Steve Samuels - "Saturday Night Blues" (1994)

He tornat aquests últims dies a un disc compacte que vaig adquirir ja fa molts anys en una disqueria del centre de Barcelona que solia despatxar aquesta mena de plàstics en quantitats abundants i a preus realment llaminers. Recordo que em vaig acostar a l'àlbum en qüestió atret per una caràtula que em va semblar simplement irresistible. I que la sorpresa va ser majúscula quan em vaig adonar que les seves catorze pistes efectivament sonaven a allò que evocava la imatge. A postes de sol sota el cel de Los Angeles, a cotxes d'època com a metàfores de classe i ofici, a llums de neó de les que anuncien bones noves.

Steve Samuels era un guitarrista de blues del qual poca cosa he arribat a esbrinar -a la majoria de fonts consultades tan sols hi he trobat aquest mateix disc com a única referència-, més enllà d'un obituari segons el qual hauria mort l'any 1994. Un d'aquells músics que haurien merescut millor fortuna però pel motiu que sigui mai van passar d'una altrament reivindicable segona divisió -si bé va arribar a tocar amb gegants com Muddy Waters-. I un àlbum, "Saturday Night Blues" (1994), carregat de blues urbà en clau californiana però apte per a qualsevol seguidor de les escoles de Texas o Chicago. El seu títol no enganya. Ideal per a una nit de dissabte com la d'avui.

50 anys de "Green River"

Si 1969 va ser l'any en què el rock va deixar de ser psicodèlic i va tornar a les seves arrels més orgàniques i essencials, la Creedence Clearwater Revival va ser una de les formacions que millor van saber capitalitzar (i liderar) aquella transició. Ho va fer publicant ni més ni menys que tres àlbums al llarg d'un exercici que va consolidar el quartet californià com una de les bandes més grans de la seva generació i va fer del seu líder, John Fogerty, un dels compositors més icònics de la música d'arrel nord-americana.

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Green River" va ser el segon disc que lliurava la Creedence al llarg de 1969. Nou talls que destil·laven les essències més elèctriques i pantanoses del blues, el country i el rock'n'roll anterior a la British Invasion, si bé amb un ganxo, una potència i una frescor que ja haurien volgut molts dels artistes més cool del moment. Un plàstic que prenia com a punt de partida el seu predecessor -"Bayou Country", editat el mes de gener d'aquell mateix any- i que contenia tres de les cançons més celebrades del repertori de Fogerty.

La primera, la peça titular. La greixosa rodanxa de rhythm & blues que obria l'àlbum tot suggerint un retorn a dies més innocents i apel·lant a la natura com a últim refugi. Els records d'infantesa del propi Fogerty, universalitzats amb tota una successió de postals per on desfilaven boscos de color verd estiuenc, gronxadors de corda penjats a les branques dels arbres, rius d'aigua cristal·lina i noies ballant descalces sota la llum de la Lluna. Tot això, amplificat per una contagiosa base rítmica de les que fan escola -ho saben prou bé els Hollies- i un corrosiu riff de guitarra que establia línia directa amb els astres més ancestrals del blues.

La segona, "Bad Moon Rising", un dinàmic i vitamínic rockabilly amb una lírica apocalíptica que d'alguna manera semblava predir els dies convulsos que s'aproximaven a marxes forçades -dels assassinats de la Manson Family a les males vibracions d'Altamont i a la dècada dels 70 com a certificat de defunció de la innocència i els somnis a tot color dels nens de les flors-. I la tercera, "Lodi", la història en primera persona d'un músic atrapat en un poble de mala mort i una de les primeres mostres d'aquell country rock marca de la casa que aniria guanyant terreny en successius llançaments.

"Green River" va veure la llum set mesos després de "Bayou Country" i a tan sols dues setmanes de l'actuació de la Creedence a Woodstock. Abans d'acabar l'any, Fogerty i companyia lliurarien "Willy and the Poor Boys", un nou pas endavant i l'avantsala del que sol considerar-se com el cim creatiu del quartet, un "Cosmo's Factory" que sortiria del forn ja durant el següent exercici i on els californians acabarien d'establir algunes de les bases del rock dels 70.

Ashley Tyler a El 9 Nou

Els vallesans Ashley Tyler presenten "Our Imperfection" (2019), un ep de quatre temes de rock amb totes les conseqüències, produïts per Mike Mariconda. Aquesta setmana he tingut el gust de parlar amb dos dels seus components. El resultat de la conversa, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Un viatge a través de la foscor...

El passat dimecres 31 vam assistir al concert de Laura Gouria i la seva Rising Band a El Mirallet. Repàs integral a "The Rising" (2018), el seu notable disc de debut, amanit amb cites a Neil Young, Rickie Lee Jones, Ryan Adams o Bruce Springsteen. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Article d'un servidor i fotografia de Julián Vázquez.

Sarathy Korwar

Si el jazz britànic viu en l'actualitat un moment de gran efervescència, un dels seus exponents a l'alça vindria a representar com pocs el caràcter mestís i multicultural que porta dècades definint la Gran Bretanya i que així ho seguirà fent amb Brexit o sense. Saratha Korwar va néixer als Estats Units però va créixer a la terra dels seus avantpassats, l'Índia, abans de traslladar-se al Regne Unit. Pel camí va aprendre a tocar instruments tradicionals indis i va deixar-se seduir per les formes més avançades del jazz. Va ser aleshores quan va optar per la bateria, instrument que un cop ja instal·lat a Londres ha tocat al costat de referents del jazz contemporani com Shabaka Hutchings (Sons of Kemet, The Comet is Coming). La seva obra en solitari explora els horitzons jazzístics, els connecta amb la tradició oriental i els enriqueix amb elements de hip hop i derivats. El seu darrer disc, "More Arriving" (2019), és un clam contundent contra la xenofòbia en un moment en què ressorgeixen de forma preocupant tot un seguit de convulsions pretèrites. Música urbana en positiu, amb una solidesa i una obertura de mires que ja voldrien molts dels qui utilitzen aquesta etiqueta com a coartada.

50 anys de l'Ann Arbor Blues Festival

El cartell del festival.

S'imaginen vostès un festival on compartíssin cartell B.B. King, Muddy Waters, Howlin' Wolf, Big Mama Thornton, Son House, Otis Rush i Arthur Crudup, entre d'altres? Va passar ara fa 50 anys en una ciutat universitària de l'estat de Michigan. L'Ann Arbor Blues Festival va ser el primer festival de blues mai celebrat en territori nord-americà, i la concentració més gran mai registrada de primeres espases del gènere.

Resulta tan sorprenent com revelador el fet que els primers festivals de blues tinguessin lloc al continent europeu i no als Estats Units, que no van acollir un certamen d'aquesta mena fins gairebé entrada la dècada dels 70. Va ser tal dia com avui de fa 50 anys quan la localitat d'Ann Arbor (Michigan) va donar sortida al primer festival dedicat exclusivament a la música blues mai celebrat en territori nord-americà. Una cita, l'Ann Arbor Blues Festival, que esdevindria també la concentració més gran mai registrada de noms capitals del gènere.

La idea va sorgir d'un grup d'estudiants de la Universitat de Michigan, tots ells aficionats al blues, que després d'un viatge iniciàtic a Chicago durant el qual van entrar en contacte amb alguns dels pilars de l'escena del South Side, van decidir organitzar un festival per donar a conèixer el gènere entre els seus propis companys d'universitat. El centre no tan sols els va donar llum verda, sinó que els va finançar la primera edició, que va començar l'1 d'agost de 1969 i es va allargar fins al dia 3. El cartell, una completa selecció de primeres espases que venien a representar el blues en totes les seves vessants. Parin vostès atenció a la llista de participants i agafin-se fort.

Divendres 1 d'agost: Roosevelt Sykes, Mississippi Fred McDowell, J.B. Hutto, Jimmy Dawkins, Junior Wells i B.B. King. Dissabte 2 d'agost: Sleepy John Estes, Luther Allison, Clifton Chenier, Otis Rush, Howlin' Wolf i Muddy Waters. Diumenge 3 d'agost (tarda): Arthur 'Big Boy' Crudup, Roosevelt Sykes, Luther Allison, Big Joe Williams, Magic Sam, Big Mama Thornton i Freddie King. Diumenge 3 d'agost (nit): Sam Lay, T-Bone Walker, Son House, Charlie Musselwhite, Freddy Roulette, Lightnin' Hopkins i James Cotton. Gairebé res.

L'elevada afluència de públic va animar els organitzadors a repetir la cita al cap d'un any, amb la mala fortuna de coincidir aquella segona edició amb un dels festivals de rock més potents celebrats l'estiu de 1970 als Estats Units, el Goose Lake International Music Festival. Els números no van sortir, la universitat va deixar de finançar el projecte i l'esdeveniment va quedar en standby fins que John Sinclair -sí, el mànager d'MC5, al final totes les peces acaben encaixant- va decidir reprendre'l el 1972, si bé incorporant a la programació figures del soul i del jazz com Ray Charles o Miles Davis.

Des d'aleshores el festival ha viscut diverses etapes que s'han anat succeint de forma intermitent, i en l'actualitat segueix celebrant-se sota el nom d'Ann Arbor Blues and Jazz Festival -és clar que això ja és una altra història-. Tornant a aquella cita pionera, el sempre oportú Jack White va decidir el mes passat avançar-se a les celebracions del 50è aniversari amb el llançament d'un vinil doble amb 24 talls enregistrats al llarg dels tres dies de festival. Es titula simplement "Ann Arbor Blues Festival 1969" i poden localitzar-lo al catàleg de Third Man Records.

Postals nord-americanes a Granollers

LAURA GOURIA

El Mirallet, Granollers

31 de juliol de 2019

Em comentava un conegut que la música de Laura Gouria i la seva Rising Band el transporta a la plenitud d'aquells paisatges tan genuïnament nord-americans que tots tenim idealitzats fins i tot en el cas d'haver-los contemplat en els nostres propis ulls. Interpretava la vallesana peces com "When the World Gets Crazy", "Misery Town" o "Frustrated" -totes elles incloses al seu disc de debut, "The Rising" (2018)-, i ell em parlava de carreteres, deserts, prats inabastables, boscos de muntanya i fins i tot paisatges plujosos. I la veritat és que el bon home ho clavava. Ja pot ser Gouria l'enèsima revelació de l'escena del Baix Montseny, que el seu repertori evoca tot allò que associem amb artistes com els que l'han influït -de Bruce Springsteen a Lucinda Williams i de Neil Young als Jayhawks-. La nit passada va actuar al restaurant El Mirallet de Granollers, un passi majúscul en la línia de la presentació oficial de "The Rising" a l'Anònims la passada primavera. Queda doncs confirmada la promesa.