D.E.P. James Broad

James Broad, durant una actuació el 1998 - Foto Patrick Ford/Getty Images.

Vaig descobrir Silver Sun en alguna revista anglesa de les que solia consultar durant la segona meitat de la dècada dels 90. Una banda de power pop de les de tota la vida, sorgida a la Londres post-Britpop, que a casa nostra va obtenir un escàs ressò però a la seva terra semblava tenir-ho tot per menjar-se el món –inclòs un àlbum de debut homònim (1997) produït per tot un Nigel Godrich que venia de fer història amb Radiohead-.

A la crítica l'entusiasmaven els seus discos, però la cosa no va anar com semblava que havia d'anar. El grup va seguir gravant obres notables –el seu treball més recent, "Switzerland", data de la passada primavera i hauria de fer les delícies de qualsevol amant del power pop més fresc i genuí-, però durant dues dècades s'ha mantingut com a banda de culte. Reconec que jo mateix li vaig perdre la pista poc abans o poc després del canvi de segle –l'havia recuperat justament arran de la publicació de "Switzerland", sens dubte un treball a reivindicar-.

Ens deixava la setmana passada a causa d'un càncer el seu vocalista, guitarrista i principal compositor, James Broad. Un d'aquells artesans de la cançó pop que haurien merescut un reconeixement més ampli i que malauradament marxen abans d'hora. Descansi en pau.

Robert Fisk (1946-2020)

Foto Mick Tsikas/Efe.

ROBERT FISK

(1946-2020)

El món del periodisme necessita més referents com Robert Fisk. Especialment en un moment en què les veus discrepants tenen cada cop menys cabuda als grans mitjans de comunicació. Durant les últimes hores s'ha parlat molt de les entrevistes que Fisk va fer a Ossama Bin Laden durant la dècada dels 90 –molt recomanable rescatar-les sabent el que sabem ara-. També de com el periodista britànic va ser testimoni de nombrosos episodis clau de la història del Pròxim Orient al llarg de les passades quatre dècades.

No s'ha parlat tant, en canvi, de la seva postura habitualment crítica amb la política dels governs occidentals envers una regió que ell va arribar a conèixer molt millor que incomptables analistes geopolítics. "La vella idea que el periodisme ha de ser neutral i no prendre mai partit per cap bàndol és simplement una bajanada. Com a periodista, la teva neutralitat i imparcialitat l'has d'exercir des del costat dels que pateixen", va arribar a dir. Una declaració d'intencions i de principis que pràcticament defineix la totalitat de la seva trajectòria.

La concentració del sector cultural a Cardedeu, a El 9 Nou

El món cultural ha convocat aquest cap de setmana concentracions en diversos municipis catalans per tal de reclamar el retorn de l'activitat del sector i reivindicar la cultura com a bé essencial i entorn segur. Vam assistir a l'acte convocat a Cardedeu. Perquè els que ens dediquem a escriure sobre cultura també som afectats pel tancament imposat la setmana passada. I per poder-ho explicar avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). "La precarització de la cultura és estructural", va denunciar el músic Roger Canals (Roigé, Cia. Roger Canals), durant la lectura del manifest.

Pedro Iturralde (1929-2020)

PEDRO ITURRALDE

(1929-2020)

Gairebé nou dècades vitals dedicades en cos i ànima a la música, i més concretament al jazz. De seguida s'ha dit, més encara en un país on les trajectòries de llarg recorregut solen equivaler a autèntiques curses d'obstacles. Pedro Iturralde va ser un dels pioners del jazz a l'Estat espanyol, i un dels màxims exponents del gènere musical en qüestió en aquesta banda dels Pirineus juntament amb Tete Montoliu. Va ser també un dels arquitectes de la fusió del jazz amb llenguatges autòctons com el flamenc de la mà de gegants com Paco de Lucía.

Referent del jazz també a escala europea, va arribar a tocar amb gegants com Gerry Mulligan o Hampton Hawes, i a compartir escenaris amb figures com Thelonious Monk o Miles Davis. Dedicat a la docència durant més de quatre dècades, és menys coneguda la seva tasca com a músic de sessió per a referents del rock i el pop que van de Miguel Ríos a Raphael, de Joan Manuel Serrat a La Banda Trapera del Río i de Los Pekenikes a Burning. És poc probable que cap altre músic espanyol pugui haver arribat a presumir de tal varietat de registres al seu currículum.

Sean Connery (1930-2020)

SEAN CONNERY

(1930-2020)

Va ser el James Bond original, i amb tota probabilitat sigui la seva versió de l'agent 007 la més definitiva de totes les que hem arribat a veure a la gran pantalla. Va explorar els confins més remots del Kafiristan a la mai prou reivindicada "The Man Who Would Be King" (1975). Va esdevenir la consciència d'Elliot Ness a "The Untouchables" (1987). Va seduir tota una nova generació de cinèfils a pare d'Indiana Jones, i quin senyor pare, a "Indiana Jones and the Last Crusade" (1989) –a la imatge superior-. Va comandar un submarí soviètic cap a aigües nord-americanes a "The Hunt for the Red October" (1990). Va passar la mà per la cara a tota una generació de joves aprenents com a veterà presoner d'Alcatraz a "The Rock" (1996). I sempre va desprendre aquella elegància i aquell savoir faire tan seus. Se n'ha anat Sean Connery. El cinema està de dol, i aquest món nostre ha esdevingut un lloc una mica pitjor.

50 anys d'"American Beauty"

En un temps en què era habitual que les bandes publiquessin diversos àlbums durant el decurs d'un mateix any, Grateful Dead van lliurar al llarg de 1970 dues de les seves obres capitals. El mes de juny va arribar "Workingman's Dead", un plàstic que trencava amb les essències psicodèliques marca de la casa per presentar els de San Francisco com a flamants exponents de tota una sèrie de corrents, com el folk rock o el country rock, que havien vingut a reivindicar i a posar el dia la música d'arrel nord-americana. La seva continuació va ser "American Beauty", un disc publicat tal dia com avui de fa 50 anys, que va arrodonir la fórmula del seu predecessor i va treure del forn algunes de les composicions més memorables de Jerry Garcia i companyia.

L'obra en qüestió s'obria amb "Box of Rain", un càlid exercici de folk rock amb uns acabats i unes harmonies vocals que podien perfectament remetre a contemporanis com Crosby, Stills, Nash & Young, i es tancava amb els cinc robustos minuts de "Truckin'", un blues rock galopant que cantava les bondats de la geografia nord-americana des de la perspectiva d'un camioner, i que amb el pas dels anys ha esdevingut un himne de carretera per mèrits propis. Entre una peça i l'altra, el relat folk de "Friend of Devil" convivia amb el country rock d'"Operator" i les essències pantanoses de "Sugar Magnolia", una peça que per moments s'aproximava al southern rock i que acabaria consolidant-se com el títol més cops interpretat en directe per la banda.

A cinc dècades de la seva publicació, "American Beauty" és considerat per bona part de la crítica especialitzada –i per un notalbe segment de la comunitat deadhead- com el punt àlgid de la discografia d'estudi dels californians –un altre tema són els discos en directe, un capítol essencial en una banda que tenia a l'escenari el seu hàbitat natural-. També es considera com un dels grans àlbums de rock de la primera meitat de la dècada dels 70, i com una de les obres essencials de la música d'arrel nord-americana.

Concentració en suport de la cultura

Un centenar de persones es van concentrar (ens vam concentrar) ahir al vespre davant del Teatre Auditori Cardedeu en suport de la cultura. Professionals del sector cultural però també moltes persones que solen assistir com a públic a concerts, representacions teatrals, espectacles de dansa o sessions cinematogràfiques, es van sumar a la convocatòria realitzada arreu del país per demanar el retorn de l'activitat cultural i reivindicar una vegada més que la cultura és segura. A Cardedeu, el manifest el va llegir el músic Roger Canals (Roigé, Cia. Roger Canals).