L'inici de tot allò que vindrà

LAURA GOURIA

Anònims, Granollers

6 d'abril de 2019

El d'ahir no era el primer concert que Laura Gouria oferia al marge de La Bestia, la banda amb la qual s'ha fet un tip de trepitjar escenaris al llarg dels darrers anys. Però sí que era la posada de llarg amb tots els ets i uts del seu projecte solista. La presentació del seu primer disc, "The Rising" (2018), i també de la formació amb la qual li ha donat forma, integrada per il·lustres veterans de l'escena vallesana i oportunament batejada com The Rising Band. I per damunt de tot una prova de foc que la del Baix Montseny no tan sols va superar amb nota, sinó sobretot perfilant-se com una imminent revelació del so Americana en aquestes latituds nostres.

Va posar la maquinària en marxa amb els majestuosos acords menors de "Misery Town". Tres històries quotidianes com a metàfores d'un món que no acaba de rutllar, i Gouria despatxant de bon principi un dels seus arguments més incontestables. Tota una declaració de principis que va refermar tot seguit amb el country rock dinàmic de "When the World Gets Crazy", un altre dels grans reclams de "The Rising". I a continuació, primera cita als seus referents amb una visceral lectura de "Further On (Up the Road)", composició que Bruce Springsteen va emmarcar originalment en un àlbum també titulat, casualitats de la vida, "The Rising" (2002).

Va tornar al cançoner propi amb unes sòlides "Ja no ets aquí" i "Quizás". Dos talls que van posar sobre la taula un dels grans valors afegits dels directes de Gouria. Que el seu repertori guanya, i molt, un cop transportat a l'escenari. Que si sobre el paper les seves composicions es manifesten rodones com elles mateixes, sobre el terreny es deixen anar i creixen fins al punt de mirar de tu a tu a qualsevol títol aliè que li vingui de gust adaptar. Ja sigui el "Hey Hey, My My" de Neil Young o un "Gimme Something Good" de Ryan Adams que va abordar sense manies ni pensar en el què diran, que al capdavall als concerts s'hi va a escoltar música.

"Frustrated" i "You Could Be Mine" van exposar la vessant més robusta del repertori de Gouria, la primera a ritme de blues pantanós i la segona a cop de rock pesant però no pas monolític. Tot un contrast amb "Easy Money", un original de Rickie Lee Jones on la vocalista va lluir les seves gales més jazzístiques abans de transformar el "When the Wind Blows" de Maika Makovski en tot un huracà de soul rock electrificat. Es va acomiadar citant a Richie Sambora amb "Backseat Driver" i amb la solemnitat de la peça que titula el seu disc de debut. Va obrir tanda de bisos amb una expansiva "Rockin' in the Free World" -novament, Neil Young- . A petició del respectable, va repescar "When the World Gets Crazy". I aleshores va quedar clar que allò d'ahir era tan sols l'inici de tot el que vindrà.