, Rhonda", "Surfin' USA" i "Fun, Fun, Fun" inundant el Fòrum mentre el respectable ballava al ritme de la història.

També PJ HARVEY va interpretar un disc (gairebé) sencer en aquell mateix escenari, si bé en el seu cas es tractava d'una obra recent. Un "The Hope Six Demolition Project" (2016) que es postula com un dels grans títols del present exercici i del qual tan sols va quedar fora "Near the Memorials to Vietnam and Lincoln". Va entrar en matèria amb "Chain of Keys" i va lliurar de cop cinc peces de l'àlbum en qüestió abans d'acostar-se al seu predecessor, aquell "Let England Shake" (2011) que ja l'havia portat als escenaris primaverals ara fa cinc anys. D'aquella visita es manté el rerefons bèl·lic d'un repertori en clara clau de present -tan sols "When Under Ether", "50ft Queenie", "Down by the Water" i una pantanosa "To Bring You My Love" van alterar el guió-, si bé la posada en escena canvia les tonalitats blanques per la foscor estructural. A destacar la solvència d'una banda amb sospitosos habituals com John Parish o Mick Harvey i, sobretot, l'enorme presència d'una Harvey més mística que de costum. Un dels grans moments del festival, sens dubte.

Amb Cronos com a únic component original però intacta tota la mala llet del primer dia, VENOM van alternar composicions recents amb els clàssics que un bon dia van donar forma i fins i tot nom a corrents com el thrash, l'speed o el black metal. Tota una demostració de força, ràbia elevada al cub i musculatura metàl·lica al mateix escenari que hores abans havien trepitjat Los Chichos: de seguida s'ha dit. DRIVE LIKE JEHU van posar tota la carn a la graella i es van reivindicar com a bèsties gairebé fundacionals del post-hardcore amb nervi, sang i moltíssima suor. Com si mai se n'haguessin anat i celebrant un il·lustre passat sense ànim de nostàlgia, els de San Diego van brindar un passi per a emmarcar i recordar durant molt de temps. I JULIA HOLTER va traçar amb el seu pop hipnòtic i nocturn tot un oasi d'elegant serenor en un entorn tan frenètic com pot arribar a ser el del Parc del Fòrum un cop passada la mitjanit.

PJ Harvey - "The Hope Six Demolition Project" (2016)

PJ Harvey no és la primera artista que canta cançons de guerra, però sí probablement la primera que ho fa des d'una postura tan pròxima i a la vegada tan distant com és la de qui observa sobre el terreny el conflicte i les seves conseqüències. "The Hope Six Demolition Project" (2016), el seu novè disc d'estudi, és el resultat de gairebé quatre anys recorrent escenaris bèl·lics de la mà del fotoperiodista Seamus Murphy. Primer van anar a Kosovo, després a l'Afganistan i finalment a Washington DC, on es prenen moltes decisions d'abast global, i també la capital d'una potència on la prosperitat econòmica i la misèria dels guetos són dues cares d'una mateixa moneda. També aquesta paradoxa marcaria un procés creatiu amb el conflicte com a fil conductor.

El primer fruit de tot plegat va ser un llibre, "The Hollow of the Hand" (2015), que documentava l'experiència a partir de poemes de Harvey i fotografies de Murphy. Després vindria l'enregistrament del disc, que comptaria amb el suport de dos vells coneguts com són Flood i John Parish, i tindria lloc en el marc d'una instal·lació artística a la londinenca Somerset House -el públic podia assistir en directe a les sessions de gravació i contemplar-les com qui gaudeix d'una exposició-. Com a l'hora de gravar "Let England Shake" (2011), enregistrat en una vella església rural, Harvey optava per defugir l'estudi de gravació convencional i treballar en un entorn singular. I una vegada més en sortiria amb un àlbum de regust immediat, orgànic i eclèctic -i posats a buscar paral·lelismes, amb detalls com la coda de "River Anacostia", que juga amb l'espiritual "Wade in the Water" tal i com "The Words that Maketh Murder" ho feia amb el "Summertime Blues" d'Eddie Cochran-.

El disc alterna nervi rocker ("The Community of Hope" entusiasmaria a Brian Eno) amb èpica noir ("The Ministry of Defence"), gòspel de baixa fidelitat ("Chain of Keys") i fins i tot un artefacte psicodèlic que podrien haver signat Jefferson Airplane ("Near the Memorials to Vietnam and Lincoln"). Però, tornant al principi, un dels seus grans encerts és la manera com Harvey s'aproxima al fet bèl·lic. Una aproximació que defuig posicionaments, judicis morals, denúncies o glorificacions de cap mena. La cantant es limita a explicar allò que va veure i apuntar en un bloc de notes al més pur estil periodístic. Poc després de publicar "Let England Shake" -també un àlbum de temàtica bèl·lica-, Harvey es va autodefinir com una corresponsal oficial de cançons de guerra. I en aquest sentit, "The Hope Six Demolition Project" és la seva primera gran crònica.

El proper disc de PJ Harvey

Promet emocions fortes el proper disc de PJ Harvey, titulat "The Hope Six Demolition Project" i amb sortida prevista per al mes d'abril. Per l'avanç que n'hem pogut escoltar, tot apunta que la britànica ha recuperat la seva vessant més urgent de cara a la continuació de l'aclamat "Let England Shake" (2011). Harvey va compondre i enregistrar aquest nou àlbum durant una residència artística que va permetre al públic assistir en directe al procés creatiu. Durant el mateix procés, va viatjar a països com Kosovo o l'Afganistan acompanyada del fotògraf Seamus Murphy, que a partir de l'experiència ha dirigit el trailer de l'àlbum.

De compromís i coherència

Manic Street Preachers.

El frontman de Manic Street Preachers, James Dean Bradfield, no ha enviat mai un e-mail. De fet, segons revela un dossier sobre la banda gal·lesa publicat a l'edició de novembre de Q, ni tan sols sap engegar un ordinador. "Simplement sóc incapaç d'aprendre res de nou", reconeix, "només em molestaré en aprendre quelcom nou a través de la música o bé llegint, però no utilitzant un maleït ordinador". Tota una declaració de principis en uns temps en què molta gent viu més a les xarxes socials que no pas al seu entorn més immediat. Al mateix article, Bradfield lamenta la manca de compromís de part de l'escena musical amb el món que l'envolta, posant com a exemple l'acceptació d'una Medalla de l'Imperi Britànic per part de PJ Harvey. "M'agraden molts dels seus discos, però ... Tenir un mínim d'afinitat amb la reialesa ja no sembla importar en el món de la música", lamenta, "actualment el món on editem els discos sembla un lloc totalment diferent al de quan vam començar".

A mi personalment no m'importa que PJ Harvey tingui una Medalla de l'Imperi Britànic o el carnet del Club Super3. Segueix editant bons discos i evidencia el seu compromís social, per exemple, solidarintant-se amb un pres britànic que es troba en vaga de fam a Guantánamo -li va compondre una cançó mesos enrere-. En canvi, Manic Street Preachers no tenen cap medalla ni estalvien esforços en promocionar el seu compromís social. Però al mateix temps són capaços d'actuar a l'Estat Espanyol mentre la policia carrega contra els indignats de Madrid -setembre de 2012-, tocar "If You Tolerate This Your Children will Be Next" -un títol inspirat en un cartell republicà de la Guerra Civil Espanyola- i no dir absolutament res sobre el que està passant. Tocant en macroesdeveniments patrocinats per marques de cervesa -faltaria més- i amb la mateixa passivitat que Bradfield observa al negoci musical en general. Sí, els gal·lesos també segueixen editant bons discos. Però de vegades s'haurien de pensar millor les coses abans de dir-les.