Mod jazz i refrescant instro surf a la festa major d'hivern

SCARAMANGA
Festa Major d'Hivern 2022

Mercat Vell, Mollet del Vallès

20 de gener de 2023

L'últim cop que havia vist Pere Miró (saxo) i Héctor Martín (guitarra) tocant junts en un escenari, havia estat avui fa un any al Mercat Vell de Mollet del Vallès, com a integrants de Los Saxofonistas Salvajes de Dani Nel·lo i en el marc de la festa major d'hivern del municipi. La nit passada van tornar a actuar al mateix emplaçament i amb motiu de la mateixa festivitat, si bé encapçalant en aquesta ocasió un dinàmic combo de creació pròpia, Scaramanga, que completen Abel Boquera (orgue) i Arnau Julià (bateria), i que han batejat en honor d'un dels grans antagonistes de James Bond –el que interpretava Christopher Lee a "The Man with the Golden Gun" (1974)-.

Sobre el terreny, un còctel ben sacsejat de rhythm & blues, mod jazz i instro surf que va escalfar motors al ritme d'"El hombre de la pistola de oro", vitamínica lectura de la peça central de la citada pel·lícula de l'Agent 007 –originalment cantada per Lulu-, i que va acabar d'entrar en matèria amb el bebop desacomplexat de "Nick Nack", el funk greixós de "Salsa Perrins" i el rock'n'roll desvergonyit de "Pollo frito". Al capítol de versions van destacar un "24000 Baci" que va traslladar l'original d'Adriano Celentano fins a les càlides coordenades de les costes californianes, i una serena aproximació al "Killer Joe" de Benny Golson.

A partir d'aquí, van ser dues composicions pròpies les que van acabar marcant punts a part en un passi tan àgil com rodó. La primera, "Escapa del virus", una frenètica descàrrega de surf d'inspiració pandèmica. "Encara us en recordeu?", va ironitzar Miró durant la presentació. Molt oportuna, la pregunta, a un any d'haver-nos trobat en aquella mateixa sala presenciant un concert amb mascareta i quan efectivament ja ningú sembla recordar les declaracions de bones intencions d'aleshores. La segona, "S.P.A.", homenatge a Salvador Puig Antich a ritme de majestuós jazz fusió –amb estratosfèric solo de Martín-, per recordar-nos que la revolució es pot fer ballant però sobretot que cal no abaixar la guàrdia davant certes cantarelles que darrerament tornen a ressonar massa fort.

Monty Norman (1928-2022)

MONTY NORMAN

(1928-2022)

És amb tota seguretat un dels clàssics més absoluts de tota la litúrgia relacionada amb el setè art. La imatge de James Bond entrant al camp de visió d'un canó de pistola, girant-se cap a càmera i disparant a matar per donar inici a bona part de la filmografia de l'agent 007. Tot plegat, acompanyat amb una de les bandes sonores més icòniques i reconeixibles de tots els temps. El "James Bond Theme" que Monty Norman va compondre per a "Dr. No" (1962), el primer capítol de la sèrie cinematogràfica –dirigit per Terence Young i protagonitzat per Sean Connery-, amb arranjaments de John Barry –amb qui Norman va mantenir un llarg litigi legal per l'autoria de la peça en qüestió, guanyant diversos judicis que el van reconèixer com a autor del tema-. Abans de compondre per al cinema, Norman havia estat cantant en big bands com la de Ted Heath. També va compondre cançons que van popularitzar pioners del rock'n'roll al Regne Unit com Cliff Richard o Tommy Steele. Ens ha deixat a l'edat de 94 anys.

Sean Connery (1930-2020)

SEAN CONNERY

(1930-2020)

Va ser el James Bond original, i amb tota probabilitat sigui la seva versió de l'agent 007 la més definitiva de totes les que hem arribat a veure a la gran pantalla. Va explorar els confins més remots del Kafiristan a la mai prou reivindicada "The Man Who Would Be King" (1975). Va esdevenir la consciència d'Elliot Ness a "The Untouchables" (1987). Va seduir tota una nova generació de cinèfils a pare d'Indiana Jones, i quin senyor pare, a "Indiana Jones and the Last Crusade" (1989) –a la imatge superior-. Va comandar un submarí soviètic cap a aigües nord-americanes a "The Hunt for the Red October" (1990). Va passar la mà per la cara a tota una generació de joves aprenents com a veterà presoner d'Alcatraz a "The Rock" (1996). I sempre va desprendre aquella elegància i aquell savoir faire tan seus. Se n'ha anat Sean Connery. El cinema està de dol, i aquest món nostre ha esdevingut un lloc una mica pitjor.

Roger Moore (1927-2017)

ROGER MOORE

(1927-2017)

De petit vaig començar a apreciar els clàssics dels Beatles pràcticament al mateix temps que descobria els de James Bond. Potser per això sempre que penso en Roger Moore, tard o d'hora m'acaba venint al cap el "Live and Let Die" de Paul McCartney. I sí, d'acord, el Bond cinematogràfic per excel·lència ha estat i sempre serà Sean Connery, però la distància que el separa de Moore és mínima. Títols com la pròpia "Live and Let Die" (1973), "Moonraker" (1979) o "A View to Kill" (1985) porten la seva empremta. Se n'ha anat una icona. Una altra. En pau descansi.