Un acte de coherència

ROBERT PLANT presents SAVING GRACE featuring SUZI DIAN
Auditori Fòrum CCIB, Barcelona

12 de setembre de 2023

Ara fa ben bé mig segle, Robert Plant era el cantant de la banda més poderosa del planeta Terra amb permís dels Who i els Stones. El Golden God, li deien. La veu d'un repertori que encara avui fa quadrar als melòmans més veterans i desperta quelcom més que interès entre les noves generacions. Un artista que durant les darreres cinc dècades ha experimentat i evolucionat molt més enllà dels paràmetres que se li pressuposen al rostre més visible d'un conjunt de la mida de Led Zeppelin. Un senyor que a hores d'ara podria omplir estadis cantant cada nit "Stairway to Heaven" –hi ha promotors que matarien per una reunió amb Jimmy Page i John Paul Jones-, però no obstant prefereix sortir de gira amb una banda de músics desconeguts, actuar en entorns més propers, fer versions de cançons tradicionals i reivindicar els grups que li agraden. Una actitud francament admirable, la seva.

La banda en qüestió és Saving Grace, i a les seves files hi destaca la veu entre mística i angelical de Suzi Dian, molt més que un complement a les cordes vocals encara prodigioses d'un Plant capaç d'assolir puntualment els registres més potents d'antany. Ho va fer a Barcelona durant la tradicional "The Cuckoo" i al crescendo que va culminar "The Rain Song", una de les poques cites de la nit al Dirigible de Plom juntament amb "Friends" i "Four Sticks" –d'allò que s'anomenarien hits no en va caure ni un, no va caler ni hauria tingut cap sentit a aquestes alçades-. Completen el combo el percussionista Oli Jefferson i els multiinstrumentistes Tony Kersey (mandolina i guitarres) i Matt Worley (banjo i guitarres), formant un coixí sonor que connecta la Band of Joy i els Zeppelin més orgànics amb el misteri ancestral del folk, el blues i el country –quan el terme Americana es va inventar, Plant ja feia dècades que s'hi dedicava-.

El repertori va citar amics i coneguts com Los Lobos ("Angel Dance"), Richard i Linda Thompson ("House of Cards") o Moby Grape ("It's a Beautiful Day Today"), també de forma puntual la producció solista de Plant –aquell hipnòtic "Let the Four Winds Blow"-. Però va ser el cançoner tradicional el que d'alguna manera va fer de fil conductor durant gairebé dues hores de recital. Com a mostra la inicial "Gospel Plow", un espiritual que tota una generació –la de Plant- havia descobert de la mà de Bob Dylan. O "Gallows Pole", la vella balada que Plant havia cantat al capdavant de Led Zeppelin i que ahir va amanir amb picades d'ullet a "Black Dog" i "Whole Lotta Love" –i a "In the Pines", la murder ballad que connecta Leadbelly amb Kurt Cobain-. Es va acomiadar amb "And We Bid You Good Night" –cançó popular adaptada al seu dia per Grateful Dead-, cantada per tot el conjunt a cappella i amb un impecable català a l'hora de traduir el "Good night" de la tornada amb un càlid "Bona nit".

DUES CITES A LOW

Un dels moments estel·lars del concert va ser la interpretació de "Satan, Your Kingdom Must Come Down", un vell espiritual d'autoria desconeguda que Plant va gravar al seu dia amb Band of Joy. Ahir el va atribuir a Blind Willie Johnson, però el va fer com si fos de Low. La cita no és gratuïta, perquè a continuació va interpretar una cançó del duet de Duluth, "Everybody's Song", tot traslladant-la fins als paratges més àrids del blues del desert nord-africà –amb estratosfèric solo de guitarra flamenca per cortesia de Matt Worley-. Més tard va caure una segona peça de Low, "Monkey", igualment transportada fins a coordenades on van confluir tradicions de fins a tres continents diferents –el Delta del Mississippi, el País de Gal·les i, novament, el nord d'Àfrica-.

Plant va aprofitar l'ocasió per dedicar unes paraules a la recentment traspassada Mimi Parker i es va referir a Low com "a duet that made some of the most remarkable music from the past 20 years". L'adjectiu remarkable es podria traduir de l'anglès com a notable, destacable o excepcional. Qualitats que la música pop contemporània –o, com a mínim, bona part d'allò que anomenem la indústria- sembla haver deixat de banda en aquests temps de hashtags, algoritmes i saturació de cançons del dia. Sabia perfectament de què parlava el vocalista, quan feia servir aquesta mena d'adjectius. Perquè ell mateix és responsable d'alguna de la música més notable, destacable i excepcional que s'ha fet durant les passades sis dècades.

Amb 75 estius a l'esquena, assistir avui a un concert de Robert Plant és el més semblant a presenciar un concert de Dylan. En tots dos casos, la figura de carn i os que tens al davant ha escrit alguns dels capítols més essencials de la història de la música pop. Però a diferència de la majoria dels seus contemporanis, tant l'un com l'altre deixen que siguin els propis llibres d'història qui expliqui les seves gestes pretèrites, i es centren en l'ara i l'aquí cada cop que s'enfilen a un escenari. La qual cosa no és només una mostra de dignitat i determinació en termes artístics, sinó sobretot un acte de coherència amb un mateix. "I could have been miserable and very, very, very famous", va sentenciar Plant en un moment donat, com qui vol marcar distàncies amb un passat que ja no sent com a propi. Un acte de coherència, dèiem.

Benmont Tench, Richard Thompson i Jesse Malin, al Blues & Ritmes

Benmont Tench debutarà a Badalona, per fi, el 9 d'abril.

Benmont Tench, Richard Thompson, Jesse Malin i la unió transatlàntica d'Amadou & Mariam i The Blind Boys of Alabama. El Blues & Ritmes torna a presentar un cartell fet a mida del melòman de base. El desplegarà de l'1 al 23 d'abril als teatres Zorrilla i Margarida Xirgu de Badalona.

Diuen que a la tercera va la vençuda. El mes de març vinent farà dos anys que la crisi sanitària va obligar el Blues & Ritmes a cancel·lar a l'últim moment una de les seves edicions més llamineres. Un cartell on destacava entre d'altres la presència de Benmont Tench, el teclista dels llegendaris Heartbreakers de Tom Petty, i a aquestes alçades una figura de ple dret i amb nom propi de la música d'arrel nord-americana. Han hagut de passar aquests dos anys i una edició, la de 2021, que va salvar molt més que els mobles, i finalment la veterana cita badalonina torna a anunciar un programa com els d'abans que, ara sí –creuem els dits-, ha vingut a fer realitat el somni de poder veure i escoltar Mr. Tench als nostres escenaris.

El teclista actuarà a Badalona el 9 d'abril. S'anuncia un concert íntim, de veu i piano, i s'espera una d'aquelles vetllades irrepetibles amb el segell inconfusible d'un festival que té entre les seves vocacions satisfer les més altes expectatives del melòman de base. No serà l'únic reclam d'un Blues & Ritmes que desplegarà la seva programació de l'1 al 23 d'abril als teatres Zorrilla i Margarida Xirgu, i que començarà amb la poètica rockera de Jesse Malin. Un dels cronistes per excel·lència del Lower Manhattan, destacat supervivent del Lower East Side i l'East Village previs a la gentrificació, el novaiorquès vindrà a presentar el seu primer àlbum doble, un "Sad and Beautiful World" (2021) que ja es pot contemplar com una de les seves obres més majestuoses.

L'endemà serà el torn d'Amadou & Mariam i els Blind Boys of Alabama. No serà un concert doble, sinó la unió transatlàntica d'una de les formacions essencials de la música de Malí i d'una institució amb totes les lletres del gòspel nord-americà. Dos universos distants però sempre connectats. Clourà el festival un altre referent de pes, en aquest cas del folk rock més genuïnament britànic. Ni més ni menys que Richard Thompson, que el 23 d'abril repassarà amb format acústic i en una actuació exclusiva a Catalunya tota una trajectòria que ja suma més de mig segle, que va començar amb els fonaments dels imprescindibles Fairport Convention, i que a data d'avui encara no ha fet cap pas en fals.


Més informació:

Blues & Ritmes  /  Pàgina web

Mojo: "Fab Gear!"

Ara deu fer cosa de cinc o sis anys, un mitjà de comunicació nord-americà es feia ressò d'un estudi segons el qual Public Enemy havien esdevingut més influents que els Beatles als Estats Units. Des de la prudència que reclamen certs titulars cridaners –per molt que se sostinguin en dades empíriques, que no sé si era el cas perquè no vaig arribar a llegir l'estudi sencer-, però sobretot amb el respecte incondicional que mereix una banda de la mida de Public Enemy, crec que la influència d'un artista no s'ha de mesurar tan sols a partir del nombre de joves talents que el reivindiquin o de quina sigui la tendència del moment, sinó sobretot a partir de l'impacte que hagi tingut històricament.

I en aquest sentit, els Beatles poden seguir presumint a cinc dècades de la seva dissolució d'haver estat la banda més influent de la història de la música pop, en dura competència –però encara proclamant-se guanyadors- amb Bob Dylan si ho volen vostès. No hi ha estil musical a l'hemisferi occidental –i més enllà- que no hagi mirat algun cop a l'herència dels Fab Four. Fins i tot sense comptar el seu pes decisiu en el desenvolupament de gèneres com el folk rock, la psicodèlia o la pròpia cultura rock, la influència dels de Liverpool s'ha fet present també en aquells gèneres que els havien alimentat durant els seus anys formatius, com el rock'n'roll, el blues, el soul, el country o el jazz –fins i tot en clau de música clàssica s'ha pogut escoltar el seu repertori-.

I com a mostra, la quinzena de pistes recollides aquest mes de novembre per la revista Mojo al recopilatori "Fab Gear!", que acompanya una edició on els britànics ocupen la portada amb motiu del documental de Peter Jackson que s'estrena aquest mateix cap de setmana i que els incondicionals del quartet porten més d'un any esperant amb candeletes. Una bateria de clàssics dels Fab Four, reinterpretats i portats al llarg dels anys fins als respectius terrenys dels Black Keys, Richard Thompson, P.P. Arnold, Melvins –atenció al seu terminal "I Want to Hold Your Hand"-, Joshua Redman, els 13th Floor Elevators, Bettye Lavette o Judy Collins, entre d'altres. N'hi ha per triar i remenar. I el disc es deixa escoltar molt més enllà del fet circumstancial de la imminent estrena de "Get Back".

Uncut: "Dylan... Revisited" (2021)

Són multitud els discos de tribut a Bob Dylan publicats al llarg de les passades sis dècades, l'adaptació del seu repertori a càrrec d'artistes de tota mena i condició sembla no tenir aturador, i malgrat tot les seves cançons segueixen donant tot el joc del món cada cop que es posen en mans alienes. Ho torna a refermar "Dylan... Revisited", un àlbum de tribut a l'autor de "Blowin' in the Wind" que distribueix la revista Uncut amb la seva edició de juny –amb el mateix Dylan a la portada i un extens dossier que commemora el seu imminent 80è aniversari-.

D'entrada, el més destacable –perquè no sempre és així en casos com el que ens ocupa-, és el fet que totes les versions recollides a l'àlbum en qüestió s'hagin gravat especialment per l'ocasió. Hi figuren noms de pes com els de Richard Thompson, Thurston Moore o Weyes Blood. I la selecció de cançons esquiva l'obvietat per a recuperar alguns títols sovint poc predicats. Crida l'atenció, per exemple, que The Weather Station es facin seu un pilar de l'etapa cristiana de Dylan com és "Precious Angel". Que Joan Shelley i Nathan Salsburg recuperin "Dark Eyes", del controvertit "Empire Burlesque" (1985). O que Cowboy Junkies s'atreveixin amb l'encara calent "I've Made Up My Mind to Give Myself to You".

Destaquen també la narcòtica lectura de "Lay Lady Lay" a càrrec d'uns Flaming Lips en pleníssimes facultats, l'accent Southern Gothic del "Blind Willie McTell" signat per Patterson Hood i Jay Gonzalez (Drive-By Truckers), i la clarobscura deconstrucció de "Knockin' on Heaven's Door" a càrrec de Low –originaris, com l'homenatjat, de Duluth, Minnesota-. Arribat aquest punt, el fet que l'àlbum s'obri amb una pista inèdita del propi Dylan –"Too Late", antecedent de "Foot of Pride" descartat de les sessions d'"Infidels" (1983)- gairebé és el de menys. No ens trobem davant d'un disc de tribut protocolari, sinó davant d'un àlbum amb entitat pròpia i vigència més enllà d'efemèrides.

50 anys de "Bryter Layter"

Era un d'aquells plàstics que servidor sempre solia portar a la maleta anys enrere, quan em dedicava a allargar vetllades melòmanes des de les cabines de disc jockey de pubs, bars i sales de concerts de diferent tipus i condició. I solia punxar-ne la segona pista, "Hazey Jane II", ja fos cap al principi de les sessions per allò d'anar entrant en matèria o directament al final per a rebaixar revolucions i enviar el respectable a casa amb un somriure al rostre. L'única cançó alegre del catàleg de Nick Drake, va dir algú des d'una barra de bar durant una d'aquelles sessions. I el més semblant a un hit que mai va arribar a facturar el més maleït dels músics de la seva generació.

Es commemoren avui cinc dècades de la publicació de "Bryter Layter" (1971), el segon àlbum de Drake i un dels grans tresors del catàleg folk d'Island Records. Repetien Joe Boyd als controls i, com a músics de sessió, pesos pesants del folk rock britànic del moment com Richard Thompson, Dave Mattacks o Dave Pegg, aleshores tots tres a Fairport Convention. També tot un John Cale va col·laborar en un parell de cançons. El resultat va ser un tractat de folk tardorenc, tan fràgil i cristal·lí com sofisticat, evocador de l'aguda sensibilitat del seu autor. La crítica el va deixar pels aires. El públic no va respondre –l'extrema timidesa de Drake i la seva poca disposició a tocar en directe tampoc hi van ajudar-. Al cap d'un any arribaria el definitiu "Pink Moon" (1972), i després el tràgic final.

Diana Jones canta per als refugiats

Diana Jones.

La música d'arrel nord-americana, allò que des de fa alguns anys anomenem Americana, no deixa de ser fruit del mestissatge de totes les músiques que van entrar a uns Estats Units en fase embrionària de la mà de diferents onades migratòries procedents de països europeus. A data d'avui, moltes de les cançons que van importar aquells immigrants no tan sols són testimoni del seu temps sinó que encara serveixen per explicar la realitat i lel drama de qui abandona la seva terra a la recerca d'una vida millor. Com per exemple totes aquelles persones refugiades a qui les potències occidentals han estat deixant de banda durant els darrers anys en regions com la Mediterrània però també a la frontera entre Mèxic i els propis Estats Units.

El darrer disc de Diana Jones és un cant a totes aquestes persones. Un àlbum titulat "Song to a Refugee" (2020, Proper), on Jones es serveix justament de les formes més profundament arrelades del so Americana per donar veu i posar nom a qui els governs d'aquest món nostre solen contemplar com a xifres i estadístiques. "The Sea Is My Mother", per exemple, és la història d'una noia que fuig d'un país en guerra a través de la mar i cap a una destinació tan remota com incerta. I "Mama Hold Your Baby" il·lustra, a través del drama d'una mare llatinoamericana i el seu nadó, tota la vergonya de la política migratòria de l'administració Trump. Igualment inequívocs són títols com "The Life I Left Behind", "We Believe You" –amb col·laboracions d'Steve Earle, Richard Thompson i Peggy Seeger- o el de la pròpia peça titular.

Un merescut homenatge a Mose Allison

Mose Allison (1927-2016).

El seu catàleg va esdevenir durant dècades un dels grans nexes d'unió entre dos gèneres tan propers i alhora paral·lels com són el blues i el jazz. El seu nom no va ser mai prou reivindicat, però el seu repertori va ser celebrat i venerat per estudiosos d'ambdós estils i militants de moviments com el modernisme britànic de finals dels 50 i principis dels 60. A quatre anys de la seva mort, l'obra de Mose Allison és per fi objecte d'un merescut homenatge amb forma de disc de tribut.

Una quinzena de pistes enregistrades originalment pel nord-americà i reinterpretades ara per tota una galeria de noms il·lustres que van de Taj Mahal a Jackson Browne, de Chrissie Hynde a Peter Case, i de Bonnie Raitt a Frank Black. L'artefacte es titula "If You're Going to the City", i destaca en aquest sentit la versió de la peça titular que es marca Iggy Pop tot donant sortida a la seva vessant més jazzística.

Tampoc tenen desperdici les maneres com tot un Richard Thompson treu la pols a "Parchman Farm" –l'original de Bukka White que Allison pràcticament es va fer seu-, o la càlida lectura de "Monsters of the Id" que Elvis Costello signa a mitges amb Amy Allison, filla del propi homenatjat. En conjunt, un disc que convida a redescobrir un llegat tan monumental com inabastable, i una eclèctica selecció d'artistes que il·lustra l'abast transversal de l'obra d'Allison.

50 anys de "Five Leaves Left"

Es commemoren avui 50 anys de l'edició de "Five Leaves Left" (1969). El disc de debut de Nick Drake, i una obra que malgrat haver passat desapercebuda al seu moment ha acabat amb el pas del temps esdevenint far i guia d'incomptables artistes i fins i tot moviments sencers. Produït per tot un Joe Boyd i enregistrat amb el suport de pesos pesants com Richard Thompson, el plàstic s'obria amb el folk tardorenc i reflexiu de "Time Has Told Me" i contenia perles com "Way to Blue", "Day Is Done" o la feréstega "Cello Song", talls que ja assenyalaven el seu autor com una de les ànimes més singulars de la seva generació. El que va venir després és prou conegut: dos discos que correrien la mateixa sort que el primer, aquella extrema timidesa que va mantenir Drake allunyat dels escenaris i finalment el fatal desenllaç que ha mantingut el misteri intacte fins als nostres dies.