Sleater-Kinney - "The Center Won't Hold" (2019)

Dit així pot semblar un tòpic, però la col·laboració d'Sleater-Kinney amb Annie Clark (St Vincent) sona exactament a això, a la unió gairebé perfecta de dos discursos a priori tan incompatibles com són el punk rabiós de les primeres i el pop de múltiples capes de la segona. Això no vol dir que el procés hagi estat fàcil: el cop de volant estilístic ha costat al trio la deserció de la bateria Janet Weiss a pocs dies de publicar-se aquest "The Center Won't Hold" (2019), fet que està obligant Carrie Brownstein i Corin Tucker a buscar-li una substituta a marxes forçades per poder sortir de gira aquesta tardor. Si el nucli fundacional del combo serà capaç de superar aquest contratemps, fins i tot si ha valgut la pena perdre pel camí a qui ja havia esdevingut peça fonamental de l'engranatge del grup, tan sols ho dirà el temps. De moment, peces com "Hurry on Home", "Reach Out", "RUINS" o "Restless" aporten color al catàleg de les nord-americanes i perfilen sobre el paper un present molt més sòlid del que apunten els darrers esdeveniments.

Videoclips a ritme de Lego i Playmobil

Curiosa iniciativa, la d'un col·lectiu anomenat Itsnobennings que es dedica a realitzar videoclips de clàssics del rock amb ninots de Lego i Playmobil, oportunament caracteritzats com els autors de la peça en qüestió, i a compartir-los al seu canal de Youtube. El seu catàleg inclou homenatges a Ramones, Thin Lizzy, Killing Joke, The Stranglers, The Cult i The Damned (sobre aquestes línies, una captura de pantalla del clip de "New Rose"), entre d'altres.

Retorns històrics al Baix Montseny

Zeidun, pioners i pilars mestres de l'escena montsenyenca.

No deixa de resultar positiu, en aquest país nostre que tant tendeix a confondre cultura amb festa major, que segueixi havent-hi col·lectius i activistes disposats a separar el gra de la palla tantes vegades com faci falta. El cap de setmana vinent -del 6 al 8 de setembre- tindrà lloc la festa major de Sant Celoni, i la bona notícia és que un grup de gent de l'òrbita de Som del Montseny ha aprofitat l'ocasió per organitzar els retorns de tres bandes veteranes (i poc actives darrerament) de la sempre fèrtil microescena musical del Baix Montseny. Llum Pepa and The Beats, Orquestra de Sant Celoni i, atenció, els capitals Zeidun amb un concert que celebrarà el vintè aniversari de la seva fundació. Poden consultar el programa sencer en aquest enllaç.

Tren Seeger a El 9 Nou

Es commemora enguany el centenari del naixement de Pete Seeger, també el cinquè aniversari de la seva mort. Tren Seeger és un quartet integrat per veterans de l'escena catalana que es dedica a homenatjar el més gran referent de la música folk. Divendres van actuar en una plaça de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

El testimoni de tota una generació, a El 9 Nou

Ni Illa Carolina és una banda de festa major, ni un entorn com la plaça de l'Església de Granollers en plena nit de dijous (de festa major) era el marc més agraït per presentar-hi un àlbum com "Bellavista" (2018). Sigui com sigui, els vallesans van resoldre el repte a cop d'ofici i amb un repertori simplement immaculat. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Mr Marcaille

Les seves cançons sonen a metal extrem i contundent, despatxat a tota pastilla amb mala llet i altes dosis d'actitud punk. A Motörhead, Nine Pound Hammer, Pantera o fins i tot a Napalm Death, per posar quatre exemples. El més sorprenent de tot plegat és que les toca un sol músic, i que no hi ha guitarres sinó un violoncel del qual literalment fa saltar espurnes. Mr Marcaille és un home orquestra originari del nord de França si bé establert actualment a Brussel·les, que aplica al citat violoncel el mateix tractament que aplicaria a una guitarra elèctrica -pedals de distorsió i muralles d'amplificadors- a la vegada que castiga dos bombos de bateria i es deixa la gola cridant com si no hi hagués demà. Descobreixin-lo al seu web, de ben segur no els deixarà indiferents.

50 anys de "Five Leaves Left"

Es commemoren avui 50 anys de l'edició de "Five Leaves Left" (1969). El disc de debut de Nick Drake, i una obra que malgrat haver passat desapercebuda al seu moment ha acabat amb el pas del temps esdevenint far i guia d'incomptables artistes i fins i tot moviments sencers. Produït per tot un Joe Boyd i enregistrat amb el suport de pesos pesants com Richard Thompson, el plàstic s'obria amb el folk tardorenc i reflexiu de "Time Has Told Me" i contenia perles com "Way to Blue", "Day Is Done" o la feréstega "Cello Song", talls que ja assenyalaven el seu autor com una de les ànimes més singulars de la seva generació. El que va venir després és prou conegut: dos discos que correrien la mateixa sort que el primer, aquella extrema timidesa que va mantenir Drake allunyat dels escenaris i finalment el fatal desenllaç que ha mantingut el misteri intacte fins als nostres dies.