Goodbye Jimmy Reed!

BOB DYLAN

Teatro degli Arcimboldi, Milà

4 de juliol de 2023

He assistit a sis concerts de Bob Dylan durant l'última setmana i mitja. El primer va ser la nit de Sant Joan al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. L'últim va ser la nit passada al Teatro degli Arcimboldi de Milà. Si hi afegim l'actuació que vaig poder presenciar el setembre de l'any passat a l'Scandinavium de Göteborg, sumo un total de set assistències al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Potser la xifra impressioni vista des de fora, però aquests dies he pogut compartir la meva experiència amb persones que compten per desenes els cops que hi han assistit –la qual cosa em sembla admirable-. En Joe, un alemany que havia vist 138 vegades a Dylan quan vam coincidir la setmana passada a Lió. En Sergi, un català que ha viatjat d'Europa als Estats Units i al Japó seguint la present gira. O la Sue, una canadenca que porta anys assistint a tots els concerts del de Duluth, toqui on toqui, i que és una institució entre la parròquia dylaniana.

Amb tot, aquestes set actuacions m'han ofert tota una perspectiva d'una gira, d'un artista i d'un cançoner que creixen concert a concert sense mirar mai enrere. Les variacions als repertoris d'aquestes set cites han estat mínimes –tot i que molt substancials, sobretot durant les primeres nits a Barcelona i a Milà-, però cap concert ha estat igual que l'anterior. Al contrari, he assistit a set concerts totalment diferents l'un de l'altre. Com a mostra, les dues peces que més em van sorprendre la nit passada a Milà, "Gotta Serve Somebody" i "Goodbye Jimmy Reed". No és que sonessin diferents de com ho havien fet dies abans a Barcelona i a Lió, és que ja no van tenir res a veure amb les versions despatxades tan sols 24 hores abans al mateix escenari.

"Gotta Serve Somebody" va rebaixar el nervi rocker i, sense arribar a prescindir de tot l'aparell elèctric de la nit anterior, sí que les guitarres de Bob Britt i Doug Lancio van fer més lloc al piano de Dylan i a l'steel guitar de Donnie Herron. Les coordenades sonores seguien assenyalant al Sud més profund i mitològic dels Estats Units, però la destinació final es trobava ara molt més a prop de l'església que no pas del pantà on s'havia submergit el dia abans. Més sorprenent encara va resultar la mutació de "Goodbye Jimmy Reed" en un dinàmic exercici de blues rock que va deixar enrere tot l'accent de Chicago de la versió original, i va capbussar-se de ple en aigües molt més properes a Memphis o fins i tot a Nashville –podria haver estat perfectament un outtake de "Love and Theft" (2001)-. La subtil cadència de les guitarres de Lancio i Britt va fer de coixí durant tota la cançó, però sobretot els va refermar una vegada més com el millor tàndem de guitarristes de què ha disposat Dylan en molt de temps.

PASSAR PÀGINA

Dies enrere vaig escriure que Lancio i Britt han aconseguit quelcom a priori tan impensable com que no es trobin a faltar Charlie Sexton i Stu Kimball a l'escenari –i ho dic amb tot el respecte i amb tota l'admiració que em segueixen valent aquests dos últims-. Avui directament m'atreveixo a afirmar que el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ha permès a molts seguidors de Dylan –entre els quals em compto jo mateix- passar pàgina del Never Ending Tour. Sí, guardo molt bons records d'aquella gira que només una pandèmia mundial va ser capaç d'aturar. I no, mai més podré viure una nit tan especial com la del meu primer cop amb Dylan –l'abril de 1999 en plena presentació de "Time Out of Mind" (1997)-. Però no tinc cap dubte que els de les últimes dues setmanes han estat els millors concerts que li he vist oferir mai. I això no és anecdòtic, quan parlem d'un senyor de 82 anys que surt a l'escenari a defensar el seu cançoner més recent i prescindeix de clàssics que valen per discografies senceres.

I és justament aquesta actitud, la de mirar sempre endavant i no recrear-se en gestes que ja porten dècades documentades als llibres d'història, allò que diferencia a Dylan de tota la resta. Quan bona part dels seus contemporanis –els que segueixen en actiu- solen sortir a l'escenari com qui li vol fer creure al respectable que encara té 25 anys, és admirable –i digne d'agrair- que algú amb un llegat com el seu assumeixi l'edat que té i obri en conseqüència –i que repti constantment el seu propi públic en lloc de donar-li tot mastegat-. De les 17 peces que sol interpretar en directe –18 a la primera nit de Barcelona i a les dues de Milà-, un total de nou corresponen a "Rough and Rowdy Ways" (2020) –tan sols "Murder Most Foul" es queda fora del repertori-. La resta són seleccions poc evidents però molt ben triades del fons de catàleg, inclosa una immensa "Every Grain of Sand" que tanca els concerts de la manera més majestuosa possible –durant les dues nits a Milà, a més, la va culminar amb preciosos solos d'harmònica-, i una versió d'un títol aliè que ha anat variant d'un concert a l'altre.

PRESERVANT LA TRADICIÓ

És durant el torn de la versió on Dylan ha anat modificant darrerament els repertoris. Si ara fa un any tocava cada nit "That Old Black Magic", l'estàndard de Johnny Mercer que ell mateix havia enregistrat a "Fallen Angels" (2016), des del tram japonès de l'abril passat l'ha anat alternant amb cites a cançoners com els de Buddy Holly, Grateful Dead, Van Morrison o, abans d'ahir a Milà, Merle Haggard –la nit passada van caure "That Old Black Magic" i "Brokedown Palace", aquesta última dels Dead-. I això em porta a tornar a parlar de Dylan ja no com un divulgador, sinó com un gran preservador d'una tradició de la qual ell mateix és pilar i fil conductor, i que es remunta a les arrels del ventall de registres que formen allò que avui anomenem Americana. Un cànon al qual pertanyen tots aquells clàssics de pròpia autoria que ell mateix podria tocar cada nit però prefereix obviar. A canvi, reivindica a mestres, referents, amics i contemporanis. Crec que no és un detall menor.

Dylan té previst tancar diumenge vinent a Roma el segon tram europeu d'una gira que va començar el 2021 als Estats Units i que finalitzarà l'any vinent encara no se sap a on. Un cop acabat el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ningú sap què passarà. Aquests dies he parlat amb dylanites convençuts que encara li queda un últim àlbum per fer i, com a mínim, una gira per començar a partir de 2025 –cosa no descartable quan el seu estat de forma actual sembla fins i tot millor que el de cinc anys enrere-. D'altres veuen una evidència en la manera com Dylan passa revista tant al seu propi llegat com al d'aquells que l'han inspirat a "Rough and Rowdy Ways", també en l'itinerari d'una gira que sembla plantejar-se com una última visita als diferents indrets on fa aturada. Insisteixo, no se sap què passarà a partir de 2025 i cal tenir en compte que amb Dylan mai es pot donar res per fet. Però si la d'ahir va ser la meva última nit amb ell –hi vaig assistir mentalitzat que així seria-, i citant una de les perles més grans del seu repertori present, puc afirmar que a Milà hi vaig trobar el meu propi "Key West".

Dylan recorda Robert Hunter

Robert Hunter (1941-2019) - Foto Ed Perlstein/Getty Images.

El company Pere Agramunt (La Brigada) em feia notar a través de Twitter que divendres passat, 23 de juny, era l'aniversari de Robert Hunter, col·laborador habitual de Jerry Garcia i lletrista d'incomptables cançons de Grateful Dead, que va morir ara fa prop de quatre anys. I que aquest hauria estat, segons apunten fonts ben informades de l'òrbita dylanòloga, el motiu pel qual Bob Dylan no tan sols hauria interpretat aquella mateixa nit al Liceu un clàssic dels Dead com "Stella Blue" –confirmat, no l'havia fet mai abans en directe-, sinó que amb ell hauria sumat una peça al repertori –si normalment fa 17 cançons, durant la primera nit a Barcelona en van caure 18-.

Dylan no va citar en cap moment el nom de Hunter, simplement va deixar anar "Stella Blue" com si ell i la banda que l'acompanya en aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour la fessin cada nit –i amb uns arranjaments que recordaven als Beatles d'"Abbey Road" (1969)-. Va ser la seva forma de recordar-lo el dia del seu aniversari –per cert, hauria fet 82 anys, els mateixos que va fer el de Minnesota el mes passat-. Una alteració del guió –per dir-ne d'alguna manera, ja que aquest concepte fa de mal dir quan parlem de qui parlem- que fins ara només s'havia produït en un únic concert de la present gira, l'octubre passat a Nottingham amb motiu de la mort de Jerry Lee Lewis. Misteri resolt, i un d'aquells detalls que engrandeixen encara més el mite.

"Not Fade Away"

BOB DYLAN
Festival Guitar BCN 2023

Gran Teatre del Liceu, Barcelona

24 de juny de 2023

Amb el d'aquest dissabte ja són tres els concerts que he presenciat del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan. I novament, malgrat les mínimes (però substancials) variacions al repertori, han estat tres actuacions totalment diferents. Si abans d'ahir ens va sorprendre el de Duluth rendint homenatge a Grateful Dead amb aquell "Stella Blue" que va descol·locar fins i tot al més erudit dels dylanòlegs, ahir es va deixar anar amb "Not Fade Away", l'original de Buddy Holly que els mateixos Dead també havien versionat al seu dia.

"Not Fade Away", publicada originalment a l'àlbum "The 'Chirping' Crickets" de 1957, és un clàssic del primer rock'n'roll, però sobretot és un dels pilars de tota una tradició de la qual el mateix Dylan també ha esdevingut part essencial –i un dels grans preservadors durant els nostres dies, val a dir-. Una cançó que pren com a punt de partida el patró rítmic de Bo Diddley per assenyalar els camins que prendran el rock i la música pop en dècades posteriors. No és casualitat, per tant, que "them British bad boys" The Rolling Stones la fessin servir el 1964 per obrir la versió nord-americana del seu primer àlbum.

Amb la seva mètrica directa i la seva lírica desvergonyida, "Not Fade Away" és un crit d'urgència juvenil. Però tot i això té tot el sentit que Dylan la canti als seus 82 anys com si l'hagués acabat de compondre ell mateix ara i aquí. Més enllà de les formes, "Not Fade Away" connecta amb tota la simbologia –i amb tota la mitologia- de l'accident d'aviació en el qual van morir Ritchie Valens, el Big Bopper i el mateix Buddy Holly el 3 de febrer de 1959 –dos dies abans havien actuat a Duluth, amb Dylan de públic a primera fila-. La primera gran tragèdia de l'era rock, que va tenir lloc a pocs quilòmetres del traçat d'un eix igualment simbòlic –mitològic- com és la Ruta 61 –la Highway 61- que enllaça la Minnesota natal de Dylan amb la cruïlla de cultures i bressol de músiques que és Nova Orleans.

Per això té tota la lògica del món que Dylan l'emmarqui enmig d'un repertori com el de "Rough and Rowdy Ways" (2020) –i més concretament entre "I've Made Up My Mind to Give Myself to You" i "Mother of Muses"-. Un àlbum on reflexiona sobre la seva pròpia mortalitat alhora que passa revista a un llegat –el seu, el de la seva música, el de les músiques que l'han inspirat- que sembla disposat a preservar fins a les últimes conseqüències. Un llegat que perviurà mentre Dylan sigui a la carretera, fent aturar el temps amb cada nota i refermant-se com l'últim supervivent d'una manera de fer música que equival també a una forma d'entendre el món. Ja ho crec, que conté multituds.


EL DYLAN BROMISTA

Una altra cosa que em va agradar molt del concert d'ahir va ser retrobar-me amb aquell Bob Dylan bromista i jovial que sembla haver-se destapat en aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Una gira on han estat habituals les paraules d'agraïment cap al públic –cosa que fins ara era poc o gens habitual en ell-, i fins i tot els comentaris en clau de broma –cosa encara menys habitual-.

"That song was called 'Black Rider', in case you didn't guess it", va ironitzar tot somrient després d'aquella èpica balada noir que va esdevenir la peça en qüestió. Però quan realment es va despenjar va ser durant la presentació dels músics que l'acompanyen. "Bob Britt, play a song!", va deixar anar a l'hora de presentar un dels guitarristes. I Britt li va fer cas, i Dylan se li va sumar al piano. I es van posar a jugar sense complexes –i el mateix va fer tot seguit amb Donnie Herron-. I ho van fer a l'escenari del Liceu. Com qui vol venir a dir que, més enllà de tota la solemnitat del moment, la música va d'aquestes petites coses.

Herron ja porta una bona temporada tocant amb Dylan, però Britt es va incorporar a la banda durant l'últim tram del Never Ending Tour i just a temps de gravar "Rough and Rowdy Ways". Més tard s'hi va incorporar Doug Lancio, que ja va debutar durant la present gira. Britt i Lancio són els guitarristes del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. I com a tals no només defineixen la forma com el repertori muta nit rere nit, també han aconseguit que un ja no trobi a faltar el doblet Charlie Sexton i Stu Kimball. I això és molt més del que se li pot exigir a un músic capaç de seguir a Dylan en un escenari.

Dues seguidores de Dylan

Una samarreta del tram present de la gira de Dylan.

Ahir a la tarda, mentre feia cua davant del punt de venda de marxandatge del Liceu minuts abans de l'inici del concert, no vaig poder evitar escoltar una conversa entre dues seguidores de Bob Dylan que estaven al meu davant i que, em va semblar entendre, s'acabaven de conèixer en aquella mateixa cua.

Una d'elles era una senyora de 69 anys –en un moment de la conversa va dir l'edat- que porta gairebé sis dècades seguint a Dylan i l'ha vist en directe en incomptables ocasions, aquí i a fora –com en el meu cas, la d'ahir era la seva segona cita amb el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour-.

L'altra era una noia molt més jove –posem-li uns 20 i pocs anys- que havia anat al Liceu amb els seus pares i es disposava a veure Dylan en directe per primer cop. La primera era perfectament conscient del repte que suposa assistir a un concert de Dylan. La segona encara tenia l'esperança de poder escoltar "Like a Rolling Stone" ahir a la nit.

Em va meravellar la forma com la senyora li explicava a la noia com són els actuals concerts de Dylan, amb tota la passió del món però sense cap ànim d'alliçonar-la. I també em va meravellar la forma com la noia se l'escoltava, amb atenció i amb una mirada que deixava entreveure admiració i fascinació.

No les vaig tornar a veure en tota la nit. No sé com van viure el concert, tot i que òbviament ho van fer des de perspectives molt diferents. A la mirada de la noia gairebé hi vaig reconèixer el meu jo de 17 anys a la porta del Palau d'Esports a un any i mig d'haver-se publicat "Time Out of Mind" (1997). A l'expressió de la senyora hi vaig descobrir com m'agradaria ser quan tingui la seva edat.

No hi ha ningú més com Dylan

BOB DYLAN
Festival Guitar BCN 2023
Gran Teatre del Liceu, Barcelona

23 de juny de 2023

He assistit al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan en dues ocasions però amb nou mesos de diferència. La primera va ser el setembre passat a l'Scandinavium de Göteborg, la segona ahir a la nit al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. El repertori ha estat gairebé el mateix en totes dues dates –tot i que amb variacions que no són gens anecdòtiques-, però els concerts han estat totalment diferents –i l'experiència, en tots dos casos, apoteòsica-.

Si el cançoner de Dylan s'ha caracteritzat durant sis dècades per la mutació constant a l'hora de portar-lo a l'escenari, bona part de les peces de "Rough and Rowdy Ways" (2020) ja no tenen res a veure amb les versions que el seu autor en va fer la nit passada al Liceu, que per moments van esdevenir irreconeixibles. "I Contain Multitudes" va semblar un outtake de "Time Out of Mind" (1997). "False Prophet" va retenir tot el llegat del blues elèctric més genuí però va prescindir del riff de Billy "The Kid" Emerson.

Més sorprenent encara va resultar "My Own Version of You", accelerada amb un tempo blues rock evocador dels dies de "Love and Theft" (2001) o "Modern Times" (2006) –per cert, soc jo o la coda instrumental d'aquesta cançó era el "Wade in the Water" de Ramsey Lewis?-. I després hi va haver "Key West", que va transformar el plàcid onatge de la versió original en una crepuscular balada 50s.

VARIACIONS
Menció a part van valer les variacions al repertori. No va caure "That Old Black Magic", l'estàndard del Great American Songbook, però a canvi vam guanyar fins a dues cançons –si normalment en fa un total de 17, ahir en va fer 18, una alteració del guió que només s'havia produït en una ocasió durant l'últim any, l'octubre passat a Nottingham amb motiu de la mort de Jerry Lee Lewis-.

La primera va ser "Tweedle Dee & Tweedle Dum", rescat de "Love and Theft" que ja havia caigut en un parell de concerts del present tram europeu de la gira. La segona va ser "Stella Blue", un original de Grateful Dead que Dylan i la seva banda van fer com si fossin els Beatles a la cara b d'"Abbey Road" (1969). Ignoro si mai abans l'havia versionat, però el concert d'ahir va suposar el seu debut a la present gira. I va passar a Barcelona.

EN CLAU DE PRESENT

Al marge de tot això, el més destacable del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour segueix essent la determinació de Dylan, amb 82 primaveres a l'esquena, a l'hora de defensar el present creatiu més sòlid que ha tingut des de "Time Out of Mind" (com a mínim), centrant bona part del repertori en la seva obra més recent –cosa que no havia fet des de "Saved" (1980)- i obviant clàssics que la gran majoria mataria per poder reclamar com a propis –i sense els quals no s'entendria la història de la música tal com l'hem conegut, val a dir-.

A títol personal, també em va encantar aquell "Most Likely You Go Your Way (And I'll Go Mine)" sorprenentment reconeixible pels estàndards dylanians. Fins i tot em vaig atrevir a cantar-ne la tornada des de la meva butaca. Però aleshores Dylan la va aturar en sec i va deixar anar "and I go mine" pràcticament al principi de la següent estrofa. Mestre del desconcert, als seus 82 anys segueix venint-nos a recordar que la missió d'un artista és dignificar el seu art i no pas donar-li al públic allò que el públic vol. No hi ha hagut, no hi ha i no hi haurà mai més ningú com ell.

"That Old Black Magic"

Una cançó per una nit de bruixes com la d'avui. La nit de Sant Joan. Però també la nit en què Bob Dylan desembarcarà per fi a Barcelona amb aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour que el perfila etern com ell sol amb tota la mortalitat de qui ha viscut 82 primaveres i encara no se n'ha cansat. "That Old Black Magic", el vell estàndard de Harold Arlen i Johnny Mercer que han enregistrat Johnny Johnston, Glenn Miller, Frank Sinatra i Judy Garland, entre d'altres.

Dylan el va versionar amb una dosi extra de swing a "Fallen Angels" (2016), el seu segon àlbum dedicat al Great American Songbook. I és una de les peces que sol tocar en directe als concerts de la present gira –també l'única peça que fins ara ha caigut puntualment del repertori quan el de Duluth ha optat per sorprendre el respectable amb algun canvi inesperat d'última hora-. Que soni (o no) aquesta nit al Liceu. I sobretot que la màgia eterna de Dylan ens torni a embruixar com només ell ho sap fer.

Like Dylan in the movies?

Dylan, Donovan i Mary Travers a Newport 65 - Foto David Gahr.

Anunciava recentment James Mangold els seus plans de començar a rodar l'estiu vinent el que serà el primer biopic de Bob Dylan. De moment té el títol provisional d'"A Complete Unknown", i segons avançava el realitzador estarà centrat en la reconversió elèctrica del de Minnesota durant la seva actuació al festival de Newport l'any 1965.

Un episodi que els llibres d'història ja s'han encarregat de desmitificar –no pas de restar-li transcendència, que en va tenir i molta-, però que no deixa de ser una bona mina per a una indústria com la del setè art, darrerament tan àvida de generar nous continguts com poc predisposada a plantejar-se en quin punt es troba i cap a on vol anar –coses de tenir massa plataformes per omplir i massa poc temps per parar-se a reflexionar-. En aquest context, el més sorprenent és que la cosa no s'hagués fet abans.

Mentre em pregunto qui serà el pobre diable a qui li tocarà fer la caricatura de Pete Seeger corrent amb la destral a la mà –a Dylan, sembla ser, l'interpretarà Timothée Chalamet-, provo també d'imaginar-me què en deu pensar el mateix protagonista. I si bé és cert que amb aquest home mai es pot saber res del cert, molt em temo que tot plegat no podria importar-li menys a Sa Dylaníssima Majestat, que ara mateix té altres ocupacions entre mans.

Pràcticament al mateix temps que s'anunciava el rodatge del biopic de torn, l'autor de "Blowin' in the Wind" i "Like a Rolling Stone" segellava el tram japonès d'una gira, el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, on prescindeix de tot el seu passat més il·lustre –és a dir, de tot allò que Mangold té previst explotar a la pantalla- per centrar-se en la seva obra més recent. Un "Rough and Rowdy Ways" (2020) que no tan sols referma la seva vigència en ple segle XXI sinó que ofereix refugi a totes aquelles ànimes que encara valoren la profunditat i la perdurabilitat per sobre de la immediatesa i del tot s'hi val.

I no només això. Per sorpresa del respectable que va assistir a uns recitals que part de la seva parròquia ha qualificat d'apoteòsics, el nord-americà va alterar lleugerament el guió seguit durant els darrers trams de la gira per despenjar-se amb el que s'intueix com un hipotètic homenatge a Grateful Dead. En diferents concerts va arribar a interpretar dos temes de la banda –"Truckin'" i "Brokedown Palace"–, un de Buddy Holly prèviament versionat pels californians –"Not Fade Away"- i, el més sorprenent, "Only a River", una peça signada per Bob Weir i Josh Ritter que l'exguitarrista dels Dead havia gravat al seu àlbum en solitari "Blue Mountain" (2016).

Què li hagi pogut agafar a Dylan amb l'univers Deadhead en plena presentació mundial d'una de les seves obres més capitals, és un misteri. Com també ho és què passarà durant el segon tram europeu de la mateixa gira, previst per als propers mesos de juny i juliol. El que torna a quedar clar és que el de Duluth, amb gairebé 82 primaveres a l'esquena, segueix essent el més gran mestre de la sorpresa i del desconcert. I que fins l'últim dia continuarà fent el que li doni la gana, només faltaria.

Todd Haynes ho va explicar molt bé a "I'm Not There" (2007) –una cinta que es capbussava en l'essència dylaniana alhora que defugia el format biopic-. Caldrà veure com se'n surt Mangold, qui per bé i per malament ja va posar bona part de les bases del biopic musical contemporani amb un "Walk the Line" (2005) on brillava més la interpretació d'un superlatiu Joaquin Phoenix a la pell de Johnny Cash, que no pas un guió farcit de tòpics. Per tota la resta, les dues actuacions que Dylan té programades els dies 23 i 24 de juny al Gran Teatre del Liceu.

De detalls anecdòtics

Quan el setembre de l'any passat vaig tenir el gust d'assistir al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan, vaig agrair que el de Duluth no tan sols prohibís l'ús de telèfons mòbils durant el concert sinó que implementés un mètode molt efectiu per evitar-lo –precintar-los amb fundes especials que no es podien obrir fins a la sortida del recinte-. Una mesura que es mantindrà durant el proper tram europeu de la gira, anunciat ahir amb dues aturades previstes al Gran Teatre del Liceu de Barcelona –dies 23 i 24 de juny, dues bones ocasions de presenciar una gira que importa, i molt-.

El que em sobta, és que la gran majoria de mitjans que ahir mateix es van fer ressò de l'anunci citessin en titulars un detall, el precintat dels telèfons mòbils, que hauria de ser anecdòtic. Com si la mesura de torn fos més important que el fet en ell mateix, la visita a casa nostra de l'autor d'un dels cançoners més canònics del segle XX, capaç de venir a presentar amb 82 primaveres a l'esquena –les que sumarà el mes de juny- un àlbum superlatiu que referma la seva rellevància en ple segle XXI –"Rough and Rowdy Ways" (2020)-. Com qui va al MOMA a veure les obres de Warhol i acaba destacant que no li han deixat fer fotografies amb flaix.

Mateixa lletra, diferent cançó

Bob Dylan.

Llegia dies enrere la crítica publicada per un mitjà especialitzat dels concerts que Bob Dylan va oferir el passat mes de març al Gran Teatre del Liceu. L'autor de l'article es desfeia en elogis cap al de Duluth i a la vegada es preguntava si aquest havia reinventat "Tangled Up in Blue" o directament havia tocat una altra cançó amb la mateixa lletra. No era un retret, era tan sols una observació que de fet es podria aplicar a bona part de les peces que Dylan ha interpretat en directe al llarg de les passades cinc dècades. Però em va semblar interessant el concepte 'tocar una altra cançó amb la mateixa lletra'. Sobretot quan tants altres artistes graven una vegada i una altra la mateixa cançó amb diferent lletra -o publiquen el mateix disc amb diferent caràtula, com se sol dir-.

Quin gènere musical practica Dylan?

Bob Dylan amb la seva banda.

Encara tinc ben present el pas de Bob Dylan pel Liceu. I havent presenciat el que vaig poder presenciar la nit del passat 31 de març em faig una pregunta que pot semblar absurda però després de donar-hi moltes voltes m'adono que no ho és en absolut. Posats a etiquetar, quin gènere musical podem dir que practiquen el de Duluth i aquest tros de banda que li cobreix les espatlles nit rere nit? Si contemplem l'evolució de Dylan des d'una perspectiva històrica, podem recordar que va ser un dels rostres visibles del revival folk de principis dels 60, un dels arquitectes d'allò que es va anomenar folk-rock un cop va optar per electrificar el seu so, i posteriorment també un pioner del country-rock. De les tres etiquetes citades, la de folk-rock és la que millor defineix el conjunt de la seva obra. Però no és menys cert que durant les passades dècades, al mateix temps que revelava la seva passió per rescatar, reinventar i revaloritzar les sonoritats més primitives del cànon musical nord-americà, ha jugat al seu aire amb gèneres com el blues, el country (sense -rock) o fins i tot el rock'n'roll entès tal i com es feia durant els anys 50 -com a mostra el "Thunder on the Mountain" que es va marcar abans d'ahir al Liceu, una lectura que podria haver signat el mateix Little Richard en els seus millors anys-. Dylan toca folk, blues, country i rock, però a la vegada no es limita a tocar res de tot això sinó que ho barreja per a extreure'n quelcom únic. I és així com, amb 76 anys a l'esquena i amb una voluntat gens dissimulada de mirar enrere, acaba esdevenint més novedós i innovador que bona part dels jovenets que presumeixen dia sí i dia també d'haver descobert la sopa d'all. Qui sap si no acabarà essent la seva producció discogràfica de les darreres dues dècades la que millor arribarà a definir el terme Americana.

Dylan al Liceu

Dylan i la seva banda acomiadant-se del Liceu, un cop finalitzada l'actuació d'ahir.

BOB DYLAN

Gran Teatre del Liceu, Barcelona

31 de març de 2018

En algun moment de 1965 Bob Dylan estava tocant a Flushing Meadows, Nova York. Acabava de treure "Highway 61 Revisited" (1965) i el públic es trobava dividit entre els que acceptaven la nova direcció elèctrica del seu repertori i els que l'acusaven d'haver traït no se sap ben bé quina causa. Aquella nit a Nova York, Dylan va obrir la seva actuació amb una de les peces que figuraven al citat "Highway 61 Revisited", un "Ballad of a Thin Man" on cantava allò de "Something is happening here but you don't know what it is. Do you, Mr. Jones?". La xiulada inicial per part del respectable va ser monumental, però lluny d'espantar-se Dylan va indicar a la banda que toqués la introducció una vegada rere l'altra fins que el públic es cansés de xiular. Quan per fi es va fer el silenci i ell va començar a cantar, els versos en qüestió van cobrar tot el sentit del món.

A data d'avui Dylan tanca els seus concerts, nit rere nit, amb "Ballad of a Thin Man". I un no pot evitar plantejar-se si aquesta decisió suposa un missatge críptic de part d'una de les icones més hermètiques i a la vegada imprevisibles de la música popular de les passades sis dècades. Si, un cop consolidada una etapa de maduresa que concentrava alguns dels majors encerts de la seva obra, es va despenjar amb un seguit de discos de versions del Great American Songbook que han suposat un nou capítol en la seva trajectòria, arribat aquest punt no seria estrany que el de Minnesota es trobés a punt d'encetar una nova fase quan menys se l'espera. És possible doncs que aquí estigui passant alguna cosa i nosaltres, els eterns Mr. Jones que ens trobem a l'altra banda, no sapiguem què és.

La segona i última actuació de Dylan al Liceu va seguir una tònica similar a la de la seva anterior visita a Barcelona, ara fa prop de tres anys. Un marcat protagonisme del repertori emmarcat entre "Time Out of Mind" (1997) i "Tempest" (2012) -sense citar "Together Through Life" (2009)- i poques concessions a les etapes més pretèrites -tan sols nou de les vint peces interpretades eren anteriors al segle XXI, i d'aquestes dues provenien del citat "Time Out of Mind"-. La gran diferència va ser el paper d'interludi que van semblar jugar els tres talls rescatats de la trilogia de discos de versions. Repartits de manera gairebé estratègica al llarg de la nit, Dylan els cantava dret i immòbil -però imponent- al centre de l'escenari. Com si volgués marcar distàncies amb la resta d'un setlist que va interpretar des del piano en un dels laterals. Sí, sembla que aquí n'estigui passant alguna i nosaltres no poguem tenir ni idea de què és.

Especulacions al marge, la segona nit de Dylan al Liceu va estar marcada com no podia ser de cap altra manera per les lectures en ocasions irreconeixibles, sovint reveladores i en tots els casos fascinants que va oferir del conjunt del seu cançoner. "Tangled Up in Blue" es va manifestar amb forma de jump blues canalla. "Desolation Row" va esdevenir una subtil balada country-rock. "Thunder on the Mountain" va prendre les formes d'un rock'n'roll à la Little Richard -amb Dylan al piano, no ens n'oblidem- i un dels moments més trepidants de la nit juntament amb la citada "Ballad of a Thin Man" i un "Love Sick" d'intensitat creixent. Apunts gens anecdòtics en un concert que probablement sigui el més potent i sorollós que Dylan hagi ofert a Barcelona des de 1999, i on va tornar a brillar per mèrits propis una banda on militen vells coneguts com Tony Garnier, Stu Kimball o Charlie Sexton, i que es pot comptar entre les formacions més solvents que mai han acompanyat Dylan.

Menció a part es mereix "Don't Think Twice, It's Alright", una peça llargament absent dels repertoris que Dylan es va treure de la màniga quan el concert tot just havia començat amb "Things Have Changed", i que gairebé va valer tota sola el preu sencer de l'entrada. I "Blowin' in the Wind", és clar. Un estàndard que ja es troba a la mateixa alçada -si no més amunt- que qualsevol dels retalls del Great American Songbook que Dylan ha cantat durant els darrers anys. Escoltar-la en directe a aquestes alçades, interpretada pel seu autor encara amb esperit renovador i inconformista a cinc dècades i mitja de la seva concepció, és poc més que un miracle. Una experiència comparable al fet d'haver vist com Miquel Àngel decorava la Capella Sixtina, ni més ni menys.

Del Free Trade Hall al Liceu

Bob Dylan en directe al Manchester Free Trade Hall, 17 de maig de 1966.

Ahir es van posar a la venda les entrades pels dos concerts que Bob Dylan oferirà els dies 30 i 31 de març al Gran Teatre del Liceu. I com sol passar en aquestes ocasions ja s'han fet sentir algunes veus contràries a la celebració de recitals de pop o de rock en aquest emblemàtic espai. No parlo ara d'aquells guardians espirituals de l'alta cultura, si és que en queda algun, que encara es miren de dalt a baix qualsevol discurs musical que sobrepassi l'àmbit de l'òpera o la clàssica. Parlo de l'altre extrem, d'aquells talibans del pop i el rock que des de postures pretesament progressistes titllen institucions com el Liceu d'elitistes.

D'acord, és possible que assistir a un concert al Liceu suposi un acte elitista. Però, partint d'aquest supòsit, també hauríem de considerar elitista el fet de pagar la mateixa quantitat de diners (en alguns casos més) per assistir a un concert de rock (o del que sigui) en equipaments pensats originalment per a practicar-hi esports o desenvolupar-hi activitats industrials i on, per postres, es paga a preu de petroli una cervesa servida en got de plàstic. O lluir determinades polseres en grans esdeveniments a l'aire lliure on bona part de l'anomenat respectable va a fer exactament el mateix que cent anys enrere feia l'alta burgesia en llotges com les del Liceu -vida social, ni més ni menys-.

I tot això sense obviar, per molt que els pesi a alguns, que les instal·lacions d'un teatre o d'un auditori solen ser les més adequades a nivell tècnic si del que es tracta és d'escoltar música i no de fer petar la xerrada amb el veí o de sortir a fumar amb el got a la mà. O que el mateix Dylan ha ofert en aquesta mena de recintes algunes de les seves actuacions més recordades. Per exemple, la del 17 de maig de 1966 al Free Trade Hall de Manchester, els sona? En qualsevol cas, i aprofitant que acabo de citar aquell cèlebre episodi, em pregunto si algun assistent als passis de Mr. Zimmerman al Liceu tindrà prou estómac per a cridar un "Judas!" a l'estrella i quedar-se tan ample. La cosa seria tan absurda avui com ho va ser mig segle enrere, però no em negaran vostès que podria tenir la seva gràcia.

"Bengala" al Liceu

ILLA CAROLINA

Sala Foyer (Gran Teatre del Liceu), Barcelona

9 de novembre de 2014

"Algú m'hauria de fotre crits per no haver escoltat mai abans aquest grup". M'ho deia un conegut que havia assistit encuriosit al concert i que en va sortir molt més que convençut. Mostra evident no només del potencial d'Illa Carolina a l'hora de convertir indecisos a cop d'inesborrables melodies pop, sinó també de la solidesa que ha adquirit el seu directe sis mesos després d'encetar la gira de presentació del seu segon disc, "Bengala" (2014, Buenritmo), a la NAUB1. Ahir el van interpretar gairebé en la seva totalitat a la sala Foyer, sota la platea del Gran Teatre del Liceu i amb la solemnitat que requeria l'ocasió. Rodones píndoles executades amb ofici i solvència, lírica introspectiva i atmosferes hivernals per a una freda tarda de novembre.

De "Moondance" a "Gloria"...

VAN MORRISON

Gran Teatre del Liceu, Barcelona

21 de desembre de 2013

Fa gairebé cinc dècades que Van Morrison va debutar com a vocalista al capdavant de Them. En aquell moment, el rhythm & blues i aquell rock que encara mantenia el roll eren patrimoni de mods, incondicionals del "Ready, Steady, Go!" i estudiosos de la cultura afroamericana, i l'establishment hi veia poc més que modes passatgeres. Però des d'aleshores ha plogut molt, i en ple 2013 el Lleó de Belfast es pot permetre tancar un concert al Liceu amb "Gloria", columna vertebral del repertori de Them, exhaltació dels instints més bàsics de l'ésser humà, Pedra Rosetta del punk i tots els seus derivats, i manual de primers auxilis per a qualsevol guitarrista de rock'n'roll -recordin allò dels tres acords-. Com també pot permetre's encadenar a mitja actuació dos greixosos filets de rhythm & blues com són "Baby, Please Don't Go" de Big Joe Williams -adaptada al seu dia pels propis Them- i "Parchman Farm" de Mose Allison.

Morrison presentava a Barcelona "Born to Sing: No Plan B" (2012). Probablement el disc més sòlid que ha signat des del canvi de segle, però a la pràctica una simple excusa per sortir de gira i treure la pols a un fons de catàleg pel qual molts es deixarien amputar qualsevol extremitat. De "Moondance" a la citada "Gloria", passant per "Days Like This", "Crazy Love" o una "Brown Eyed Girl" a la qual els forçats arranjaments jazzístics van restar brillantor. Com si la noia d'ulls marrons a qui Morrison cantava en ple Estiu de l'Amor s'hagués transformat en una d'aquelles senyores de mitjana edat que ahir ocupaven les localitats més cares del teatre amb els seus respectius abrics de pell. I aquest és el problema que presenta ara mateix la posada en escena de Morrison. El paper de crooner li va com l'anell al dit. Però la banda que l'acompanya sonava ahir tan professional com mecànica. Solos mil·limètricament calculats, ritmes tan plans com esponjosos i una actitud mercenària que no es va esvair fins a l'explosió instrumental amb què va culminar "Gloria" -ja en temps de descompte i amb l'estrella fora de l'escenari-.

Implica això una valoració negativa del concert? En absolut. Per molt mercenària que fos la banda, el repertori era monumental. De "Moondance" a la citada "Gloria", passant per "Days Like This", "Crazy Love" o una "Brown Eyed Girl" que, malgrat tot, segueix essent "Brown Eyed Girl". I cantada pel seu autor, no ens n'oblidem, que segueix essent Van Morrison. Pilar inqüestionable de la música popular de la darrera meitat de segle. Membre de ple dret del mateix club on cohabiten Dylan, Waits, Cohen, Springsteen i fins no fa gaire Reed. Una veu i una presència que intimiden qualsevol escenari i redueixen tota banda de mercenaris a simple anotació a peu de pàgina. A aquestes alçades, veure'l i escoltar-lo en directe suposa un luxe, l'acompanyi qui l'acompanyi i s'hi posi com s'hi posi. Classe, senyors, classe.

The Hazey Janes, manera de fer escocesa

Mai els he seguit amb especial atenció, però des que els vaig descobrir sempre m'han caigut bé. Potser perquè són fruit d'aquell pop independent del canvi de mil·leni que mirava gens dissimuladament al power pop d'uns Big Star -o de qualsevol altre grup que bevés a parts iguals de la tradició nord-americana i de la British Invasion-. Potser perquè representen aquella manera de fer tan pròpia de l'indie escocès -humilitat i constància en comptes de grandiloqüència i pretenciositat-. Potser perquè prenen el seu nom d'una cançó de Nick Drake. El cas és que em va alegrar que The Hazey Janes fossin els teloners de Wilco, la nit passada al Liceu. Van començar el seu concert puntualment i davant un públic escàs (només unes quantes i disperses butaques estaven ocupades), la qual cosa em va saber greu. No sé si atribuir-ho a la manca d'interès de bona part del públic en allò que no li han servit mastegat -quan, finalitzat el passi, vaig anar a prendre un refresc al bar del Liceu, hi havia el triple de gent que en tota la platea durant el concert dels teloners-, o al fet que és una incongruència programar concerts en horari europeu a Barcelona -els escocesos van començar a tocar a un quart de nou, una hora en què molta gent d'aquest país encara està tornant de la feina, si és que ja n'ha sortit-. Sigui com sigui, van donar-ho tot damunt l'escenari i van fer el millor concert possible tenint en compte les circumstàncies. Manera de fer escocesa. I una gesta admirable.

Wilco, la banda del segle XXI

Wilco i la silueta d’un drac. La immensitat del Liceu com a marc solemne per a la banda del segle XXI. Sí, la banda del segle XXI. Per molt que les seves arrels es remontin a mitjans dels anys 90 i als imprescindibles Uncle Tupelo. Després d’haver firmat obres canòniques com “Summerteeth” (1999) i “Yankee Hotel Foxtrot” (2002) -fulls de ruta del rock alternatiu de la passada dècada i probablement de la propera-, han vist com el seu prestigi es cotitzava cada dia més a l’alça i han arribat a sonar a l’ipod de Barack Obama. I ahir -la seva tercera visita a Barcelona en menys d’un any- es van donar el gustàs de debutar en un escenari trepitjat abans per gegants com Maria Callas. Dues hores i vint minuts de luxe en què el dramatisme d’”Impossible Germany” i les cacofonies arrítmiques de “Via Chicago” -moments definitius de la nit- van adquirir proporcions èpiques. Demostració de força, vigor i vigència que els de Jeff Tweedy van tancar amb un homenatge a Woody Guthrie, aquell monument a la rauxa anomenat “Hoodoo Voodoo”. Tot un detallàs. Un poema de l’heroi del poble per a posar de potes enlaire el que anys enrere havia estat temple de la burgesia barcelonina. Una patada al cul d’aquella jet set que va als concerts perquè toca o per a deixar-se veure. Tots aquells que, des de les prohibitives butaques de les primeres files, es van passar mitja actuació mirant la pantalla del mòbil mentre el Liceu s’encenia per moments -aquest cop, metafòricament parlant-. Ells s'ho perdien mentre la resta ho celebràvem. Wilco, la banda del segle XXI.