dimarts, 4 de febrer del 2014
Recomanació: Steven Munar presenta "Time Traveller"
Va ser probablement l'últim gran disc de 2013. Una d'aquelles joies de folk-pop sense data de caducitat que tan bé entren els vespres d'hivern. "Time Traveller" és el quart àlbum d'STEVEN MUNAR, i una nova matrícula d'honor en un expedient a dia d'avui immaculat. Aquest divendres, 7 de febrer (20h.), el presentarà en directe a la sala Apolo 2 de Barcelona (c/. Nou de la Rambla, 111 - metro: Paral·lel), acompanyant-se de la renovada Miracle Band i amb convidats molt especials. Assistència més que recomanada.
La Colònia a la NAUB1
LA COLÒNIA és la nova aventura de Xavier Ciurans (Gertrudis). Una aventura per la qual ha abandonat la seva Garriga natal, s´ha establert a Reus i ha sumat esforços amb gent de Garbuix, Espaldamaceta, La Padrina i Camerata XXI. El seu disc de debut, "Capítol 1" (2013), és una delícia. Un còctel de klezmer, música balcànica, folk frenètic i cabaret francès. Sempre amb una vocació essencialment mediterrània i un punt canalla marca de la casa. I amb un caràcter multidisciplinar on la música va de la mà amb el teatre, la dansa i les arts visuals. Aquest dissabte, 8 de febrer (19,30h.), els podran descobrir a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - RENFE/Bus: Granollers Centre).
dilluns, 3 de febrer del 2014
Philip Seymour Hoffman (1967-2014)
PHILIP SEYMOUR HOFFMAN
(1967-2014)
Els cànons de bellesa. Concepte pervers en un món tan banal com el que habitem. Un món de galeria. De cares boniques sense res a dir. De rostres i cossos que s'han passat tant temps en gimnassos i centres d'estètica que s'han oblidat de viure. De gent obsessionada per aparentar vint anys quan en té quaranta -amb tot el que això comporta, més enllà de l'estètica-. De vanitats personificades que es conserven en formol. A mi sempre m'ha agradat més allò que Pau Vallvé va anomenar lletgisme. Gent com Tom Waits, que de ben jove es va obsessionar amb la vellesa (sí, amb v) i segueix donant el millor d'ell mateix un cop assolida l'edat de prejubilació. O com Keith Richards i les seves arrugues, testimonis directes de set dècades viscudes al màxim -i de vegades al límit-. O Jim Morrison, que un bon dia va decidir engreixar-se i refugiar-se a París, deixant enrere la seva condició de poster boy i refermant la seva vocació artística. O com l'home que ahir ens va deixar, Philip Seymour Hoffman.
Definitivament, el rostre de Hoffman no encaixava als cànons establerts de bellesa. No era un Brad Pitt ni un Tom Cruise. El seu rostre no lligava amb la majoria de portades, i definitivament no servia per vendre crispetes. Però sí que servia per fer cinema. Perquè Hoffman feia això: cinema. Analitzin la seva filmografia i s'adonaran que no hi ha passos en fals. Analitzin la seva manera d'actuar i s'adonaran que era l'antítesi de la majoria d'estrelles del setè art. Mentre molts han destacat imposant la seva personalitat en tot paper que hagin interpretat, ell ho va fer defugint els deliris personals i treballant sempre pel personatge i pel conjunt de l'obra. Fixin-se sinó en com la seva presència, ja fos com a protagonista o com a il·lustre secundari, podia redefinir tota una pel·lícula. Amb Hoffman no se'n va només un actoràs. Se'n va algú que entenia el setè art més enllà de catifes, xifres i desfilades d'efectes especials. Se'n va un artista dels de debò. Dels que no encaixen en aquesta gegantina cadena de muntatge que ha esdevingut el show business.
The Day the Music Died
3 de febrer de 2014. 55 anys enrere, un avió s'estavellava pocs quilòmetres al nord de Clear Lake, Iowa, emportant-se les vides de Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P. Richardson aka The Big Bopper. 3 de febrer de 1959, The Day the Music Died, tal i com algú el va batejar. Però no, la música no va pas morir aquell dia. De fet, 55 anys després de la tragèdia, ni tan sols ha deixat de sonar.
diumenge, 2 de febrer del 2014
Marika Hackman - "Bath Is Black"
Amb el videoclip de "Bath Is Black", Marika Hackman ridiculitza el sexisme i la banalitat imperants en molts vídeos de hip hop. I ho fa amb un memorable i malencònic exercici de folktronica que l'emparenta, per exemple, amb uns Daughter. Aquesta jove britànica té tan sols un ep editat, "Sugar Blind" (2013), però diversos mitjans del seu país ja l'han destacat com a nom a seguir de prop. I la veritat és que s'ho val.
dissabte, 1 de febrer del 2014
Vint anys de "Dookie"
Quaranta minuts i catorze temes on no hi faltava ni hi sobrava res. Inici demolidor amb "Burnout", melodies enganxoses com les de "Having a Blast", "Welcome to Paradise" o "Sassafras Roots", canvis d'intensitat tan potents com els de "Longview" o "She", i un final per la porta gran amb "F.O.D." i la gamberrada oculta "All By Myself". Himnes generacionals com "When I Come Around" o l'eterna "Basket Case" -d'acord, ja fa anys que n'estem tots empatxats, però provin d'escoltar-la sense prejudicis i atreveixin-se a negar que és enorme-. I una caràtula -obra de Richie Bucher- tan fresca com el propi disc. A nivell personal, no puc dir que "Dookie" em descobrís el punk -quan es va editar, els Sex Pistols ja formaven part de la meva vida-, però sí que em va ensenyar moltes coses. La primera, que era possible posar un cassette -eren els 90, amics- d'un grup contemporani al cotxe dels meus pares i escoltar-lo fins al final comptant amb les seves respectives aprovacions. La segona, que aquest món està ple de ressentits que es tapen les vergonyes a cop de menyspreu: tan bon punt van encapçalar les llistes d'èxits, Green Day van esdevenir una de les dianes preferides dels gurús de l'autenticitat. Tal i com els havia passat abans als propis Nirvana. Tal i com els passaria també a Oasis i Blur, i fins i tot a Manel. En fi, ells s'ho perden.
L'altra cara de Raydibaum
SATAN FAMILY
Koitton Club, Barcelona
31 de gener de 2014
Sempre resulta interessant escoltar un grup o solista consolidat oferint un repertori de versions. Perquè aquesta mena de repertoris radiografien com cap altre l'adn musical del grup o solista en qüestió. Satan Family és el projecte paral·lel amb què els components de Raydibaum reinterpreten cançons que els han marcat al llarg de les seves vides. Parlem d'un conjunt -Raydibaum- que va irrompre a l'escena independent catalana ara fa cosa de deu anys. Músics formats per tant durant els 90. La dècada de la qual més es va nodrir un set list farcit d'homenatges a gent com Stone Temple Pilots, Supergrass, Smashing Pumpkins, Blur, Elliott Smith -emotiva "Between the Bars"- o Queens Of The Stone Age -impagables els solos de Pep Rius, l'únic guitarrista viu capaç de barrejar la base rítmica de "No One Knows" amb les melodies de l'himne del Barça o la cançó de Colacao-. Ambient tan familiar com distès, repertori d'alta volada i el comiat d'uns Satan Family que no tornaran a trepitjar els escenaris, com a mínim, en una bona temporada. Malgrat aquest darrer detall, la tònica general era de celebració. Perquè el comiat no és casual i els seus motius bé valen una festa: Raydibaum sortiran de gira el mes que ve amb nou disc sota el braç -el sorprenent "Estructures sota terra"-. El tret de sortida tindrà lloc el 14 de març a la NAUB1 de Granollers. La qual cosa, perquè m'agrada Raydibaum i per la meva vinculació amb la B1, em fa moltíssima il·lusió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)