El Bro Fest 2015 en cinc apunts

BRO FEST 2015

Antic Forn de Vallcarca, Barcelona

6 de juny de 2015

Primer apunt. La d'ahir era probablement una de les pitjors nits de l'any per a celebrar a Barcelona un esdeveniment dedicat a la música independent. Perquè tocava Champions. Perquè el Barça s'enfrontava a la Juventus en una final a Berlín. Perquè si guanyava -i així va ser- faria història. I perquè, ja se sap, això equival a carrers buits i a una ciutat pràcticament paralitzada. Doncs bé, si la gesta del Barça va ser èpica, encara ho va ser més la d'El Mamut Traçut. Segell discogràfic de referència d'allò que s'anomena Sotabosc i organitzador d'un festival, el Bro Fest, que celebrava la seva tercera edició a l'Antic Forn de Vallcarca. Sense gols ni multituds, però amb una selecta minoria que sabia què anava a veure (i sobretot a escoltar) i un cartell que acabaria superant tota expectativa possible.

Segon apunt. Els millors concerts solen ser d'aquesta mena. Duts a terme gairebé perquè sí i amb els esdeveniments succeint-se gairebé fruit de l'atzar. Qui s'havia perfilat com a cap de cartell, Sleepwalker's Station -alter ego del berlinès Dani del Valle-, ni tan sols es va presentar. A aquestes alçades encara no està clar si es va perdre pel camí, si va decidir anar-se'n a veure el futbol o si va ser abduït per un ovni al més pur estil Jim Sullivan. El cas és que no va aparèixer, la qual cosa va donar més temps a The Missing Leech per a esplaiar-se amb els improvisats minisets que oferia entre actuació i actuació, i durant els quals va comptar com a acompanyants amb tota la resta de formacions del cartell. El final amb "Psychedelic Dream" elevada pel nervi de Liannallull i amb David Reig (El SistemÄ Suec) fent saltar espurnes del baix, va ser dels que no s'obliden.

Tercer apunt. Quan El SistemÄ Suec i Ran Ran Ran toquen junts -ja sigui els temes de l'un o dels altres-, és com si The War On Drugs es fusionessin amb Violent Femmes. Parlem de tres músics tan refotudament bons, i de dos repertoris tan enormes, que tot adjectiu pot ser possible però a la vegada es queda curt. I per cert, si mai necessiten que algú els apagui un incendi, probablement David Reig sigui el seu home. No és que ahir n'apagués cap, no va caler, però sí que es va presentar l'olotí com l'home més polivalent de la nit. Primer, actuant sota el seu alter ego El SistemÄ Suec -ampliat amb els propis Ran Ran Ran a la recta final-. Després, fent de baixista amb Ran Ran Ran i The Missing Leech. I finalment, interactuant amb Liannallull mentre aquests acompanyaven el propi Maurici Ribera (The Missing Leech). Vaja, que va tocar amb tothom i tothom es va beneficiar dels seus serveis. De seguida s'ha dit.

Quart apunt. El de Liannallull ja es pot qualificar com un dels directes més potents en aquesta banda dels Pirineus. Els del Baix Montseny oferien ahir el seu segon concert amb una formació renovada i ampliada per components de Pytra Oyster -el primer el van oferir el passat mes d'abril en el marc del Gorg Màgic Festival-. "Encara estem una mica verds", confessava Jordi Espinach un cop fora de l'escenari. Doncs ningú ho diria, tenint en compte la potència, la solvència i la seguretat exhibides durant mitja hora llarga que va passar volant. Pluja de decibels, tempesta elèctrica i un discurs sonor que encadena MC5 amb els Bad Seeds i Hawkwind amb els Stooges més animals. "Jo no vull el vostre paradís" i "No fer res" van sonar com mai ho havien fet, i composicions recents -i inèdites a data d'avui- com "L'àvia" auguren el millor dels futurs.

Cinquè apunt. El SistemÄ Suec, Ran Ran Ran, Liannallull i The Missing Leech. Quatre ferms exponents d'allò que el propi Maurici Ribera va anomenar Sotabosc -una mena d'escena Antifolk cultivada a casa nostra-. Quatre propostes musicals que s'expressen en català -bé, Ribera ho fa també en aranès, anglès i el que vostès vulguin-, però que no solen obtenir ressò en totes aquelles òrbites tan nostrades on la llengua sembla haver esdevingut un gènere en si mateixa. No són els únics, no gaire lluny d'ells hi trobem noms com els de Vàlius, Sam Destral o Trau. Discursos outsiders en la mateixa tradició d'un Pau Riba, un Oriol Tramvia o uns Surfing Sirles. I a la vegada talents desaprofitats en un mercat capaç de celebrar la mediocritat si es presenta aquesta amb la bandera adequada. Creguin-me, algun dia es parlarà de tots ells en clau històrica. Però les seves gestes, allò que un dia serà objecte d'estudi, estan tenint lloc ara mateix. No ens les perdem.

Liannallull.

El SistemÄ Suec.

Ran Ran Ran.

The Missing Leech.

Tercera edició del Bro Fest

Hi ha casualitats que de tan oportunes esdevenen autèntiques metàfores. Dissabte que ve, 6 de juny, mig planeta estarà pendent de la final de la Champions. I precisament aquella nit en què tota la ciutat de Barcelona tindrà la mirada posada en Berlín, un dels projectes musicals més inquiets de la capital alemanya portarà les seves cançons a la Ciutat Comtal. Sleepwalker's Station és en certa manera el projecte personal de Dani del Valle, un singer/songwriter establert a Berlín i deutor de registres com els de Nick Drake, Donovan o Bob Dylan -molta atenció a "Enough", peça inclosa al seu àlbum "Windmills" (2010)-. Només en certa manera, perquè si bé ell ha estat el pal de paller de la formació durant més de quinze anys, també és cert que el conjunt el complementen una colla de sospitosos habituals que es troben repartits arreu d'Europa i amb qui del Valle interactua quan es troba de gira pels seus respectius països.

La d'Sleepwalker's Station serà una de les propostes que podran escoltar aquest dissabte totes aquelles ànimes inquietes que desafiïn els dictats de la majoria i passin del futbol. O com a mínim tots aquells que s'acostin al barceloní Antic Forn de Vallcarca, on tindrà lloc la tercera edició del Bro Fest, un petit festival de música subterrània organitzat pel segell discogràfic El Mamunt Traçut amb l'objectiu de donar a conèixer aquella escena independent que no acostuma a tenir veu ni tan sols en els àmbits pretesament indies. Ells en diuen Sotabosc, i consta entre d'altres de perles antifolk com The Missing Leech, El SistemÄ Suec o Liannallull, tres noms clau de l'escuderia que també actuaran dissabte a Vallcarca. Completarà el cartell Ran Ran Ran, una altra formació autòctona que en un món just i coherent estaria per sobre del bé i del mal i comptaria els seus seguidors per centenars. De moment, degustar-los en petit comitè suposarà un luxe. Ho podran comprovar el 6 de juny (19h.), a l'Antic Forn de Vallcarca.

El Mamut Traçut

Antic Forn de Vallcarca

Tresors de l'underground

Namina amb Sam Destral.

BRO FEST 2014

Antic Forn de Vallcarca, Barcelona

28 de juny de 2014

Namina i Sam Destral. Tot just s'acabaven de conèixer, però plegats van protagonitzar un dels moments definitius de la vetllada. Ja fa temps que ella interpreta en directe "Voodoo Woman" de Koko Taylor. Ell, d'altra banda, és capaç d'evocar amb una harmònica les profunditats del Delta del Mississippi o els barris del sud de Chicago. Coneixedora d'aquest detall, Namina el va convidar durant el seu set perquè improvisés sobre el tema en qüestió. Dos artistes de procedències i backgrounds diferents, units en un clàssic del blues. Dos discursos tan definits com permeables, donant-se la mà i encaixant a la perfecció. Una imatge -i una delicatessen sonora- que resumiria la filosofia del Bro Fest. Un festival de dimensions i durada reduïdes que celebrava enguany la seva segona edició i on es donarien cita cinc autèntics tresors de l'underground autòcton: Namina i Destral compartien cartell amb The Missing Leech, Ran Ran Ran i Billy Pilgrim.

Va ser aquest darrer l'encarregat de trencar el gel. Cançons urgents i una lírica que alterna l'acidesa amb la reflexió o el comentari social. Complexes estructures instrumentals i una vocació innata per l'experimentació sonora. I una bona dosi d'actitud punk, combinada amb uns destacables domini i personalitat a les sis cordes. Caldrà seguir-lo de molt a prop, i el mateix es podria dir de Ran Ran Ran -repetidors de la primera edició del festival juntament amb The Missing Leech-. Per qui encara no n'hagi sentit parlar, es tracta del nou projecte de Ferran Baucells (exTired Hippo). El seu passi va suposar tot un tour de force. Una descàrrega d'enormes cançons amb un peu al folk més orgànic i un altre al rock més cru. Amb pinzellades d'electrònica i una gran càrrega poètica. L'acompanyava a la bateria Jordi Farreras, home de múltiples recursos que va arribar a passejar-se per la sala utilitzant qualsevol objecte del mobiliari -cadires, taules i tot allò que se li posés davant- com a kit de percussió.

"La meva prova de so consisteix tan sols en afinar la guitarra", comentava en petit comitè Maurici Ribera, poc abans d'actuar sota el seu pseudònim The Missing Leech. Melòman incondicional, incansable activista -el propi Bro Fest és una de les seves iniciatives- i ambaixador indiscutible del moviment antifolk a casa nostra, el manresà va actuar totalment desendollat. Sense trampa ni cartró. Estètica lo-fi i ètica indie sense posats. Dards de precisió marca de la casa -no van faltar "TV Crusaders", "Water of Life" o "1998", totes elles deconstruïdes i en alguns casos reinventades- van conviure amb perles gairebé perdudes en el temps i novetats com "Those Macondo Nights". Tot seguit, Namina va saltar a l'escenari amb tota una declaració d'intencions, "I Want You, but I Don't Need You" d'Amanda Palmer. "Em té obsessionada", va confessar abans d'enfilar un set on també citaria a Virginia Woolf -la intensa "Orlando"- i els versos de Maria Mercè Marçal, sense oblidar-se de diamants com "Boxes All Around" o "Snake Skin Shedding". Immensa, brillant, imprevisible. Única.

I si el set de Namina va comptar amb l'aparició estel·lar -i gairebé espontània- de Sam Destral, seria ell mateix l'encarregat de cloure el Bro Fest. I de quina manera ho va fer. Amb un repertori que creix cada dia que passa i on "Fi", "Primavera" o "Noia freda" conviuen ja amb clàssics tan potencials com "Cançó del pallasso trist" o "Zoo". Ambdues són de collita recent. Ambdues les va concebre pensant en el públic infantil però poden incentivar la reflexió en qualsevol ment adulta. I ambdues mostren la vessant més experimentadora d'un Destral que no renuncia al format cançó. La primera, dominada per cacofonies, notes fora de to i estructures rítmiques poc convencionals. La segona -l'antihimne amb què es va acomiadar- és una metàfora. Un àcid retrat d'una classe política, la que ens governa, definida pel descrèdit i la mala praxi. Amb les maneres d'un Sisa o un Quimi Portet, versos actuals per a una cançó de naturalesa eterna.

Billy Pilgrim.

Ran Ran Ran.

The Missing Leech.

Namina.

Sam Destral.

Recomanació: Bro Fest 2014

Atenció, atenció, moltíssima atenció. El BRO FEST celebra aquest cap de setmana la seva segona edició, i ho fa amb un cartell que novament el confirma com un dels aparadors definitius de la millor música independent feta a l'òrbita barcelonina. Namina, The Missing Leech, Sam Destral, Ran Ran Ran i Billy Pilgrim (el de Barcelona, no els nord-americans). Cançó d'autor transatlàntica, antifolk per partida doble, folk d'altíssima volada i experiments sonors dels que deixen empremta. Serà aquest dissabte, 28 de juny (18h.), a l'Antic Forn de Vallcarca, a Barcelona (c/. Cambrils, 10 - metro: Vallcarca). Entrada a 5 euros (4 pels socis) i un line up que no té preu.

http://anticforndevallcarca.blogspot.com

Inventiva i compromís

FLOR BRAIER + NAMINA

Antic Forn de Vallcarca, Barcelona

18 de gener de 2014

Va néixer a Buenos Aires, ha passat part de la seva vida a Barcelona i actualment viu a cavall d'ambdues ciutats. I això no és tot: la música l'ha portat a escenaris de capitals europees com París. Potser per això les seves cançons agafen una mica de tot arreu. Del tango i fins i tot de la cançó francesa, però sobretot d'un folk-pop de baixa fidelitat i amb prefix anti. Sí, l'antifolk. Aquella corrent amb la quals molts connecten sense ni tan sols haver-ne sentit parlar, però que Flor Braier coneix prou bé: emotiva versió la que es va marcar d'"Anyone Else But You" dels enyorats Moldy Peaches. No va ser l'única cover del seu set: va acomiadar-se amb un vibrant medley de "What a Feeling" (Irene Cara) i "Quizás, quizás, quizás" (Osvaldo Ferrer). Abans havia repassat íntegrament el seu primer disc, "Pony Feelings" (2011), i presentat el seu nou single, "Río" (2014). Superant problemes tècnics i lapsus momentanis amb savoir faire. I amb les espatlles ben cobertes per una banda d'excepció que elevava les cançons a base d'ambients i harmonies, i transformant un bolígraf i una jaqueta en instruments musicals.

Acte seguit va ser el torn de Namina. Nascuda a Barcelona, les seves arrels brasileres li atorguen també una visió global de la música que li permet passejar-se com si res per gèneres com el jazz vocal, la bossanova, la cançó d'autor o el folk anglosaxó. Amb molta traça a les sis cordes i una veu de múltiples capes que l'acostava en ocasions a les profunditats d'una Tracy Chapman. De fet, i com la nord-americana, Namina també va fer gala durant la seva actuació d'un compromís social inqüestionable. "A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i en una nació oprimida", va proclamar tot citant a Maria Mercè Marçal. No seria l'única referència poètica d'un set list que també va reservar espai per als versos de Joan Vinyoli, i que va culminar amb una relectura de "Bella ciao" entonada pel respectable a viva veu. Un cant a la lluita, i també una celebració d'aquesta lluita. Una lluita i una figura, la de l'artista compromès, més necessàries que mai en aquests temps d'emergència.

Flor Braier.

Namina.

Recomanacions: Flor Braier, Namina i Late

Amb el seu permís, els recomano dos concerts que tindran lloc a Barcelona aquest dissabte, 18 de gener, i que són compatibles tant a nivell d'horaris com de línia de metro:

-FLOR BRAIER + NAMINA. La primera ve de Buenos Aires, però ha passat bona part de la seva vida a Barcelona. El seu disc de debut, "Pony Feelings" (2011), és un deliciós exercici de folk de baixa fidelitat amb estètica indie. Cançons sense artificis, enregistrades a mig camí entre Catalunya i el Regne Unit, amb un punt naïf i amb una clara vocació transatlàntica. La segona va néixer a la Ciutat Comtal, però té arrels tant a casa nostra com al Brasil. Dues cultures, dues llengües i una passió incondicional per la poesia han donat lloc a un eclèctic repertori que enllaça gèneres com el folk o el jazz. Compartiran escenari a l'Antic Forn de Vallcarca (c/. Cambrils, 10 - metro: Vallcarca). Hora: 19h.

-LATE. Cinc músics que s'intercanvien constantment els instruments, prescindeixen de bateria i eixamplen les formes del folk sense ni tan sols haver-se adscrit a aquest gènere. Les seves cançons tenen quelcom d'Arcade Fire, Low, Iron & Wine i 16 Horsepower, però mantenen sempre un comú denominador. El d'un grup que aixecaria passions d'haver-se format al Canadà, i que és ara per ara un dels secrets més ben guardats de l'extrarradi barceloní. Ho podran comprovar a l'Alfa Bar (c/. Gran de Gràcia, 36 - metro: Diagonal/Fontana/Gràcia). Hora: 21,30h.

http://florbraier.bandcamp.com

https://soundcloud.com/naminanmn

https://soundcloud.com/late-bcn