2019 en música

Laura Gouria - Foto Susanna Ginesta.

Una reconeguda plataforma d'streaming m'anunciava dies enrere que la cançó que més he escoltat aquest 2019 és "When the World Gets Crazy" de Laura Gouria. I si bé és de domini públic l'opinó que em mereixen aquesta mena de plataformes, no deixa de ser reconfortant el fet que una artista que tinc tan a prop es trobi als meus rànquings "personals" per sobre de les bandes internacionals que més acostumo a escoltar. El que no sap la senyora plataforma –Spotify, per si algú s'ho demana-, és que la mateixa cançó l'he arribat a escoltar (i a gaudir) molt més en format físic que no pas en streaming, però no entrarem ara en aquest tema.

Sigui com sigui, el meu 2019 no s'entendria en termes melòmans sense la música de l'artista vallesana, que venia de tancar el 2018 amb la publicació d'un debut d'alçada com és "The Rising". Perquè ha estat una de les meves grans descobertes dels darrers dotze mesos, però també perquè he pogut gaudir del privilegi de treballar amb ella. Encara en el capítol de descobertes, aquest 2019 he vibrat moltíssim amb Somebody, Pol Purgimon i Tecum Terra, tres joves valors provinents també de la imprescindible microescena del Baix Montseny. I amb Gina Argemir, Zesc, Meconio, Lia Sampai o Chaqueta de Chándal, aquests darrers l'última gran revelació d'aquella escena barcelonina que encara hi sap veure més enllà de llistes i rànquings.

En l'àmbit internacional, i novament més enllà de les llistes i els rànquings, 2019 ha estat amb tota probabilitat el gran any de Big Thief. Els nord-americans han lliurat dues obres majúscules en tots els sentits –"U.F.O.F." i "Two Hands"-, en un moment en què el simple fet de publicar dos àlbums en un sol exercici pot semblar una empresa tan arriscada com fins i tot anacrònica. Els d'Adrianne Lenker van brillar en directe des d'un dels escenaris principals del passat Primavera Sound, i molt possiblement arribin a brillar més encara quan els poguem degustar de prop el proper 20 de febrer a la sala 2 d'Apolo.

I si passar revista a l'any que s'acaba implica referir-se als grans moments viscuts durant l'exercici en qüestió, un també ha de reconèixer els errors que ha comès al llarg d'aquests dotze mesos. En el meu cas, per exemple, haver-me perdut l'actuació d'Aldous Harding presentant el majúscul "Designer" –un altre dels grans discos d'aquest 2019- al mateix Primavera Sound. Que sí, que en aquella mateixa franja horària vaig poder presenciar el concertàs que es van marcar uns Suede en pleníssima forma i l'elèctrica descàrrega d'Amyl and The Sniffers –sens dubte, un altre dels grans noms del 2019 melòman-, però hi ha ocasions en què un desitjaria disposar del do de la ubiqüitat. O simplement que els horaris del festival de torn s'haguessin ordenat d'una altra manera.

Una trentena d'artistes per Open Arms

El públic respon a la performance interactiva d'Agustí Margarit i Pol Pagès.

GRANOLLERS AMB OPEN ARMS

Sala Tarafa, Granollers

30 de novembre de 2019

Una trentena de músics, poetes i artistes performatius van actuar ahir a Granollers en un festival en benefici de Proactiva Open Arms. Demà miraré d'explicar-ho amb pèls i senyals a El 9 Nou (edició Vallès Oriental), però ara mateix m'agradaria compartir el que per mi va ser un dels moments clau de la jornada. La performance interactiva d'Agustí Margarit (dansa) i Pol Pagès (música) al voltant de les cinc fases que segueix l'organisme humà abans de morir ofegat. La colpidora postal d'una crua realitat que malauradament tenim a tocar.

També m'agradaria destacar l'actuació de Tecum Terra. Música d'arrel tradicional, dansa contemporània i, novament, la performance com a últim refugi. I les cançons de Laura Gouria, històries quotidianes emmarcades en un món tan complex com absurd (el nostre, per si no havia quedat clar). Un món on manen els traficants d'armes, com va dir una vegada un reconegut músic barceloní que malauradament ja no es troba entre nosaltres. Bé, el cas és que peces com "Misery Town" o "When the World Gets Crazy" també van encaixar a la perfecció en un programa com el de Granollers amb Open Arms.

El mateix es podria afirmar dels "Unicorns Psicodèlics" de The Missing Leech, que sempre volen plegats i mai discriminen cap exemplar de la seva pròpia espècie en funció del color del pelatge. No cal dir que tampoc deuen negar l'auxili a qui es troba a la deriva en alta mar. També va actuar Ricky Gil, que va aprofitar l'ocasió per avançar alguns dels temes que conformaran l'imminent nou àlbum de Brighton 64. Lírica social, actitud combativa i, sí, una mirada crítica a la forma com les institucions europees gestionen la crisi del Mediterrani. Tot això, per descomptat, sense voler restar mèrits ni importància a la resta d'un programa tan eclèctic com inabastable.

Illa Carolina. Acústics i propers.

The Missing Leech. Antifolk i compromís.

Agustí Margarit i Pol Pagès. Colpidora postal.

Tecum Terra. La performance com a últim refugi.

Marina Miralles. Cançons que apunten enlaire.

Ricky Gil. Lírica social, actitud combativa i mirada crítica.

Pol Purgimon. Salvatge fragilitat.

Laura Gouria. Històries quotidianes d'un món tan complex com absurd.

Somebody. Intensitat en to menor.

Pau Gener Galín. Versos de batalla.

Laura Gouria en dos moments

LAURA GOURIA

Festa Major de Blancs i Blaus 2019

Plaça de la Caserna, Granollers

26 d'agost de 2019

Del concert que Laura Gouria va oferir ahir al vespre a la Festa Major de Granollers em quedo (sobretot) amb dos moments. El primer, "When the World Gets Crazy". Un exercici de country rock fresc com una rosa, amb un ganxo melòdic incontestable, una tornada que atrapa a la primera i una lletra que parla sense embuts de l'ara i l'aquí. I una peça que ha esdevingut per mèrits propis un dels grans reclams tant de "The Rising" (2018) com dels directes de la cantautora vallesana. El segon, "Further On (Up the Road)". Gouria fent-se seu l'original d'Springsteen gairebé sense proposar-s'ho, injectant color i matisos a la línia vocal, i elevant la tornada fins a cotes gairebé místiques. D'això se'n diu fer una versió.

Un viatge a través de la foscor...

El passat dimecres 31 vam assistir al concert de Laura Gouria i la seva Rising Band a El Mirallet. Repàs integral a "The Rising" (2018), el seu notable disc de debut, amanit amb cites a Neil Young, Rickie Lee Jones, Ryan Adams o Bruce Springsteen. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Article d'un servidor i fotografia de Julián Vázquez.

Postals nord-americanes a Granollers

LAURA GOURIA

El Mirallet, Granollers

31 de juliol de 2019

Em comentava un conegut que la música de Laura Gouria i la seva Rising Band el transporta a la plenitud d'aquells paisatges tan genuïnament nord-americans que tots tenim idealitzats fins i tot en el cas d'haver-los contemplat en els nostres propis ulls. Interpretava la vallesana peces com "When the World Gets Crazy", "Misery Town" o "Frustrated" -totes elles incloses al seu disc de debut, "The Rising" (2018)-, i ell em parlava de carreteres, deserts, prats inabastables, boscos de muntanya i fins i tot paisatges plujosos. I la veritat és que el bon home ho clavava. Ja pot ser Gouria l'enèsima revelació de l'escena del Baix Montseny, que el seu repertori evoca tot allò que associem amb artistes com els que l'han influït -de Bruce Springsteen a Lucinda Williams i de Neil Young als Jayhawks-. La nit passada va actuar al restaurant El Mirallet de Granollers, un passi majúscul en la línia de la presentació oficial de "The Rising" a l'Anònims la passada primavera. Queda doncs confirmada la promesa.

L'inici de tot allò que vindrà

LAURA GOURIA

Anònims, Granollers

6 d'abril de 2019

El d'ahir no era el primer concert que Laura Gouria oferia al marge de La Bestia, la banda amb la qual s'ha fet un tip de trepitjar escenaris al llarg dels darrers anys. Però sí que era la posada de llarg amb tots els ets i uts del seu projecte solista. La presentació del seu primer disc, "The Rising" (2018), i també de la formació amb la qual li ha donat forma, integrada per il·lustres veterans de l'escena vallesana i oportunament batejada com The Rising Band. I per damunt de tot una prova de foc que la del Baix Montseny no tan sols va superar amb nota, sinó sobretot perfilant-se com una imminent revelació del so Americana en aquestes latituds nostres.

Va posar la maquinària en marxa amb els majestuosos acords menors de "Misery Town". Tres històries quotidianes com a metàfores d'un món que no acaba de rutllar, i Gouria despatxant de bon principi un dels seus arguments més incontestables. Tota una declaració de principis que va refermar tot seguit amb el country rock dinàmic de "When the World Gets Crazy", un altre dels grans reclams de "The Rising". I a continuació, primera cita als seus referents amb una visceral lectura de "Further On (Up the Road)", composició que Bruce Springsteen va emmarcar originalment en un àlbum també titulat, casualitats de la vida, "The Rising" (2002).

Va tornar al cançoner propi amb unes sòlides "Ja no ets aquí" i "Quizás". Dos talls que van posar sobre la taula un dels grans valors afegits dels directes de Gouria. Que el seu repertori guanya, i molt, un cop transportat a l'escenari. Que si sobre el paper les seves composicions es manifesten rodones com elles mateixes, sobre el terreny es deixen anar i creixen fins al punt de mirar de tu a tu a qualsevol títol aliè que li vingui de gust adaptar. Ja sigui el "Hey Hey, My My" de Neil Young o un "Gimme Something Good" de Ryan Adams que va abordar sense manies ni pensar en el què diran, que al capdavall als concerts s'hi va a escoltar música.

"Frustrated" i "You Could Be Mine" van exposar la vessant més robusta del repertori de Gouria, la primera a ritme de blues pantanós i la segona a cop de rock pesant però no pas monolític. Tot un contrast amb "Easy Money", un original de Rickie Lee Jones on la vocalista va lluir les seves gales més jazzístiques abans de transformar el "When the Wind Blows" de Maika Makovski en tot un huracà de soul rock electrificat. Es va acomiadar citant a Richie Sambora amb "Backseat Driver" i amb la solemnitat de la peça que titula el seu disc de debut. Va obrir tanda de bisos amb una expansiva "Rockin' in the Free World" -novament, Neil Young- . A petició del respectable, va repescar "When the World Gets Crazy". I aleshores va quedar clar que allò d'ahir era tan sols l'inici de tot el que vindrà.

Laura Gouria a El 9 Nou

De petita deia que volia ser cowboy. D'adolescent va trobar refugi en la seva col·lecció de discos. I ara acaba de publicar el seu primer disc. Laura Gouria presentarà "The Rising" (2018) aquest dissabte, 6 d'abril, a l'Anònims de Granollers. Hi hem parlat i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Susanna Ginesta.

Recomanació: Laura Gouria a l'Anònims

"The Rising" (2018) és el disc de debut de Laura Gouria. Una de les últimes grans revelacions de la microescena del Baix Montseny i un valor a l'alça de la música d'arrels nord-americanes a casa nostra. Les seves cançons parlen de superar obstacles, tant a nivell personal com col·lectiu, i conviden a creure que un món millor és possible. I per si això fos poc, conjuguen discursos que van de Neil Young a Lucinda Williams i dels Jayhawks a Bruce Springsteen. El presentarà el proper dissabte, 6 d'abril (18,30h), a l'Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57). Entrada lliure i assistència recomanada.

Guitarra, baix i bateria - Programa 204

Johnny Cash, l'Home de Negre.

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. La prolífica microescena musical del Baix Montseny amb Les Cruet, Pol Purgimon i Laura Gouria. Nous documentals sobre Johnny Cash i Sam Cooke. I les cançons de Dominique Grange, que aquest dissabte participarà en un acte d'homenatge a Salvador Puig Antich a l'Anònims de Granollers. Disponible en podcast.

Laura Gouria

Cançons orgàniques que expliquen històries - Foto Susanna Ginesta.

Ja vaig avançar a principis d'any que la microescena del Baix Montseny ens oferiria diverses i agradables sorpreses aquests primers mesos de 2019. Si durant les últimes setmanes ens hem referit als debuts de gent com Somebody o Pol Purgimon, avui toca parlar d'una nova revelació amb totes les lletres com és Laura Gouria. Qui l'hagi descobert al capdavant del combo rocker La Bestia, ja sabrà que ens trobem davant d'una veu poderosa, tot terreny i amb personalitat pròpia. Un dels seus trets distintius, i un dels principals arguments a favor de "The Rising" (2018), el primer disc que signa amb el seu nom. Set peces en anglès, català i castellà que beuen de la tradició nord-americana i que haurien de cridar l'atenció dels seguidors de Lucinda Williams, Jayhawks o Neil Young, per citar tres dels referents sonors que evidencien talls com "When the World Gets Crazy" o aquest tros de single en potència que és "Misery Town". Cançons orgàniques que expliquen històries, que donen veu a aquells que sovint són silenciats i conviden a reflexionar sobre l'estat de les coses en aquest món que habitem. Poden escoltar-les a Spotify.