Recursos il·limitats

GUILLEM ROMA

FEMAC 2020 @ Teatre Auditori Can Palots, Canovelles

7 de març de 2020

Hi ha quelcom de Ricardo Solfa i fins i tot de Manel Joseph en la forma com Guillem Roma s'aproxima als gèneres musicals d'arrel llatina. També de Jonathan Richman, si se'm permet l'atreviment, i per descomptat de contemporanis com Joan Colomo. El de Manlleu no sol contemplar les tradicions com a peces de museu tancades dins de vitrines impenetrables, sinó com a eines a partir de les quals construir i treballar la seva pròpia veu.

En essència, el que fa Roma no deixa de ser música de festa major, entenent aquest concepte tal i com s'entenia abans del tot s'hi val i la revetlla per la cara. La nit passada va tancar per la porta gran la setena edició del FEMAC (Festival de Música Acústica de Canovelles). Amb una posada en escena austera –ell mateix a la guitarra i a la veu principal, la seva germana Marta Roma al violoncel i a la segona veu-, però presumint de recursos tan il·limitats com intransferibles.

L'atzar i la improvisació

INTANA

FEMAC 2020 @ Teatre Auditori Can Palots, Canovelles

7 de març de 2020

Diuen els components d'Intana que no els agrada portar-ho tot preparat quan s'enfilen a l'escenari, que prefereixen deixar lloc a l'atzar i la improvisació. Per això contemplen el set list com un element més orientatiu que no pas definitiu, i per això van decidint part del repertori sobre la marxa. Tampoc entenen el seu propi cançoner com una estructura rígida i inalterable, sinó com una entitat tan viva i permeable com la pròpia banda.

La nit passada van signar alguns dels moments més rodons del FEMAC 2020 a partir de la deconstrucció de títols com "Cementiri", "What If?" o "Ferðast" –també d'encerts recents com "Strings" o "La teva realitat"-. Lectures en sintonia amb un present creatiu que apunta a nous horitzons sense renunciar a les essències àrides i polsegoses dels seus inicis. I un discurs que es postula com una mena d'esglaó perdut entre Cocteau Twins i Mazzy Star –o entre aquests últims i Portishead-.

Fortalesa i vulnerabilitat

PAULA VALLS

FEMAC 2020 @ Teatre Auditori Can Palots, Canovelles

7 de març de 2020

Les persones més fortes solen ser aquelles que s'alcen conscients de la seva pròpia vulnerabilitat. Si el llenguatge corporal de Paula Valls és el d'una artista amb vocació de menjar-se el món, les seves cançons –les que reforça amb cada gest, amb cada mirada i amb cada expressió facial- parlen d'aquelles petites coses que al capdavall l'han fet tal i com és.

Per això no li cal contenir-se a l'hora de confessar pors, assenyalar fantasmes o manifestar la pròpia fragilitat ("Circles", "Monsters"). Per això, quan toca compondre una peça al voltant de la pèrdua d'un ésser proper, ella opta per no adreçar-se al propi difunt sinó a les persones que el planyen ("Cançó de bressol"). I per això, quan aborda el naufragi sentimental en primera persona, posa la seva pròpia condició humana en primer terme ("I'm Sorry").

La nit passada va actuar al FEMAC de Canovelles a duet amb un guitarrista tot terreny com és David Soler. Un diàleg constant, un repertori en permanent construcció i, com a ferma declaració d'intencions, una lectura gairebé definitiva del "Love Gets in the Way" de Dayna Kurtz.

Arrels d'abast global

ALBERTO ALCALÁ

FEMAC 2020 @ Teatre Auditori Can Palots, Canovelles

7 de març de 2020

Mentre alguns encara s'obstinen a censurar determinats discursos amb arguments tan caducs com l'anomenada apropiació cultural, artistes com Alberto Alcalá segueixen dinamitant fronteres culturals i estilístiques tot eixamplant els horitzons de les seves respectives disciplines. El malagueny va encetar la nit passada la setena edició del FEMAC (Festival de Música Acústica de Canovelles), amb el suport de Dani Tejedor a les percussions i amb un discurs que té el flamenc com a base però no renuncia a dialogar amb llenguatges com el jazz, la samba o la bossa nova. A destacar les oníriques pinzellades d'"El Arenero", una peça on ofereix la seva pròpia versió del mite germànic de l'home de sorra –"El equivalente a nuestro hombre del saco", va apuntar-.

Tori Amos #8M

"It was me / And a gun / And a man / On my back / And I sang 'Holly Holy' as he buttoned down his pants", cantava Tori Amos a "Me and a Gun", una de les peces que integraven el seu disc de debut –"Little Earthquakes" (1991)-. El colpidor relat en primera persona de la violació que va patir a l'edat de 21 anys, quan un home no tan sols la va forçar a mantenir relacions sexuals amb ell a l'interior del seu cotxe sinó que la va torturar i la va amenaçar de mort en repetides ocasions.

Que la pròpia autora insistís posteriorment que es considerava afortunada pel fet d'haver-ne sortit amb vida mentre tantes altres víctimes ni tan sols havien pogut arribar a explicar les seves experiències, només referma aquesta lamentable realitat que determinats elements –alguns amb càrrecs electes- encara s'obstinen a negar o fins i tot a banalitzar. Un episodi a recordar avui i cada dia de l'any, si cal, i un de tants motius per donar suport a la vaga feminista convocada per aquest 8 de març.

McCoy Tyner (1938-2020)

McCOY TYNER

(1938-2020)

Amb McCoy Tyner se n'ha anat l'últim supervivent dels quartets amb els quals va enregistrar John Coltrane obres capitals com "My Favorite Things" (1961) o "A Love Supreme" (1965). També ens ha deixat un dels pianistes més innovadors i influents del jazz de les passades sis dècades. La seva empremta es pot traçar encara a data d'avui tant entre les noves generacions jazzístiques com en qualsevol discurs que tingui en el fet novedós la seva raó de ser.

Celebrant l'acte de somriure

ROIGÉ

Teatre Auditori, Cardedeu

6 de març de 2020

Una de les últimes composicions de Roigé, "Una vaga indefinida", es pot entendre com un cant a les bondats de l'acte de somriure però sobretot al seu potencial regenerador. A l'alter ego de Roger Canals li agrada somriure, i també despertar somriures. Sol fer-ho en el seu dia a dia, i sol fer-ho sobretot des de l'escenari. Encara que la peça que estigui interpretant sigui en clau de denúncia o relati algun capítol poc plàcid de la seva trajectòria vital, la despatxa amb l'empenta i el bon humor de qui creu en un món millor.

La nit passada va actuar a casa, en un atapeït Teatre Auditori Cardedeu, i davant del seu públic més fidel i incondicional. Concert de proximitat i l'ambient de les grans ocasions en la que va esdevenir la presentació oficial del seu segon disc, "Ingràvid" (2020, La Catenària), una festa grossa que va celebrar envoltat d'amics i coneguts com Sandra Bautista, Joan Rovira, Gemma Abrié –amb ella va enregistrar "Una vaga indefinida", i amb ella la va interpretar en directe- o Sam Ramos.

Una actuació que es va centrar en el material recent –tan sols van caure un parell de cites a "Paracaigudes" (2016) durant els primers minuts de concert-. I un repertori a cavall del jazz, la cançó d'autor i el pop amb accent mediterrani, recolzat per una banda d'acompanyament ben engreixada i equilibrat amb l'alternança de músics convidats a l'escenari, on el folk assolellat de "Superpoders" va conviure amb la calidesa de "Nil Afro Blau" o les dinàmiques soul d'un "Reversible" que ja es pot contemplar com un dels grans arguments del cançoner de Roigé.