Víctor Jou (1939-2023)

VÍCTOR JOU
(1939-2023)

El mes vinent es commemoraran 50 anys de l'obertura de la històrica sala Zeleste del carrer de l'Argenteria, temple de la nit barcelonina més bohèmia i santuari per a melòmans i altres ànimes inquietes en un moment en què la capital catalana bullia amb més efervescència que mai. Eren els dies del rock laietà –la variant autòctona de la música progressiva-, però també del protopunk i de l'entrada de la ciutat al circuit de les gires internacionals. Que ningú n'hagi dit res ni s'hagi plantejat per ara cap acte commemoratiu –ni des de l'oficialisme ni des de l'underground-, referma el desconcert creixent d'una Barcelona que va deixar de reconèixer-se ella mateixa ja fa molt de temps.

I amb aquestes ens assabentem de la mort de Víctor Jou, fundador de Zeleste –de la sala, del segell discogràfic del mateix nom i de l'escola de música que va arribar a funcionar a les seves instal·lacions-. L'enginyer que va acabar esdevenint un dels catalitzadors de la (contra)cultura d'aquest país en un moment clau, i un dels últims supervivents d'un temps molt llunyà en què oficis com el seu s'aprenien sobre el terreny (i sobre la marxa), i no pas en escoles de negocis. El 1975 va ser un dels impulsors del Canet Rock original. El 1986 va traslladar la sala de concerts al carrer dels Almogàvers, on va romandre fins que va tancar l'any 2000. Un local que diverses generacions ja han conegut com a Razzmatazz però que a molts, ni que sigui de forma col·loquial, encara ens agrada anomenar Zeleste.

D.E.P. Miquel Farrero

Miquel Farrero, en una imatge promocional d'Esqueixada Sniff.

Més que una banda, Esqueixada Sniff va ser pràcticament un col·lectiu on van militar alguns dels noms essencials del rock progressiu català de la dècada dels 70. De Josep Maria París (Màquina!) a Josep Maria Merchán, passant pels recentments despareguts Riqui i Jordi Sabatés –aquest últim s'hi va sumar per tocar al Canet Rock de 1976-, el teclista Toni Saigi –que dècades més tard participaria d'una reunió dels mateixos Màquina!- o el bateria argentí Javier Martínez, provinent de Manal. Formats el 1975, van arribar a telonejar a Brian Auger i van deixar com a testimoni dos àlbums, "En directe" i "Ocells", tots dos de 1979, on les formes progressives s'impregnaven d'essències mediterrànies i que es poden considerar paradigmàtics d'allò que es va anomenar rock laietà. Ens ha deixat qui va ser-ne guitarrista i membre fundador, Miquel Farrero.

Pau Riba (1948-2022)

PAU RIBA

(1948-2022)

Una vegada, molt abans que això que anomenem cultura esdevingués una indústria poblada per enfants terribles que un dia carreguen contra el ministeri o la conselleria de torn però l'endemà no dubten a riure les gràcies del ministre o la consellera si l'orientació del vent així els ho aconsella, Pau Riba va afirmar en una entrevista amb Àngel Casas que la seva manera d'ajudar la cultura catalana era destruir-la. Corria l'any 1975 i la contracultura d'aquest país nostre era a punt de sortir de l'armari a la primera edició del Canet Rock. Paradoxalment, l'aportació de Riba a la cultura catalana durant les passades cinc dècades ha estat força més substancial que la d'uns altres enfants terribles, els que a aquestes alçades de l'any ja deuen començar a salivar tot pensant en el tros del pastís que els pertocarà l'estiu vinent quan comenci la temporada de festes majors.

Pau Riba era un provocador, i ho era en un moment en què provocar podia tenir conseqüències bastant pitjors que l'acarnissament aïrat de tota aquella generació que cada dia es lleva disposada a arreglar el món des de la seva finestra de Twitter. L'any 1977, Riba va publicar "Licors", un disc facturat a mig camí de Madrid i Mallorca amb el suport de tot un Daevid Allen. A la lletra de la cançó titular, un desacomplexat exercici de folk lisèrgic amb accent mediterrani –de quan fer música pop amb accent mediterrani equivalia a alguna cosa més que aspirar a un patrocini d'Estrella Damm-, anomenava totes les drogues conegudes i per conèixer. A dia d'avui, la cosa podria ferir greument la sensibilitat políticament correcta dels tècnics de Cultura de la majoria d'ajuntaments catalans, però en plena era punk li va servir al seu autor per acabar de marcar distàncies amb totes aquelles patums de la cançó que, un cop morta la bèstia, ja començaven a albirar la llum (i la pagueta) al final del túnel.

No em preguntin per què, però ahir al matí, quan em vaig assabentar de la mort de Pau Riba, el primer que em va venir al cap va ser un xat on el més còsmic dels (anti)cantautors havia participat fa molts anys, quan internet encara funcionava gairebé a cop de pedal –parlo de 2003 o 2004- i el concepte streaming remetia com a molt a una vella cançó de Kenny Rogers i Dolly Parton. Els responsables de la plataforma digital de torn l'havien enredat perquè hi respongués les preguntes que podria formular-li qualsevol internauta que passés per allà. I quan algú li va preguntar per la influència de la psicodèlia nord-americana en la gestació del fundacional "Dioptria" (1969/70), citant noms com els de la Chocolate Watchband o Strawberry Alarm Clock –cites que aleshores denotaven un bon coneixement de la nissaga Nuggets-, Riba es va limitar a respondre amb un subtil però contundent "Qui són aquests?". Geni i figura.

Ens ha deixat Pau Riba, un dels més grans referents del pop i el rock tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol. El Dylan català, si és que aquest adjectiu té cap mena de sentit. No oblidaré mai el dia que un cantautor asturià em va explicar el nivell d'expectació que havia generat una visita de l'autor de "Jo, la donya i el gripau" (1971) a les terres del nord durant els llunyans 70. O quan un venedor de discos de Nova York em va preguntar coses sobre la seva obra i la seva figura quan li vaig explicar d'on venia. Tampoc les incomptables ocasions en què el vaig poder veure en directe. La més recent, l'estiu passat a la festa major de Cardedeu, acompanyant l'Orchestra Fireluche. Qui hauria dit aleshores que en qüestió d'un any l'hauríem perdut. Descansa en pau, mestre. I que aquell taxista, ara sí, et porti al cel.

De festivals i contagis

Amb prou feina ha passat un mes de la celebració del Vida, el Cruïlla i el Canet Rock, i el Departament de Salut ja s'ha afanyat a presentar un estudi amb dades que demostren com es van disparar els contagis en aquests tres macrofestivals –2.270 contagis entre tres festivals on van assistir més de 50.000 persones, valorin vostès mateixos la dada-.

Curiós, que en un any i mig el mateix Departament no hagi tingut temps de fer cap estudi com aquest als llocs de treball i als transports públics que centenars de milers de persones han d'agafar diàriment per anar a treballar –això és molta més gent de la que es pot concentrar en un festival al llarg de tot un cap de setmana-.

Insisteixo, no tinc cap interès a defensar determinats models de festival, però em sap greu constatar una vegada més com les administracions carreguen el mort a l'oci i la cultura, en lloc d'assumir les responsabilitats que els pertoquen i tractar els ciutadans com a persones adultes. Llevar-se ben d'hora per anar a treballar sí, perquè dignifica i purifica l'ànima. Sortir a passar-s'ho bé mai de la vida, perquè és pecat. Molt catòlic, tot plegat.

La cultura no ha de ser segura, ha de ser lliure

Potser ha arribat el moment d'obrir els ulls, deixar-se de proclames estèrils i admetre que la cultura no és segura ni ho ha estat mai. No hi ha res, en aquest món, que sigui segur, ni ara ni abans del coronavirus. Com més ens obsessionem amb la seguretat, més insegurs ens sentim i més atemorits vivim. Com més segur pretenem que sigui el nostre entorn, més fràgils esdevenim nosaltres mateixos, presoners de la nostra obsessió per la seguretat. Si la cultura és fruit i expressió del seu propi context, el concepte "Cultura segura" no era més que un oxímoron propi d'uns temps en què la immediatesa exigeix respostes simples i superficials a qüestions complexes i profundes. Un "Tot anirà bé" d'abast sectorial.

El desastre ve de lluny i la seva magnitud va molt més enllà d'un grapat de festivals de música on el pitjor dels virus ha estat la pressa (també a l'hora de programar uns cartells que definitivament no passaran a la història per la seva coherència). Però quan van mal dades sempre acaben rebent els mateixos, sobretot en un país on la cultura va assumir ja fa molt de temps el rol d'aneguet lleig. Deixeu de buscar culpables, deixeu de confondre por amb responsabilitat. Si teniu ganes d'assenyalar amb el dit, comenceu per fiscalitzar a qui us governa i per exigir al Procicat el mateix grau d'eficiència i de transparència que esteu exigint als agents culturals. I, sobretot, comencem a entendre tots plegats que la cultura no ha de ser segura. Ha de ser lliure.

PS: Aquest escrit es deriva les últimes notícies sobre l'escalada de contagis de Covid-19 en tres macrofestivals celebrats durant les últimes setmanes a la província de Barcelona, i de les reaccions que aquestes informacions han motivat. Cada dia, en aquesta mateixa província, desenes de milers de persones han d'agafar transports públics sobresaturats per anar a treballar. És molta més gent de la que es concentra durant un cap de setmana en un festival de la mida del Vida, el Cruïlla o el Canet Rock. Dic això sense ànim de defensar ni atacar ningú, sinó de contextualitzar. És curiós que d'unes coses se'n parli tant i d'unes altres se'n parli tan poc.

Tornem-hi... Canet Rock?

Fa cosa d'un any vaig publicar en aquest mateix blog un article referint-me al Canet Rock. Avui en podria escriure un de nou, però no cal perquè diria exactament el mateix (si en tenen ganes, poden llegir l'original aquí). El cas és que ja el tornem a tenir aquí. Des d'aquesta tarda i fins demà a la matinada torna el nou Canet Rock. Nou, perquè el seu esperit no té res a veure amb el del festival original per molt que així ens ho vulguin vendre. Ho sento, però uns Ultravox incipients, La Banda Trapera del Río, Pau Riba en la seva etapa més trencadora o els Blondie de "Parallel Lines" (1978), segueixen trobant-se a anys llum de Txarango, Els Amics de les Arts, Lax'n'Busto o aquesta broma de mal gust anomenada La Banda Impossible. I encara menys amb Josep Maria Mainat cantant cançons de La Trinca. Un cartell que pretén oferir una radiografia musical de Catalunya, però que es queda en un d'aquells pessebres oficialistes a què ja estem (massa) acostumats. Tan trist, tot plegat, com la gala dels Premis Nacionals de Cultura.

I un cop ha sortit el sol...

Veig per TV3 les declaracions d'un component de la Companyia Elèctrica Dharma amb motiu del seu retorn al Canet Rock gairebé quatre dècades després. Les edicions originals, recorda, simbolitzaven "la nostra oposició al sistema, al capitalisme i a una forma de vida". Eren altres temps, suposo. En ple 2014, el renovat Canet Rock s'autoproclama hereu d'aquells esdeveniments d'esperit contracultural. I dit això, instal·la una zona VIP, prohibeix l'entrada de menjar i begudes al recinte -pel que fa a substàncies àcides, m'imagino que es reduirien a la Coca-Cola despatxada a la barra- i el públic es queixa de la caiguda de la xarxa de telefonia mòbil. Molt greu devia resultar això últim, tenint en compte l'allau de comentaris que circulen per internet. Ja se sap, fa quaranta anys la música havia de servir per canviar el món. Ara serveix per fer tweets, instagrams i trending topics. En efecte, el món ha canviat. I de quina manera.

Canet... Rock?

Quan servidor era tan sols un preadolescent que començava a escoltar música, el meu pare m'explicava batalletes com les que havia viscut al Festival de Música Progressiva de Granollers o, posteriorment, en alguna edició del Canet Rock. Esdeveniments sobre els quals jo mateix em documentaria anys més tard a través d'hemeroteques, llibres d'història i material audiovisual. Explico això després de fer un enèssim cop d'ull al cartell del Canet Rock 014. El que tindrà lloc aquest cap de setmana a la localitat del Maresme. El que porta mesos publicitant-se com una recuperació d'aquelles cites històriques i del seu esperit original. Doncs què volen que els digui. Per molt Sisa i molta Dharma que els promotors s'hagin dignat a convidar, aquest festival em sembla més proper a la nit oficialista del Palau Sant Jordi -la del Rock Català (1991)- que a qualsevol de les edicions passades del Canet Rock. I no ho dic precisament per la incorporació d'uns Pets que sonen ara molt millor que abans -de "Tarragona m'esborrona" a les produccions de Raül Fernandez Miró hi va molt més que una trajectòria sencera- o d'un Gerard Quintana que sap triar les companyies -el disc amb Xarim Aresté val per la discografia sencera de Sopa de Cabra-. Ho dic per la tònica general.

El públic del Canet Rock original.

Si ens fixem en la línia artística que va definir les edicions originals del Canet Rock -les celebrades entre 1975 i 1978-, observarem com el risc, l'avantguarda i la voluntat renovadora n'eren una constant. Com a mostres, la provocació d'un Pau Riba, la programació d'un Sisa que acabaria no actuant per prohibició de les autoritats o, ja durant l'última edició, la incorporació de discursos tan subterranis com els de La Banda Trapera del Río o Els Masturbadors Mongòlics. A la qual cosa calia afegir la presència de Nico, uns Blondie a punt d'editar "Parallel Lines" (1978) o uns Ultravox que encara no havien esclatat però que a Canet ja sonaven amb força. Gairebé quatre dècades després, provar de recuperar l'esperit original d'aquell festival equival a perseguir un impossible. Perquè els temps no són els mateixos. Perquè la societat ha canviat i, com ella, la indústria musical. Però és clar, una cosa és adaptar-se als temps que corren, i una altra és passar d'Oriol Tramvia i La Trapera a Pep Sala i Els Amics de les Arts. El primer es troba entre els supervivents de l'oficialisme dels 90 -novament, el del Rock Català-. Els segons en són els hereus indiscutibles per molt que se'ls posi erròniament -i estratègicament, no ens enganyem- al costat d'uns Manel o uns Mishima.

Manel i Mishima. També ells actuaran en aquest nou Canet Rock. Referents de solvència contrastada que sí que encaixen amb la concepció original del festival -tenint en compte aquella dita segons la qual l'indie ha esdevingut el nou mainstream-. Gent que té molt més a veure amb Anímic, Las Ruinas o Refree que amb Gossos, Txarango o Pep Sala. Gent que té molt més a veure amb qualsevol artista internacional que trepitgi un Primavera Sound -ambdues bandes hi van actuar fa cosa d'un mes- que amb bona part del funcionariat artístic que passarà pel Canet Rock. Si del que es tractava era de crear un altre Frankenstein cultural amb més visió política que musical -sí, com el Rock Català dels 90-, aquest Canet Rock supera amb escreix la citada nit del Sant Jordi. Si del que es tractava era de fer caixa desvirtuant la història i aprofitant la bombolla de festivals de música, el mèrit és indiscutible. Ara bé, si es pretenia recuperar els valors originals del Canet Rock dels 70 -el que va trencar barreres, el que desafiava l'establishment en comptes de formar-ne part, el que apostava per valors com la innovació o la creativitat i no per l'oficialisme-, el cartell és un despropòsit tan monumental com els concursos musicals patrocinats amb diner públic.