Recomanació: Fira de la Música de Cardedeu

Música al carrer. Als carrers i a les places. Els de Cardedeu, que aquest dissabte 5 de juliol acolliran una nova edició de la Fira de la Música. El certamen -organitzat per ASMUCA (Associació de Músics de Cardedeu)- estarà obert tot el dia i comptarà amb actuacions, demostracions i estands professionals. Especialment recomanables seran les actuacions de bandes emergents que tindran lloc per torns i en diferents espais del municipi entre les 19 i les 24h. Una trentena de propostes d'entre les quals, i a títol personal, destaco la poesia mestissa de Canciones de Nadie, el rock d'arrels d'Esteve Masclans i l'stoner monolític de Dolmenn. Música per triar i remenar, i sorpreses assegurades.

http://asmuca.wordpress.com/fira/

Canet... Rock?

Quan servidor era tan sols un preadolescent que començava a escoltar música, el meu pare m'explicava batalletes com les que havia viscut al Festival de Música Progressiva de Granollers o, posteriorment, en alguna edició del Canet Rock. Esdeveniments sobre els quals jo mateix em documentaria anys més tard a través d'hemeroteques, llibres d'història i material audiovisual. Explico això després de fer un enèssim cop d'ull al cartell del Canet Rock 014. El que tindrà lloc aquest cap de setmana a la localitat del Maresme. El que porta mesos publicitant-se com una recuperació d'aquelles cites històriques i del seu esperit original. Doncs què volen que els digui. Per molt Sisa i molta Dharma que els promotors s'hagin dignat a convidar, aquest festival em sembla més proper a la nit oficialista del Palau Sant Jordi -la del Rock Català (1991)- que a qualsevol de les edicions passades del Canet Rock. I no ho dic precisament per la incorporació d'uns Pets que sonen ara molt millor que abans -de "Tarragona m'esborrona" a les produccions de Raül Fernandez Miró hi va molt més que una trajectòria sencera- o d'un Gerard Quintana que sap triar les companyies -el disc amb Xarim Aresté val per la discografia sencera de Sopa de Cabra-. Ho dic per la tònica general.

El públic del Canet Rock original.

Si ens fixem en la línia artística que va definir les edicions originals del Canet Rock -les celebrades entre 1975 i 1978-, observarem com el risc, l'avantguarda i la voluntat renovadora n'eren una constant. Com a mostres, la provocació d'un Pau Riba, la programació d'un Sisa que acabaria no actuant per prohibició de les autoritats o, ja durant l'última edició, la incorporació de discursos tan subterranis com els de La Banda Trapera del Río o Els Masturbadors Mongòlics. A la qual cosa calia afegir la presència de Nico, uns Blondie a punt d'editar "Parallel Lines" (1978) o uns Ultravox que encara no havien esclatat però que a Canet ja sonaven amb força. Gairebé quatre dècades després, provar de recuperar l'esperit original d'aquell festival equival a perseguir un impossible. Perquè els temps no són els mateixos. Perquè la societat ha canviat i, com ella, la indústria musical. Però és clar, una cosa és adaptar-se als temps que corren, i una altra és passar d'Oriol Tramvia i La Trapera a Pep Sala i Els Amics de les Arts. El primer es troba entre els supervivents de l'oficialisme dels 90 -novament, el del Rock Català-. Els segons en són els hereus indiscutibles per molt que se'ls posi erròniament -i estratègicament, no ens enganyem- al costat d'uns Manel o uns Mishima.

Manel i Mishima. També ells actuaran en aquest nou Canet Rock. Referents de solvència contrastada que sí que encaixen amb la concepció original del festival -tenint en compte aquella dita segons la qual l'indie ha esdevingut el nou mainstream-. Gent que té molt més a veure amb Anímic, Las Ruinas o Refree que amb Gossos, Txarango o Pep Sala. Gent que té molt més a veure amb qualsevol artista internacional que trepitgi un Primavera Sound -ambdues bandes hi van actuar fa cosa d'un mes- que amb bona part del funcionariat artístic que passarà pel Canet Rock. Si del que es tractava era de crear un altre Frankenstein cultural amb més visió política que musical -sí, com el Rock Català dels 90-, aquest Canet Rock supera amb escreix la citada nit del Sant Jordi. Si del que es tractava era de fer caixa desvirtuant la història i aprofitant la bombolla de festivals de música, el mèrit és indiscutible. Ara bé, si es pretenia recuperar els valors originals del Canet Rock dels 70 -el que va trencar barreres, el que desafiava l'establishment en comptes de formar-ne part, el que apostava per valors com la innovació o la creativitat i no per l'oficialisme-, el cartell és un despropòsit tan monumental com els concursos musicals patrocinats amb diner públic.

Orangutans

Els orangutans mengen, beuen, dormen i es passegen. No llegeixen. No van al cinema ni al teatre. Són incapaços d'entendre els espectacles de dansa contemporània i no escolten música, si bé s'ha observat que els seus respectius organismes reaccionen positivament a gèneres com el reggaeton o determinades variants de la música electrònica. A nivell social, les cries d'orangutà es caracteritzen per una manca total d'educació i respecte envers l'entorn i la resta d'espècies que els envolten. Els seus progenitors en culpabilitzen el sistema educatiu perquè no volen entendre que l'educació comença al niu. Un altre comportament propi de les cries d'orangutà, especialment dels exemplars mascles, és un ritual de gesticulacions tan exagerades com absurdes cada vegada que divisen un exemplar femella -estudis científics han revelat que aquests rituals atorguen a les cries mascles importants dosis d'autoestima-. També s'han estudiat casos en què les cries masculines d'orangutà desenvolupen la mateixa conducta quan divisen una femella humana. Però no és aquest l'apunt que més crida l'atenció, sinó el fet que a les cries femella d'orangutà semblen atreure'ls aquesta mena de comportaments, fins al punt d'esdevenir bàsics en el procés d'aparellament. Un cop aparellades, les cries d'orangutà follen i es reprodueixen. Els seus cadells, seguint l'exemple patern, desenvoluparan models de conducta idèntics als dels seus progenitors i arribaran a l'edat adulta sense que ningú els hagi explicat per què serveixen els auriculars o les papereres. I és clar, la culpa serà de l'escola.

Ahir al vespre vaig posar música en un parc de Granollers, abans i després d'una sessió de cinema a la fresca. També hi havia orangutans. No pas entre el públic, sinó al marge de l'improvisat pati de butaques. Celebrant un botellón mentre observaven com una espècie invasora s'instal·lava al seu hàbitat i projectava unes estranyes imatges en moviment. Un musical, per ser exactes. Una d'aquelles obres en què els protagonistes es comuniquen tot cantant. Quelcom difícil d'entendre per a una espècie, la dels orangutans, acostumada a comunicar-se mitjançant monosíl·labs, onomatopeies o directament a cops de puny. Probablement per això van emetre repetidament algunes d'aquestes onomatopeies amb la intenció d'espantar els invasors. Uns invasors que no es van ni immutar -tampoc ho haurien fet si un ocell s'hagués posat a piolar-. Veient amenaçat el seu hàbitat, el líder del ramat va arribar a imitar el llenguatge humà -no pas sense dificultats, que tot mamífer pateix les seves limitacions- tot exclamant "¡Vaya mierda de película!" davant l'admiració de la resta del grup. Ja se sap, els orangutans no van al cinema, però de tant en tant es descarreguen pel·lícules gratuïtes als seus terminals mòbils. És clar que la seva capacitat intel·lectual, inferior per exemple a la d'altres espècies de simis, no els permet entendre arguments que vagin més enllà de ressaques a Las Vegas, curses de cotxes il·legals i cintes d'acció protagonitzades per altres orangutans amb cara de pocs amics.

Però ni amb aquestes. L'espècie invasora, civilitzada com poques, es va mantenir en silenci, sense immutar-se en cap moment. Sense desviar l'atenció d'aquelles imatges en moviment que tan incomprensibles resultaven per als orangutans. Pobres animalons, ells, que ni tan sols s'imaginaven que el pitjor encara no havia arribat. Un cop finalitzada la pel·lícula, va començar a punxar un servidor. L'equip de so estava situat a prop del banc on seien els orangutans, i els altaveus hi apuntaven directament. Si servidor hagués volgut tenir una mica de consideració amb la fauna autòctona, hagués preparat una selecció de reggaeton i hagués gaudit d'una escena tan exòtica com el botellón d'aquells simis tan entranyables. Però qui em conegui sabrà que sóc un insensible davant determinades qüestions ambientals i que, amb tots els respectes, el reggaeton no és el meu fort. Vaja, que vaig obrir amb el "Good Vibrations" dels Beach Boys i el ramat d'orangutans va marxar esporuguit per la contaminació acústica. L'espècie invasora, en canvi, va gaudir d'una plàcida nit d'estiu a la fresca amb rerefons cinèfil i musical. D'acord, està molt bé tot allò de respectar la flora i la fauna autòctones, però hi ha espècies que més valdria mantenir en captivitat.

PS: He escrit aquest article des de la ironia però sense el més mínim ànim ofensiu. Per això, i entenent que certes comparacions poden resultar desafortunades, demano disculpes a qualsevol orangutà que s'hagi pogut sentir ofès. Que una cosa és ser un simi, i una altra de molt diferent és ser un curt de gambals.

Festa, veïns, silenci

No sé si era el sant del meu barri o el d'algun barri pròxim al meu. El cas és que la festa va durar fins a altes hores de la nit i la música se sentia perfectament des del meu dormitori -sobretot tenint en compte que un servidor dorm aquests dies amb la finestra oberta per no morir-se de calor-. La festa equivalia a revetlla, i la música sonava amb força, penetrant a la meva habitació i dificultant-me la noble tasca de provar de dormir. No entraré a valorar la qualitat de la proposta musical en qüestió, simplement diré que ni de bon tros era del meu gust -d'haver sonat Northern Soul, no hagués dubtat ni dos segons a aixecar-me i sumar-me a la festa, però no era precisament el cas-. Dedueixo que a l'organització de l'esdeveniment i al seu públic sí que els agradava, perquè la cosa anava forta i va durar força estona. No em queixaré. Uns veïns celebraven la seva festa, i hi tenien tant dret com jo a mantenir-me'n al marge. Del que sí que em queixaré, és que aquests mateixos veïns boicotegin durant la resta de l'any qualsevol manifestació musical o festiva que tingui lloc a la via pública i no s'emmarqui en el seu propi calendari festiu. I que ho facin sota el pretext d'un silenci que sembla no importar-los quan són ells els que es troben de festa. L'altre dia, jo vaig aguantar sense queixar-me. Tan sols era una nit, i celebro que els altres s'ho passin bé encara que jo no participi de la seva litúrgia. A canvi, només els demano que ells tinguin la mateixa consideració de cara a la resta. Em sembla just, i no crec que sigui demanar massa.

Brubaker DJ Set al Cinema Freshhh!

"Across the Universe" (2007), de Julie Taymor, és una història d'amor en temps d'agitació social, amb coloraina pop i explicada a partir del cançoner dels Beatles -també pica l'ullet a Hendrix, el Greenwich Village i els Merry Pranksters-. Un musical ambientat als Estats Units durant la dècada dels 60, temps convulsos però també més innocents i feliços. Demà el podran visionar a la fresca i en versió original al parc Torras Villà de Granollers, en el marc del cicle Cinema Freshhh! que organitza l'Associació Cultural (AC). La projecció començarà a les 22h. A partir de les 20,30h. i un cop finalitzada la pel·lícula, Brubaker DJ Set -és a dir, un servidor i una maleta plena de plàstics que fan soroll- oferirà una selecció musical pensada exclusivament per a l'ocasió: composicions dels Beatles versionades per músics d'estils i procedència diversos a la primera part; i una bateria de perles mod i sixties per comentar la jugada un cop finalitzada la peli. Sota aquestes línies hi trobaran un cartell amb la programació sencera del cicle. Dit això, només em queda afegir que hi haurà servei de càtering i barra de bar, i que l'entrada és gratuïta i lliure d'impostos -ideal per a qui es queixa constantment que el cinema és car-.

Enllaç Brubaker

Enllaç AC

Tresors de l'underground

Namina amb Sam Destral.

BRO FEST 2014

Antic Forn de Vallcarca, Barcelona

28 de juny de 2014

Namina i Sam Destral. Tot just s'acabaven de conèixer, però plegats van protagonitzar un dels moments definitius de la vetllada. Ja fa temps que ella interpreta en directe "Voodoo Woman" de Koko Taylor. Ell, d'altra banda, és capaç d'evocar amb una harmònica les profunditats del Delta del Mississippi o els barris del sud de Chicago. Coneixedora d'aquest detall, Namina el va convidar durant el seu set perquè improvisés sobre el tema en qüestió. Dos artistes de procedències i backgrounds diferents, units en un clàssic del blues. Dos discursos tan definits com permeables, donant-se la mà i encaixant a la perfecció. Una imatge -i una delicatessen sonora- que resumiria la filosofia del Bro Fest. Un festival de dimensions i durada reduïdes que celebrava enguany la seva segona edició i on es donarien cita cinc autèntics tresors de l'underground autòcton: Namina i Destral compartien cartell amb The Missing Leech, Ran Ran Ran i Billy Pilgrim.

Va ser aquest darrer l'encarregat de trencar el gel. Cançons urgents i una lírica que alterna l'acidesa amb la reflexió o el comentari social. Complexes estructures instrumentals i una vocació innata per l'experimentació sonora. I una bona dosi d'actitud punk, combinada amb uns destacables domini i personalitat a les sis cordes. Caldrà seguir-lo de molt a prop, i el mateix es podria dir de Ran Ran Ran -repetidors de la primera edició del festival juntament amb The Missing Leech-. Per qui encara no n'hagi sentit parlar, es tracta del nou projecte de Ferran Baucells (exTired Hippo). El seu passi va suposar tot un tour de force. Una descàrrega d'enormes cançons amb un peu al folk més orgànic i un altre al rock més cru. Amb pinzellades d'electrònica i una gran càrrega poètica. L'acompanyava a la bateria Jordi Farreras, home de múltiples recursos que va arribar a passejar-se per la sala utilitzant qualsevol objecte del mobiliari -cadires, taules i tot allò que se li posés davant- com a kit de percussió.

"La meva prova de so consisteix tan sols en afinar la guitarra", comentava en petit comitè Maurici Ribera, poc abans d'actuar sota el seu pseudònim The Missing Leech. Melòman incondicional, incansable activista -el propi Bro Fest és una de les seves iniciatives- i ambaixador indiscutible del moviment antifolk a casa nostra, el manresà va actuar totalment desendollat. Sense trampa ni cartró. Estètica lo-fi i ètica indie sense posats. Dards de precisió marca de la casa -no van faltar "TV Crusaders", "Water of Life" o "1998", totes elles deconstruïdes i en alguns casos reinventades- van conviure amb perles gairebé perdudes en el temps i novetats com "Those Macondo Nights". Tot seguit, Namina va saltar a l'escenari amb tota una declaració d'intencions, "I Want You, but I Don't Need You" d'Amanda Palmer. "Em té obsessionada", va confessar abans d'enfilar un set on també citaria a Virginia Woolf -la intensa "Orlando"- i els versos de Maria Mercè Marçal, sense oblidar-se de diamants com "Boxes All Around" o "Snake Skin Shedding". Immensa, brillant, imprevisible. Única.

I si el set de Namina va comptar amb l'aparició estel·lar -i gairebé espontània- de Sam Destral, seria ell mateix l'encarregat de cloure el Bro Fest. I de quina manera ho va fer. Amb un repertori que creix cada dia que passa i on "Fi", "Primavera" o "Noia freda" conviuen ja amb clàssics tan potencials com "Cançó del pallasso trist" o "Zoo". Ambdues són de collita recent. Ambdues les va concebre pensant en el públic infantil però poden incentivar la reflexió en qualsevol ment adulta. I ambdues mostren la vessant més experimentadora d'un Destral que no renuncia al format cançó. La primera, dominada per cacofonies, notes fora de to i estructures rítmiques poc convencionals. La segona -l'antihimne amb què es va acomiadar- és una metàfora. Un àcid retrat d'una classe política, la que ens governa, definida pel descrèdit i la mala praxi. Amb les maneres d'un Sisa o un Quimi Portet, versos actuals per a una cançó de naturalesa eterna.

Billy Pilgrim.

Ran Ran Ran.

The Missing Leech.

Namina.

Sam Destral.

Bobby Womack (1944-2014)

BOBBY WOMACK

(1944-2014)

R.I.P.